Anton Txèkhov

De Viquipèdia

Anton Pàvlovitx Txèkhov (Анто́н Па́влович Че́хов) (Taganrog, 1860 – Badenweiler, 1904), un dels principals dramaturgs i narradors de Rússia. Va nàixer a Taganrog, a la Rússia meridional, el 29 de gener [C.J. 17 de gener] de 1860, i va morir de tuberculosi al balneari de Badenweiler, Alemanya, el 15 de juliol [C.J. 2 de juliol] de 1904. La seua carrera com a dramaturg va donar com a resultat quatre obres clàssiques del teatre, mentre que els seus millors contes són molt estimats per escriptors i crítics.^[1][2] Va practicar la medicina durant gran part de la seua carrera literària: «La medicina és la meua legítima esposa», va dir, «i la literatura la meua amant»".^[3]

Va renunciar al teatre després de la desastrosa acollida de La gavina l'any 1896; però l'obra va ser reestrenada amb èxit per Constantin Stanislavski al Teatre d'art de Moscou. A conseqüència d'això, va produir L'oncle Vània i va estrenar les dues darreres obres de teatre de Txèkhov, Les tres germanes i L'hort dels cirerers. Aquestes quatre obres plantegen un especial repte tant per al conjunt actoral^[4] com per al públic, perquè en lloc d'una acció convencional Txèkhov ofrereix un «teatre dels estats d'ànim» i una «vida submergida en el text».^[5] No tothom va apreciar el repte: se sap que Lev Tolstoi va dir a Txèkhov, «Saps?, no puc tolerar Shakespeare, però els teus drames són encara pitjors»".^[6][7]

No obstant, Tolstoi admirava els contes de Txèkhov.^[8] Al principi Txèkhov escrivia històries només per diners, però a mesura que la seua ambició artística va anar creixent, va fer innovacions formals que han influït en l'evolució del conte modern.^[9][10][11] La seua originalitat consisteix en un primerenc ús de la tècnica del corrent de consciència, posteriorment emprada per Virginia Woolf i d'altres modernistes, combinada amb el rebuig de la finalitat moral de l'estructura tradicional de la narració.^[12][13] No va excusar-se per les dificultats a què sotmetia els lectors, insistint que el paper d'un artista era plantejar preguntes, no contestar-les.^[14]

Taula de continguts 1 Biografia 1.1 Primers anys 1.2 Primeres obres 1.3 Punts d'inflexió 1.4 Sakhalín 1.5 Melikhovo 1.6 Yalta 1.7 Mort 2 La seua obra i la seua influència 3 Obres 3.1 Obra teatral 3.2 Traduccions catalanes 4 Notes

[edita] Biografia

[edita] Primers anys

Anton Pàvlovitx Txèkhov va nàixer el 29 de gener de 1860, el tercer de sis germans que van sobreviure, a Taganrog, un port de la Mar d'Azov a la Rússia meridional, on son pare, Pavel Iegorovitx Txèkhov, fill al seu torn d'un serf, regentava una botiga de queviures. Mestre de cor, fanàtic religiós i brutal maltractador dels seus fills, Pavel Txèkhov ha estat considerat el model per als nombrosos personatges hipòcrites del seu fill.^[15] La mare de Txèkhov, Ievgenia, fou una excel·lent contacontes que entretenia els fills amb històries dels seus viatges, amb son pare venedor ambulant de roba, arreu de Rússia.^[16][17] «Vam heretar el talent del pare», recordava Txèkhov, «però l'ànima de la mare.»^[18]

En la seua maduresa, Txèkhov criticà el tractament a què el seu germà Alexander sotmetia la seua muller i els seus fills, recordant la tirania de Pavel:

«	Deixa'm recordar-te que va ser el despotisme i la mentida el que va arruinar la joventut de ta mare. El despotisme i la mentida va mutilar tant la mostra infantesa que hom emmalalteix i sent terror només de pensar-ho. Recorda l'angoixa i l'horror que sentíem a l'hora de sopar quan el pare s'enrabiejava perquè la sopa estava massa salada i escridassava la mare com si estiguera boig.[19][20]	»

Txèkhov va assistir a una escola per a nois grecs, i després va passar a l'Institut de Taganrog, actualment amb el nom d'Institut Txèkhov, d'on va ser expulsat durant un any per haver suspès un examen de grec.^[21] Va cantar al monestir Ortodox Grec de Taganrog i als cors de son pare. En una carta de 1892, utilitzava el mot "patiment" per referir-se a la seua infantesa i deia:

