Gustavo Adolfo Bécquer
De Viquipèdia
Gustavo Adolfo Domínguez Bastida, més conegut com Gustavo Adolfo Bécquer (va adoptar aquest sobrenom seguint els passos del seu germà, el pintor Valeriano Bécquer, (Sevilla, 17 de febrer 1836 - Madrid, 22 de desembre 1870), poeta i narrador espanyol, del Literatura romàntica.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Va nàixer a Sevilla, fill del pintor José Domínguez Insausti. Sa mare va ser Joaquina Bastida de Vargas. Pel costat patern descendia d'una noble família de comerciants d'origen flamenc, els Becker o Bécquer, establerta en la capital andalusa en el segle XVI; del seu prestigi dóna testimoni el fet que posseïren capella i sepultura en la mateixa catedral des de 1622. La seua casa natal ja no existeix. Va ser batejat en la parròquia de Sant Llorenç Màrtir. Els seus avantpassats directes, començant pel seu mateix pare, José Domínguez Bécquer, van ser pintors de costums andalusos, i tant Gustavo Adolfo com el seu germà Valeriano van estar molt dotats per al dibuix. Valeriano, de fet, es va inclinar per la pintura. El pare va morir el 26 de gener de 1841, quan el poeta tenia cinc anys d'edat. L'any 1846, amb deu anys, Gustavo Adolfo va ingressar en el Col·legi de Nàutica de Sant Elm, a Sevilla, on li va donar classes un deixeble del gran poeta Alberto Lista, Francisco Rodríguez Zapata, i va conèixer el seu gran amic i company d'afanys literaris Narciso Campillo. Però els germans Bécquer van quedar òrfens també de mare l'any següent, el 27 de febrer de 1847, i van ser adoptats llavors per la seua tia María Bastida. Valeriano i Gustavo van estar molt units, i de fet van emprendre molts treballs i viatges junts.
Es va suprimir el Col·legi de Nàutica i Gustavo Adolfo va quedar desorientat. Va passar a viure llavors amb la seua padrina Manuela Monahay, acomodada i de certa sensibilitat literària. En la seua biblioteca el poeta va començar a aficionar-se a la lectura. Va iniciar llavors estudis de pintura en els tallers dels pintors Antonio Cabral Bejarano i Joaquín Domínguez Bécquer, oncle de Gustavo, que li va pronosticar "tu no seràs mai un bon pintor, sinó un dolent literat", encara que el va estimular en els estudis i li va pagar classes de llatí. Després d'uns primers passos literaris (escriu en El trono y la nobleza de Madrid i en les revistes sevillanes La Aurora i El Porvenir) va traslladar-se a Madrid l'any 1854, amb el desig de triomfar en la literatura. Va patir una gran decepció i va sobreviure amb penes i treballs en la bohèmia d'aquells anys. Per a guanyar alguns diners va escriure, en col·laboració amb els seus amics (Julio Nombela i Luis García Luna), comèdies i sarsueles com La novia y el pantalón (1856), sota el pseudònim de Gustavo García, satiritzant l'ambient burgès i antiartístic que l'envoltava, o La venta encantada, basada en Don Quixot. Aquest any va viatjar amb el seu germà a Toledo buscant inspiració per al seu llibre Història dels temples d'Espanya. Va ser lloc d'amor i de pelegrinatge per a ell. En aquell temps li interessaven el Byron de les Hebrew Melodies o el Heine de l' Intermezzo, que havia conegut a través de la traducció que Eulogio Florentino Sanz havia publicat l'any 1857 en la revista El Museo Universal. Va ser precisament aquest any, 1857, quan se li va declarar la tuberculosi que l'hauria d'enviar a la tomba. També aquest mateix any va gaudir d'una modesta ocupació dins de la Direcció de Béns Nacionals, però va perdre el lloc de treball, segons certa llegenda, en sorprendre'l el seu cap dibuixant. El seu pessimisme anava creixent dia a dia i només les atencions de la seua patrona a Madrid, Valeriano i alguns amics el van ajudar per a superar la crisi. El mateix any va començar un ambiciós projecte inspirat per El geni del cristianisme de Chateaubriand: estudiar l'art cristià espanyol unint el pensament religiós, l'arquitectura i la història: "La tradició religiosa és l'eix de diamant sobre el qual gira nostre passat. Estudiar el temple, manifestació visible de la primera, per a fer en un sol llibre la síntesi del segon: heus ací el nostre propòsit". Però només eixirà el primer tom de la seua Història dels temples d'Espanya, amb il·lustracions de Valeriano.
