Arquitectura popular
De Viquipèdia
L'arquitectura popular com l'art popular, es l'arquitectura de les classes populars, realitzada pels propis usuaris o per artesans amb escassa instrucció, els quals construeixen diversos tipus d'edificis, bàsicament els allotjaments dels àmbits rurals, així com diferents tipus de cubícles destinats a finalitats pròpies o auxiliars relacionats amb la vida i el treball com poden ser les construccions per a usos agrícoles, els corrals. les pallisses, els graners, les bordes, etc.
Les construccions i edificis de l'arquitectura popular són funcionals, ja que s'adeqüen sempre a la finalitat prevista i als materials de construcció de que hom disposa en el lloc, es caracteritzen per una gran economia de volum i obra, ja que els seus constructors cerquen l'estalvi de treballs i materials, això comporta l'ús de materials locals o procedents d'indrets i comarques properes, també implica que en la construcció s'emprin tècniques senzilles l'origen de les quals es remunta al passat i s'han transmès entre generacions mitjançant la tradició oral.
Arquitectura popular o arquitectura vernacular són termes que s'apliquen indistintament a les construccions o als edificis que presenten una sèrie de trets o característiques tipològiques comuns en determinats àmbits geogràfics de diversa extensió, per exemple : l'arquitectura aranesa, que és una varietat de l'arquitectura pirenenca, pròpia de la Vall d'Aran.
La teoria i l'història de l'arquitectura s'han ocupat, tradicionalment, de l'estudi dels monuments, de l'obra dels arquitectes, dels corrents i «estils de l'arquitectura culta» tot deixant de costat l'«arquitectura sense arquitectes» la qual representa el 90% dels espais on la humanitat viu i treballa, front al 10% que representen els edificis i espais de l'«arquitectura culta».
L'arqueologia ens ha descobert l'interès del context d'un monument al investigar tant els temples, palaus o tombes, com la ciutat sencera que constitueix el més expressiu testimoni de la civilització que va crear la cultura els monuments de la qual admirem.
El professor Amos Rapoport, en el seu llibre «Vivienda y Cultura», estableix tres categories per a l'arquitectura : la culta, la primitiva i la vernacular; dins d'aquesta derrera estableix una divissió addicional entre arquitectura vernacular preindustrial o post-industrial; malgrat que el mateix autor assenyala el caràcter un tant arbitrari d'aquesta sub-divissió, així com el fet indiscutible que les tres categories no constitueixen una classificació tancada si no únicament l'expressió d'unes referències fonamentals, car les fronteres entre una o altre són, tot sovint, imprecises i les influències actuen, de fet, en totes direccions.
L'arquitectura primitiva és la categoria més fàcil de delimitar ja que s'associa a l'arquitectura de les societats definides com a primitives per l'antropologia, ja siguin les societats primitives actuals o les cultures històriques que a la fí del neolític realitzaren les primeres construccions els restes de les quals han arribat fins nosaltres; són les societats que s'establiren a la vall del Nil, Palestina, Síria Mesopotàmia o Anatòlia, les quals van evolucionar vers l'història; són també les cultures neolítiques de diferents comarques d'Europa que es van extingir sense deixar una herència consistents als pobles que les van succeïr.
L'arquitectura popular seria l'equivalent a l'arquitectura vernacular preindustrial, pressuposa i és complementària de l'arquitectura culta ja que ambdues van evolucionar a partir de l'arquitectura primitiva. D'altre part, l'arquitectura popular reflexa els models de l'arquitectura culta ja que les classes populars, històricament sotmeses, imiten el comportament i els models estètics de les classes dominants.
L'historiografia de l'arquitectura moderna ha presentat la construcció dels hàbitats tradicionals com un element amb significat cultural elevat, així tenim la cita del llibre «Arquitectura in nuce» del arquitecte i historiador de l'arquitectura moderna Bruno Zevi ;
- En les indagacions sobre l'arquitectura «menor» s'han descobert certament, cabanyes de pastors, graners, refugis de muntanya i altres que tenen efectiva validesa artística; en aquest cassos no hi ha d'haver problema de mètode ja que es tracta de legitimar-los en la història arquitectònica tot ampliant el seu camp i recordant l'admirable observació de Leonardo : «les estances, o en veritat les vivendes petites estan plenes d'enginy, no aixís les grans…».
[edita] Bilbliografía
Rapoport, Amos. «House Form and Culture» (Morfología de Vivienda y Cultura). Englewood Cliffs, N.J.: Prentice-Hall, 1969. Existeix una edició en castellà : «Vivienda y cultura», traduïda per Conchita Diez de Espada. Editorial Gustavo Gili, S.A. Barcelona 1972
[edita] Enlaços externs
- Web d'etnoarquitectura: Arquitectura vernácula
- Web (en català) d'amics de l'arquitectura popular
