Giorgione
De Viquipèdia
Giorgione és conegut per la poètica qualitat del seu treball i pel fet que son molt poques les obres que se l’hi atribueixen amb un 100% de certesa (aprox. 6), ja que entre d’altres raons, va deixar diversos quadres inacabats que van completar altres pintors.
Si això li afegim l’escassa quantitat de dades biogràfiques que hi ha sobre la seva figura i la incògnita sobre el significat de la pintura, el converteixen en un del pintors més misteriosos de la Història de l’Art.
Taula de continguts |
[edita] Biografía
[edita] Orígens
Pero tot i ser un personatge fosc de l’historia de l’art, es troba dins la nómina de pintors biografiats per Vasari. Giorgione va néixer al petit poble de Castelfranco Véneto, pero no queden dades del seu origen familiar. Apareix citat com Zorzi i inclòs Zorzo en la documentació de la seva època (els noms canvien segons la dicció veneciana, tot i que el seu nom vertader era Giorgio.
Paolo Pini, por primer cop, l’anomena Giorgione en el seus Diàlegs de la pintura, nom amb el que avui es mundialment conegut Vasari explica que l’anomena així: Por las hechuras de la persona y por la grandeza de su ánimo fue llamado Giorgione, el cual, aunque había nacido de humildísima estirpe, no obstante no fue más que gentil y de buenas costumbres durante toda su vida. Fue educado en Venecia y se complacía continuamente en las cosas del amor y le gustaba admirablemente el sonido del láud, y tanto, que él tañía y cantaba a la vez tan divinamente que por ello, se empleaba a menudo en varias músicas y reuniones de personas nobles. Carlo Ridolfi , al 1648, pel contrario, diu que prové d’una familia acomodada i nativa de Vedelago (Provincia de Treviso), en una biografia qüestionada pels estudiosos posteriors, pels seus errors i omissions.
Coneixem el seu aspecte físic gràcies a l'autoretrat del Museu Herzog Anton Ulrich de Branschweig, que va servir com a model pel gravat de la 2º edició de les Vides de Vasari. Se li atribueix a la seva autoria aquest autoretrat degut a que, l’ examen radiogràfic ens mostra que està pintat sobre una tela que contenia una Verge amb Nen d’estil giorgionesc.
No sabem exactament amb quina edat va arribar a Venècia, però Ridolfi afirma que fou vers als 10 anys. Va començar a treballar com aprenent al taller de Giovanni Bellini, que era aleshores el pintor més famós de la ciutat. En la formació de Giorgione s’adverteixen influencies del seu mestre però també d'Antonello de Messina, personatge que donà a conèixer la tècnica de l’oli de Leonardo Venècia. De Leonardo també va prendre l'sfumato; i inclòs en l’actualitat es pensa que va rebre indicacions de Vittore Carpaccio en la seva etapa inicial.
[edita] Carrera artística
El seu talent va ser reconegut molt d’hora, segons els documents de l’època, pel fet que vers al 1500, quan només tenia 23 anys, segons la cronologia de Vasari, fou escollit per pintar el retrats del Dux Agostino Barberito i del condotiero Consalvo Ferrante.
Al 1504, li va ser encarregat un retaule en memòria de Matteo Constanzo per l’església de San Liberal a la seva ciutat natal al 1507, rep per ordre del Consell dels Deu, el lliurament de pagament d’un quadre, avui perdut, per la decoració de la nova Sala d’audiències del Palau Ducal.
Del 1507 al 1508 va treballar, junt amb altres artistes de la generació de Ticià, en els frescos de la façana del nou edifici de la Fondaco dei Tedeschi, seu dels mercaders alemanys a Venècia. Al segle XVIII, el gravador Antonio María Zanetti va realitzar unes còpies, gracies a les quals coneixem la disposició i la temàtica; a més d’unes petites restes que representaven la dona nua, conservats tots ells a la Galeria de la Acadèmia de Venècia.
Ja havia participat en treballs similars a la Casa Soranzo, la Casa Grimani alli Servi i altres palaus venecians. Amés a més havia pintat a col·leccionistes privats per encàrrec, diferència bàsica amb els seus contemporanis.que treballaren sobretot per a grans institucions, tant públiques com l’Església.
Vasari dóna molta importància en la vida del pintor a la trobada del pintor amb. Leonardo Da Vinci en la visita d’aquest a Venècia al 1500. aquest apropament va influir moltíssim en la seva obra.