Cap a 1858 va conéixer Josefina Espín, una bella senyoreta d'ulls blaus, i va començar a cortejar-la. No obstant, ben aviat es va fixar en la que seria la seua musa irrenunciable, la germana de Josefina i bella cantant d'òpera Julia Espín, d'ulls negres, en la tertúlia que es desenvolupava en casa de son pare, el músic Joaquín Espín y Guillén, mestre director de la Universitat Central, professor de solfeig en el Conservatori i organista de la capella real, protegit de Narváez. Gustavo es va enamorar (deia que l'amor era la seua única felicitat) i va començar a escriure les primeres Rimes, com Tu pupila es azul, però la relació no va arribar a consolidar-se perquè ella tenia més altes ambicions i li disgustava la vida bohèmia de l'escriptor, que encara no era famós. Julia va donar nom a una de les filles de Valeriano. En aquesta època va començar a escoltar al seu admirat Frédéric Chopin.
L'any 1860 va publicar Cartas literarias a una mujer on explica l'essència de les seues Rimes, que al·ludeixen a allò inefable. En la casa del metge que el tractava d'una malaltia venèria, Francisco Esteban, va coneixer la que seria la seua esposa, Casta Esteban Navarro. Van contraure matrimoni en el 19 de maig de 1861. De 1858 a 1863, la Unió Liberal de O'Donnell governava Espanya i l'any 1860, González Brau, amb el suport del financer Salamanca, va fundar El Contemporáneo, dirigit per José Luis Albareda i en el que participaven redactors de la talla de Juan Valera. El gran amic de Bécquer, Rodríguez Correa, ja redactor del nou diari, va aconseguir un lloc de redactor per a Bécquer. En aquest periòdic el poeta farà de tot: crònica de salons, política, literatura... fins que desaparega l'any 1865; gràcies a aquesta remuneració van poder viure els novençans. L'any 1862 va nàixer el seu primer fill, Gregorio Gustavo Adolfo, a Noviercas, (Sòria), on la família de Casta posseïa béns i on Bécquer va tenir una caseta per al seu descans i recreació. Va començar a escriure forçosament per a guanyar més diners per a la petita família i fruit d'aquest intens treball van nàixer algunes de les seues Llegendes.
Però l'any 1863 va patir una greu recaiguda en la seua malaltia, de la que no obstant va millorar i va poder anar a Sevilla amb la seua família. D'aquesta època és el retrat fet pel seu germà que es conserva en el Museu de Belles Arts de Sevilla. Treballava amb el seu germà Valeriano, i Casta va discutir amb aquest, perquè no suporta el seu caràcter i pel fet que quasi sempre estiguera a sa casa. González Bravo, amic i mecenes de Gustavo, el va nomenar censor de novel·les l'any 1864 i Gustavo tornà a Madrid, on va exercir aquest treball fins l'any 1865, amb vint-i-quatre mil reals de sou. En aquest darrer any va nàixer el seu segon fill, Jorge.
L'any 1866 va ocupar novament el càrrec de censor fins l'any 1868. Aquest va ser un any horrible per a Bécquer: Casta li era infidel, l'original del seu llibre de poemes va desaparèixer i els disturbis revolucionaris el van portar a Toledo durant un breu temps. Al desembre d'aquest any va nàixer a Noviercas el tercer fill de Bécquer, Emilio Eusebio. Aquest naixement va desencadenar una tragèdia conjugal: es deia que aquest últim fill era de l'amant de Casta. Hi havia, a més, constants discussions de Valeriano amb Casta. No obstant esposos s'escrivien. Després de passar una temporada a Toledo, va tornar a Madrid per a dirigir La Ilustración de Madrid, diari que acaba de fundar Eduardo Gasset amb la intenció que el dirigira Gustavo Adolfo i treballara en ell Valeriano de dibuixant. El 22 de desembre, però, va morir Gustavo mentre a Sevilla hi havia un eclipsi total de sol. Un poc abans, al setembre, havia mort el seu germà Valeriano. Mentres agonitzava, va demanar al seu amic, el poeta Ferrán que cremara les seues cartes («serien la meua deshonra») i que publicaren la seua obra («Si és possible, publiqueu els meus versos. Tinc el pressentiment que mort seré més i millor conegut que viu»); va demanar també que prengueren cura dels seus fills. Les últimes paraules van ser "Tot mortal". Els seus amics Ferrán i Correa es van posar immediatament, per a ajudar la família, a preparar l'edició de les seues Obres completes, que van eixir l'any 1871 en dos volums, augmentades en successives edicions. Les restes dels dos germans van ser traslladades l'any 1913 a Sevilla, on actualment reposen.