«	Quan els meus germans i jo solíem agrupar-nos al mig de l'església i cantàvem el trio "La meua pregària pot elevar-se" o "La veu de l'arcàngel", tothom ens esguardava amb emoció i envejaven els nostres pares, però nosaltres ens sentíem com a petits presoners.[22]	»

L'any 1876, son pare va fer fallida en haver invertit massa diners per a construir una nova casa,^[23] i per evitar la presó va fugir a Moscou, on els seus fills majors, Alexander i Nikolai, estaven estudiant a la universitat. La família va viure a la pobresa a Moscou, amb la mare de Txèkhov destrossada físicament i psicològicament.^[24] Txèkhov es va quedar enrere per ocupar-se de la venda de les propietats familiars i acabar la seua educació.

Txèkhov va romandre a Taganrog durant tres anys més, com a hoste d'un home anomenat Selivanov, qui com Lopakhin a El jardí dels cirerers, havia avalat la família a canvi de la casa.^[25] Txèkhov va haver de pagar-se la seua pròpia educació, el que va aconseguir amb diferents treballs, com ara classes particulars, caçant i venent caderneres i fent petites contribucions als periòdics.^[26] Enviava a Moscou cada ruble que podia estalviar, junt amb alegres cartes per animar a la seua família.^[26] Durant aquesta època va llegir molt i amb deteniment i anàlisi, incloent-hi Cervantes, Turgenev, Gonxarov i Schopenhauer;^[27][28] i va escriure un drama complet, Orfe, que el seu germà Alexander va menysprear com « una imperdonable i innocent elucubració ».^[29] També es va involucrar en una sèrie de relacions amoroses, una d'elles amb la muller d'un mestre.^[26]

L'any 1879 va finalitzar els estudis i es va reunir amb la seua família a Moscou, havent estat admès a la Facultat de Medicina de la Universitat de Moscou.^[30]

[edita] Primeres obres

Txèkhov va assumir a partir d'ara la responsabilitat de tota la família.^[31] Per a ajudar a casa i pagar-se la matrícula a la universitat, diàriament escrivia petits articles humorístics sobre la vida russa contemporània, molts d'ells sota pseudònims com "Antosha Chekhonte" (Антоша Чехонте) o "Home sense Spleen" (Человек без селезенки). La seua prodigiosa producció aviat va guanyar-li una reputació com a cronista satíric de la vida quotidiana russa, i cap al 1882 ja es trobava treballant per al Oskolki (Fragments), propietat de Nikolai Leikin, un dels més importants editors de l'època.^[32] El to de Txèkhov en aquests anys és més sever que el que va desenvolupar en la seua narrativa de maduresa.^[33]

L'any 1884, Txèkhov havia obtingut el títol de metge, professió que ell considerava la seua principal ocupació, tot i que li va proporcionar pocs diners —cal dir que atenia els pobres gratuïtament.^[34] Entre 1884 i 1885 va començar a tosir sang, i l'any 1886 els atacs van empitjorar; però ell no va declarar la seua tuberculosi a la família i amics,^[18] confessant a Leikin, «Tinc por de sotmetre'm a reconeixement pels meus col·legues».^[35] Va continuar escrivint per a setmanaris, guanyant prou diners per a traslladar progressivament la seua família a uns millors habitatges. A principis de 1886 va ser invitat a escriure per a un dels més respectats periòdics de Sant Petersburg, Novoye Vremya (Nous Temps), propietat de milionari editor Alexei Suvorin, qui li pagava per cada línia una tarifa que doblava la quantitat de Leikin, proporcionant-li a més a més el triple d'espai.^[36] Suvorin havia d'esdevenir amic de Txèkhov durant tota la seua vida, potser el més íntim de l'escriptor.^[37][38]

Aviat, Txèkhov va atraure l'atenció de la crítica i del públic. Dmitri Grigoròvitx, un famós escriptor rus de l'època, amb seixanta-quatre anys d'edat va escriure a Txèkhov després de llegir el seu conte El caçador,^[39] «Teniu "vertader" talent — un talent que us situa al capdavant dels escriptors de la nova generació». També va aconsellar Txèkhov que escriguera menys, més lentament i que es concentrara en la qualitat literària.