[edita] Mort prematura
Al Setembre o Octubre de 1510 va morir a causa de la Peste que va assolar la ciutat de Venecia. Isabel de Este, escriuria des de Màntua a Tadeo lbano, el seu corresponsal a Venècia, per tal que s’assegurés l’obra una Noce de Giorgione per a la seva col·lecció. Aquests desitjos es veieren frustrats quan haches va morir. La data de la seva mort, al 1510, la sabem gràcies a aquesta correspondència.
També la mort de Giorgione es referida per Vasari a les seves Vides: Mientras Giorgione atendía a honrarse a sí mismo y a su patria, en el mucho conversar que él hacía para entretener con la música a muchos amigos suyos, se enamoró de una señora y mucho gozaron el uno y la otra de sus amores. Ocurrió que en año de 1511 ella se contaminó de peste; pero Giorgione, ignorante de su enfermedad, siguó tratándola y se contagió, de manera que en breve tiempo, a la edad de 34 años, pasó a la otra vida, no sin dolor de sus amigos, que le amaban por sus virtudes. Totes les fonts representen a Giorgione com un personatge de distingit i romàntic encant, un gran amant, un gran music, capaç d’expressar en l’art el plaer, l’esplendor, la sensualitat, matisada de poètica melancolia, d’una Venècia que vivia moments d'esplendor cultural.
[edita] Després de la seva mort: El misteri Giorgione
La manca de noticies sobre la seva vida, la dispersió de la seva obra, passades de mà en mà pels col·leccionistes, sense haver estat fixe a cap església pel seu caràcter laic, fa que ja en el segle XVI es comencés a enfosquir la seva figura.
A més amés, el fet que Ticià terminés algunes de les seves obres sempre a comportat confusió. En el segle XVII, inexactituds transmeses pel seus biògrafs i les falsificacions (almenys n’hi ha 50) realitzades per Piero della Vecchia fomentaren la seva mitificació, fins l’extrem de dubtar de la seva experiència principis del segle XIX.
A partir d’aquí, es realitzaren estudis científics seriosos sobre l’autor. Van contribuir a aclarir la seva figura la publicació al 1800 del anònim Morelliano, manuscrit de Marcantonio Michiel i la correspondència d’Isabel de Este, publicada al 1888.
Des de 1925, els museus realitzen probes radiogràfiques als seus quadres per tal d’autentificar-los. De les obres de Giogione s’han fet radiografies a Venus, al 1931, Als tres filòsofs al 1932 i la tempesta al 1939.
Es van celebrar exposicions antològiques que van reunir gran part de la seva obra a Venècia al 1955 i al 1978.
[edita] Estil
Els seus amplis coneixements el feien sobresortir amb gran nivell en la técnica del fresc. Pero també destacà en el tremp i l’oli sobre taula així com en l’innovador ús del llenç.Dominava el dibuix, pero la seva concepció canviava segons el quadre.
Es poden advertir dos etapes en la seva evolució estilística:
- En un primer moment es troba molt vinculat a la pintura dels mestres del Quattrocento venecià, tot i que començava a sorgir d’una poderosa personalitat en el tractament del paisatge i la llum els temes religiosos també pertanyen a aquest període. Destaca així el Retaule de Castelfranco que culminaria aquesta fase, revelant ja innovacions en la disposició de les figures. Sense allunyar-se de la tradicional Sacra conversazione.
- La plenitud de la seva obra aporta llibertat d’execució i Riquessa. Possa en joc la tècnica a favor dels efectes cromàtics i més expressivitat. Destaca l’ús del paisatge però no com a marc sinó com personatge de l’obra. Exemples en son tant la Tempestat com els tres filòsofs.
[edita] Innovacions
Els avenços que va suposar la figura de Giogione en la pintura van ser:
- Riquessa cromática: Us per part de Giorgione d’una gran gamma de colors, molt més rica que la dels seus predecessors del Quattrocento, perquè considerava que per guanyar en expressivitat havien de sotmetre tots els elements al color
- Ús del llenç: Fou l’interès pel color el que el va portar a emprar la nova tècnica del llenç que substituiria la tradicional taula de la puntura italiana. La tela era fàcil de transportar i molt més econòmica. A més, oferia la possibilitat que sobre la textura s’aconseguissin efectes de colors més adaptats a la seva estètica.