[edita] Anàlisi de la seua obra
Les Rimes de Bécquer havien de ser finançades i prologades pel seu amic, el ministre de la Unió Liberal d' O'Donnell Luis González Bravo, però l'exemplar es va perdre en els disturbis revolucionaris de 1868. Algunes no obstant havien aparegut ja en els periòdics de llavors, El Contemporàneo, El Museo Universal, La Ilustración de Madrid i altres. El poeta, amb aquesta ajuda, amb la de la seua memòria i la dels seus amics va reconstruir el manuscrit, que va titular Libro de los gorriones i que es conserva en la Biblioteca Nacional de Madrid. Més tard, l'any 1871, els seus amics les van editar en dos volums, amb un pròleg de Rodríguez Correa, amb el títol de Rimas i junt amb les seues Llegendes en prosa, per a ajudar la viuda i els seus fills. En successives edicions es va ampliar la selecció. A partir de la cinquena l'obra consta ja de tres volums. Iglesias Figueroa va recollir en tres toms Pàgines desconegudes (Madrid: Renacimiento, 1923), una altra porció substancial del corpus becquerià. Gamallo Fierros va editar a més en quatre volums les seues Pàgines abandonades. Jesús Rubio ha editat dos àlbums de Julia Espín amb textos i dibuixos de Gustavo dedicats a la seua musa, a qui no oblidaria mai.
Bécquer solia repetir la frase de Lamartine que "la millor poesia escrita és aquella que no s'escriu". I així fa en les seues setanta-sis curtes Rimes, breus com a arpegis, en les quals va concentrar la poesia que haguera volgut abocar en nombrosos poemes més extensos que mai no va escriure. L'influx de Bécquer en tota la poesia posterior escrita en castellà és gairebé aclaparador, esbossant estètiques com el simbolisme i el modernisme en molts aspectes. Sense Bécquer és difícil entendre completament Rubén Darío, Salvador Rueda, Antonio Machado, Juan Ramón Jiménez, Rafael Alberti, Gerardo Diego, etc. Davant del romanticisme altisonant i byronià d'un José de Espronceda, Bécquer representa el to íntim de la lírica profunda. El seu "Himno gigante y extraño" trenca amb la tradició de la poesia civil i heroica de Manuel José Quintana i els colors vistosos i la història nacional de Ángel de Saavedra, Duc de Rivas, o José Zorrilla, per a meditar profundament sobre la creació poètica, l'amor i la mort, els tres temes centrals de les Rimes. Manuel Altolaguirre va afirmar que la poesia de Bécquer és la més humana del romanticisme espanyol. Aquesta estranya originalitat li va valdre el menyspreu de Núñez de Arce, qui, potser per la seua ideologia liberal contrària al tradicionalisme becquerià, va qualificar els seus Rimes de "Petits sospirs germànics".
Els models poètics de Bécquer van ser diversos; en primer lloc, Heine; W. S. Hendrix va assenyalar a més a Byron i Dámaso Alonso a Alfred de Musset. Hi ha empremtes de tots aquests autors en la seua poesia. Fora de la seua important lírica, Gustavo Adolfo Bécquer va ser també un gran narrador i periodista. Va escriure vint-i-cinc narracions del gènere llegenda, moltes d'elles pertanyents al gènere del relat gòtic o de terror, altres, autèntics esbossos de poesia en prosa, i altres narracions d'aventures. María Rosa Alonso va trobar en elles set temes principals: l'orientalisme, la mort i la vida d'ultratomba; l'embruixament i la fetilleria; el tema religiós; inspirades en el Romancer i les de tendència animista.
