Fonologia de l'esperanto
De Viquipèdia
Quan el Dr.Zamenhof, el creador de l'esperanto, va descriure la pronúncia de la llengua, utilitzà la frase "una lletra, un so". Zamenhof suggerí la pronúncia italiana com la correcta.
A continuacó es mostra la correspondència entre les lletres de l'alfabet de l'esperanto i l'Alfabet fonètic internacional.
| consonants | vocals | diftongs, semivocals/semiconsonants | |||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|
| lletra | AFI | lletra | AFI | lletra | AFI | ||
| b | [b] | a | [a, ɑ] | j | [j, i̯] | ||
| c | [ts] | e | [e, ɛ] | ||||
| ĉ | [tʃ, tʂ] | i | [i] | ja | [ja, jɑ] | ||
| d | [d] | o | [o, ɔ] | je | [je, jɛ] | ||
| f | [f] | u | [u] | jo | [jo, jɔ] | ||
| g | [g] | ju | [ju, jʊ] | ||||
| ĝ | [dʒ, dʐ] | ||||||
| h | [h] | aj | [ai̯, ɑi̯] | ||||
| ĥ | [x] | ej | [ei̯, ɛi̯] | ||||
| ĵ | [ʒ, ʐ] | oj | [oi̯, ɔi̯] | ||||
| k | [k] | uj | [ui̯, ʊi̯] | ||||
| l | [l] | ||||||
| m | [m] | ŭ* | [w, u̯] | ||||
| n | [n, ŋ] | ||||||
| p | [p] | aŭ | [au̯, ɑu̯] | ||||
| r | [ɾ, r] | eŭ | [eu̯, ɛu̯] | ||||
| s | [s] | ||||||
| ŝ | [ʃ, ʂ] | ||||||
| t | [t] | ||||||
| v | [v, ʋ] | ||||||
| z | [z] | ||||||
- Nota:
- *ŭ s'usa molt poques vegades. Com ara la interjecció ŭa
Este llistat és bastant similar al conjunt de fonemes de què consta l'idioma polonés, però es pareix molt més a l'idioma bielorús.
Les principals innovacions respecte del bielorús són:
- L'eliminació de la palatització en esperanto, encara que sí estava present en el proto-esperanto (nacjes, ara nacioj "nacions"; familje, ara familio "família") i, de manera discutible, encara sobreviu en alguns sufixos com-njo i -ĉjo, i en la interjecció tju!;
- L'absència de l'africat /dz/, encara que roman en algunes paraules, com ara edzo "marit/espós".
En bielorús, les lletres ł, l representen /l, lʲ/ (fonèticament [lˠ, lʲ]), i i, y representen /ji, i/ (fonèticament [ji, ɨ]), per la qual cosa es compten entre les que s'ha eliminat la palatització. També es pot discutir si les sèries kv, gv són fonemes, que representen els fonemes /kʷ, gʷ/ de les seves fonts germàniques i llatines.
[edita] Accentuació i prosòdia
En cada paraula, l'accent recau sempre en la penúltima síl·laba, on cada vocal està en una síl·laba: familio [fa.mi.ˈli.o] "família". Quan les vocals -a o -o s'ometen (generalment per raons poètiques), no afecta la situació de la síl·laba accentuada: famili’ [fa.mi.ˈli]. En este cas s'utilitza un apòstrof per marcar l'elisió; est ús es reserva per a la poesia.
En els casos en els quals cal explicitar un accent, com per exemple amb noms propis, Zamenhof usava un accent ortogràfic. El millor exemple és el del mateix Zamenhof: Zámenhof.
No hi ha norma sobre quina paraula monosil·làbica ha de rebre l'accent en una oració formada per diverses d'elles.
[edita] Bibliografia
- Butler, Montagu C. 1965/1971. Step by Step in Esperanto. ELNA ISBN 0939785013
- Kalocsay, Kálman i Gaston Waringhien. 1980. Plena Analiza Gramatiko de Esperanto.
- Wells, John. 1989 Lingvistikaj aspektoj de Esperanto ("Aspectes lingüístics de l'Esperanto"). Segona edició. Rotterdam: Universala Esperanto-Asocio.
- Wennergren, Bertilo. (1990) 2005, 14 edició. Plena Manlibro de Esperanta Gramatiko (PMEG). Lloc web amb text PDF
- Zamenhof, Ludwik. 1905. 'Fundamento de Esperanto'. versió HTML de la Akademio de Esperanto