- Paissatge com a part fonamental: De la perspectiva lineal del Quattrocento bassada en elements geomètrics i matemàtics, Giorgione busca recolzar-se en elements atmosfèrics i ambientals, deixants d’analitzar per separat les figures per donar una visió més unitària en l’espai en el que estan situades. Per primer cop, Giorgione pinta paissatges amb figures en comptes de figures en paisatges. Això s base important en el desenvolupament de l’art modern.
- Quadres de gènere: La seva temàtica es profana tot i comptar amb quadres religiosos als quals desposseïa de tot misticisme, propi de l'època.
No pretén moure’s per la devoció, ni per les gestes històriques, ni composar escenes al·legòriques. És el que podríem anomenar L’art per l’art.
Home jove (El cantant apassionat) (Galería Borghese (Roma)) Giorgione va representar per a l’escola veneciana un avanç similar al de Leonardo da Vinci a la Toscana vint anys abans superant la rigidesa arcaica i dotant a la pintura de més llibertat en colors i temàtica. Fou l’entrada del Cinquecento a la república veneciana. Giorgione, a més a més de retaules i retrats, va realitzar quadres sense el sentit didàctic, devocional, al·legòric o mitològic, en els que l’acció quedava substituïda pel fet de la contemplació de la bellesa a traves de les representacions de sentimients lírics o poètics. Va exercir molta influència en els seus contemporanis i en els seus immediats successors de l’escola veneciana, com Tizià, Sebastiano del Piombo, Palma el Vell, Giovanni Cariani i Domenico i Giulio Campagnola.
Retaule o Pal·la de Castefranco: (1505) Sacra conversazione, distribuïda a través d’una composició triangular en la que es veu a la Verge entronitzada amb el Nen, custodiada pels Sants Lliberal i Francesc d’Assís. Fou una obra d’ encàrrec en homenatge al fill del condotiero de la seva ciutat natal, com retaule de l’altar on se'l enterraria. Es de les poques obres de Giorgione que segueixen en la seva situació original, en l’església de Sant Lliberal.
La tempestat: (1508) Ha estat anomenat el primer passatge de la Història De l’Art Occidental. El significat de l’escena no queda gaire clar, per la mestria emprada es evident. Representa un soldat i una dona nua donant el pit a un nen. Estan separats per un riu. Als fons es veu la ciutat i en el cel, la turmenta a la que el títol de l’obra es refereix. La multitud de símbols que te aquest llenç ofereix Diverses interpretacions per cap suficientment satisfactòria. Les teories que aposten per la dualitat (home-dona, ciutat-camp) Han anat decreixent al comprovar, mitjançant un estudi Radiogràfic, que l‘ home era originàriament una dona nua asseguda. El tema sembla un pretexte per realitzar un exercici d’imaginació creadora, amb colors freds i saturats, i va ser una influència molt gran per tota la pintura posterior.
Els tres filòsofs 1509 Es igualment enigmàtic i la seva atribució a Giorgione es encara disputada. Les tres figures estan situades a l’entrada d’una fosca cova buida. Els personatges han estat interpretats com els tres reis mags o com Símbols davant la cova de Plató També s’ha Crego que representava les tres edats de l’home. Apareixen en el típic somni giorgionesc, reforçats per un focus de llum, característic d’altres paisatges del pintor, com el Concert campestre La pinzellada sembla s’orienti casi exclusivament en la creació d’ efectes cromàtics.
Venus dormida o Venus de Dresde: (1510) Primer atribuïda a Morelli i actualment atribuïda a Giorgione Es suposa que es la mateixa que segons Rinaldi estava a la Casa Marcello de Venècia. La composició es pur ritme de línies i contorns, units a la innovadora presència de l’aire llire. La textura de la tela i l’armoniós paisatge dotan al quadre del just Equilibroplaer i sensualitat. Aquesta obra va quedar inacabada a Causa de la seva mort. Va sr Tizià que li va acabar, el que va poder ser un prototip de la seva Venus de Urbino. Una recient restauració ha esborrat un Cupido que existía en el paisatge, posteriorment afegit.
Retrats: Giorgione i el jove Tizià van treballar junts en la producció de diversos retrats, es per aixó que costa tant identificar-los. l’únic signat datat pel mestre es:
Retrat d’una jove dama (Laura) (1 de juny de 1506):
Destaquen les seves innovacions més enllà de la figura humana en si. Es distingueix per la dignitat, claretat i sofisticació de la dama retratada.