Bécquer demostra ser un prosista a l'altura dels millors del seu segle, però és de superior inspiració i imaginació i un mestre absolut en el terreny de la prosa lírica. En les seues descripcions queda palès el profund amor del poeta per la naturalesa i el paisatge castellà. Va escriure a més les Cartes des de la meua cel·la en el monestir de Veruela, en els vessants del Moncayo on va fer una estada per a recuperar-se de la seua tuberculosi o tisi, malaltia que llavors era mortal. Aquestes cartes desborden vitalitat i encant. No s'ha estudiat encara la seua obra periodística. Bécquer és, al mateix temps, el poeta que inaugura -junt amb Rosalía de Castro- la lírica moderna espanyola i el que encerta a connectar-la novament amb la poesia tradicional. Les Rimes s'enquadren dins de dos corrents heretats del romanticisme: la revaloració de la poesia popular (que la lírica culta havia abandonat en el segle XVIII) i l'anomenada “estètica del sentiment”. L'ideal poètic de Bécquer és el desenvolupament d'una lírica intimista, expressada amb sinceritat, senzillesa de forma i facilitat d'estil. Bécquer i les seues Rimes són el llindar de la lírica castellana del segle XX. Miguel de Unamuno, els germans Antonio i Manuel Machado, Juan Ramón Jiménez, Rafael Alberti, Federico García Lorca, Luis Cernuda, Vicente Aleixandre, Dámaso Alonso i altres l'han considerat com a figura fundacional, descobridora de nous mons per a la sensibilitat i la forma expressiva.
[edita] Bécquer com dibuixant
Des d'infant va estar rodejat de llenços i dibuixos de son pare, el que va fer que també s'interessara per la pintura. Va dir que la pintura és un mitjà d'expressió vers l'inefable, superant l'escriptura. Les seues amistats sempre van valorar les seues capacitats com a dibuixant i va col·laborar diverses vegades amb el seu germà Valeriano. Destaca la seua gran tècnica i refleteix el seu món interior. La vida i la mort estan entrellaçats en la majoria dels seus dibuixos de les seues sèrie Les morts pour rire. Bizarreries. Les escenes dibuixades provoquen la rialla, el riure's de la mort.
També va realitzar dibuixos on representa els seus mons imaginaris reflectits en les seues Rimes i Llegendes. Julia Espín també està present en gran part de l'obra pictòrica de Bécquer, reflectint-la en distintes situacions.
[edita] Obra
- Historia de los templos de España, Madrid, 1857, publicat només el tom I.
- Cartas literarias a una mujer, 1860-1861, publicat a El Contemporáneo.
- Cartas desde mi celda, Madrid, 1864 , en són nou, publicades a El Contemporáneo.
- Libro de los gorriones, 1868, manuscrit.
- Obres completes, Madrid, Fortanet, 1871, 2 volums.
[edita] Llegendes
- El caudillo de las manos rojas, 1858.
- La cruz del diablo, 1860.
- La ajorca de oro, 1861.
- El monte de las ánimas, 1861 .
- Los ojos verdes, 1861.
- Maese Pérez, el organista, 1861.
- Creed en Dios, 1862.
- El rayo de luna, 1862.
- El Miserere, 1862.
- Tres fechas, 1862.
- El Cristo de la caravela, 1862.
- El gnomo, 1863.
- La cueva de la mora, 1863.
- La promesa, 1863.
- La corza blanca, 1863.
- El beso, 1863.
- La Rosa de Pasión, 1864.
[edita] Altres narracions
- La creación, 1861.
- ¡Es raro!, 1861.
- Tres fechas, 1862.
- El aderezo de las esmeraldas, 1862.
- La venta de los gatos, 1862.
- Apólogo, 1863.
- Un boceto del natural, 1863.
- Un lance pesado
- Memorias de un pavo, 1865.
- Las hojas secas
- Historia de una mariposa y una araña
- La voz del silencio, 1923, trobada i publicada per Fernando Iglesias Figueroa.
- La fe salva, 1923, trobada i publicada per Fernando Iglesias Figueroa.
- La mujer de piedra, inacabada.
[edita] Teatre
- La novia y el pantalón
- La venta encantada
- Las distracciones
- La cruz del valle
- Tal para cual
[edita] Articles
- Crítica literaria
- El maestro Herold
- La soledad
- El Carnaval
- La Nena
- Las perlas
- La mujer a la moda
- La pereza
- La ridiculez
- Caso de Ablativo