Txèkhov li va contestar que la carta li havia impactat «com un llampec» i confessà, «He escrit els meus contes a la manera en què els repòrters escriuen les seues cròniques sobre incendis — mecànicament, poc conscient, sense tenir en compte ni els lectors ni a mi mateix».^[40] Aquesta confessió va poder ser contraproduent, perquè els seus primerencs manuscrits revelen que sovint escrivia amb una cura extrema, revisant continuament.^[41] No obstant, el consell de Grigoròvitx li va inspirar una ambició artística més seriosa als seus vint-i-sis anys. El 1887, en una petita contesa contra Grigoròvitx, va guanyar el cobejat Premi Puixkin «a la millor obra literària distingida pel seu valor artístic» amb el recull de contes En el capvespre (V Sumerkakh).^[42]

[edita] Punts d'inflexió

Aquell any, exhaust per l'excés de treball i per la mala salut, Txèkhov va fer un viatge a Ucraïna que va suposar una renovada revelació de la bellesa de l'estepa.^[43] Al seu retorn, va començar la novel·la curta L'estepa, «quelcom estrany i massa original», que va ser publicada a Severny Vestnik (L'Herald del Nord).^[44] En una narració que discorre amb els processos psíquics dels personatges, Txèkhov evoca un viatge en cotxe de cavalls per l'estepa a través de la mirada d'un noi enviat a viure lluny de casa, tenint per companys de viatge un sacerdot i un mercader. L'estepa, que ha estat qualificada de «diccionari de la poètica de Txèkhov», representà un avanç significatiu per a l'escriptor, mostrant gran part de la qualitat de la seua narrativa de maduresa i fent possible la seua publicació en una revista literària i no en un diari.^[45]

A la tardor de 1887, un empresari teatral li va encarregar una obra de teatre, i el resultat va ser Ivànov, escrita en una quinzena i estrenada al novembre.^[18] Tot i que Txèkhov va trobar l'experiència "esgotadora", i va fer un còmic retrat de la caòtica producció en una carta al seu germà Alexander, l'obra va ser un èxit, lloada, davant la perplexitat de l'autor, com una obra original.^[46] Mikhail Txèkhov considerava Ivànov un moment clau en el desenvolupament intel·lectual i la carrera literària del seu germà.^[18] D'aquest període prové una observació de Txèkhov que s'ha popularitzat amb el nom de l'"Arma de Txèkhov", citada per Ilia Gurliand d'una conversa: "Si a l'Acte I tens una pistola penjada a la paret, llavors ha de ser disparada en l'últim acte."^[47][48]

La mort del seu germà Nikolai, de tuberculosi, l'any 1889 va influir en Un relat ombrívol, acabat aquell setembre, sobre un home que s'enfronta a la fi de la seua vida i s'adona que no ha tingut cap sentit.^[49][50] Mikhail Txèkhov, que va registrar la depressió i la recuperació del seu germà després de la mort de Nikolai, per aquella època estava investigant presons com a part dels seus estudis de dret, i Txèkhov, a la recerca d'un objectiu per a la seua pròpia vida aviat es va veure obsedit amb el tema de la reforma de les presons.^[18]

[edita] Sakhalín

L'any 1890, Txèkhov va mamprendre un ardu viatge en tren, cotxe de cavalls i vapor fluvial al llunyà orient de Rússia i la katorga, o colònia penal a l'illa de Sakhalín, al nord del Japó, on va passar tres mesos entrevistant milers de convictes i colons. Hom considera que les cartes que va escriure durant els dos mesos i mig de viatge a Sakhalín es troben entre el millor de la seua producció.^[51] Els seus comentaris a la seua germana sobre Tomsk havien d'esdevenir famosos.^[52][53]

«	Tomsk és una ciutat nolt avorrida. A jutjar pels borratxos que hi he conegut, i pels intel·lectuals que han passat per l'hotel a retre'm llurs respectes, els habitans també ho són.[54]	»

Els ciutadans de Tomsk s'hi van venjar posteriorment erigint una estàtua satírica de Txèkhov.

El que va esbrinar a Sakhalín el va impactar i angoixar, incloent-hi les pallisses, la corrupció amb els suministres i la prostitució forçada de dones: «Hi havia voltes,» va escriure, que «sentia que el que veia davant mi ultrapassava els límits de la degradació humana.»^[55][56] Particularment li va colpir el calvari dels xiquets que vivien en la colònia penal amb llurs pares. Per exemple:

«	Al vapor de l'Amur, anant a Sakhalín, hi havia un convicte amb grillons als peus, que havia assassinat la seua muller. La seua filla, una xiqueta de sis anys, hi era amb ell. Em vaig adonar que allà on anava el presoner, la filleta el seguia, agarrada als grillons. Per la nit, la xiqueta dormia amb els presoners i els soldats, tots en un muntó.[57]	»

Posteriorment, Txèkhov arribaria a la conclusió que la caritat i les donacions no eren la solució, sinó que el govern tenia l'obligació d'assegurar un tracte humà als presoners. Les seues investigacions van ser publicades entre 1893 i 1894 sota el títol Ostrov Sakhalin (L'illa de Sakhalín), una obra socilògica, no literària, digna i esclaridora a més de brillant.^[58][59] Txèkhov va trobar el mitjà per a l'expressió literària de l'infern de Sakhalín en la seua novel·la curta L'assassí,^[60] la darrera secció de la qual està ambientada a Sakhalín, on l'assassí Iakov carrega carbó per la nit, somniant en la llar.

[edita] Melikhovo

L'any 1892, Txèkhov va comprar la petita vil·la de Melikhovo, al voltant de seixanta-cinc quilòmetres al sud de Moscou, on va viure fins l'any 1899 amb la seua família. «És agradable ser un senyor,» bromejava amb Shcheglov;^[61] però li preocupaven les seues responsabilitats com a terratinent i aviat va implicar-se en millorar la vida dels camperols. A més d'organitzar l'ajut per a les víctimes de la fam i el còlera de 1892, va construir tres escoles, un parc de bombers i una clínica, i regalava els seus serveis mèdics als camperols de quilòmetres al voltant, malgrat les seues recaigudes de tuberculosi.^[34][15][62]

Mihail Txèkhov, un dels membres del cercle familiar que vivia a Melikhovo, descriu la magnitud del treball mèdic del seu germà:

«	Des del primer dia que va arribar a Melikhovo els malalts van començar a afluir des de 30 quilòmetres al voltant. Venien a peu o eren portats en carro, i sovint era reclamat per pacients a distància. De vegades, des de molt dematí hi havia dones camperoles amb els seus fills esperant-lo a la seua porta.[18]	»

Gastava molts diners en medecines; però el cost més important era el dels viatges d'hores de durada per visitar els malalts, el que reduïa el seu temps per a escriure.^[18] No obstant, el seu treball com a metge enriquí la seua obra en proporcionar-li el contacte directe amb totes les capes de la societat russa: per exemple, va poder conèixer de primera mà l'amuntegament i les insalubres condicions de vida de la majoria dels camperols. En el conte Camperols, descriu els preparatius d'una família per anar a dormir:

«	Començaren a anar-se'n al llit. Nicolai, com a invàlid, va ser col·locat al costat de la cuina amb el seu vell pare; Sasha dormia al terra, mentre Olga i les altres dones se'n van anar a l'estable.[63]	»

També atenia a membres de les classes superiors, dels quals va anotar: «Aristòcrates? Els mateixos cossos lletjos i la mateixa brutícia, la mateixa vellesa sense dents i la mateixa desagradable mort, com les prostitutes.»^[64]

Va començar a escriure La gavina l'any 1894, en una cabana que s'havia construït a l'hort de Melikhovo. En els dos anys següents a la seua instal·lació a Melikhovo, havia restaurat la casa, havia posat en marxa l'explotació agrícola, fent un hort i un petit estany i plantant molts arbres, els quals, d'acord amb Mikhail, Txèkhov «es mirava després... com si foren els seus fills. Com el Coronel Vershinin a Les tres germanes, quan se'ls mirava somniava en què podrien arribar a ser passats tres o quatre-cents anys.»^[18]

L'estrena de La gavina, el 17 d'octubre de 1896 al Teatre Alexandrinski de Sant Petersburg, va ser un rotund fracàs. Escridassada per l'audiència va fer que Txèkhov es plantejara abandonar el teatre.^[65] Però l'obra va impressionar tant al dramaturg Vladimir Nemiròvitx-Danxenko que va convèncer Constantin Stanislavski per a dirigir-la en l'innovador Teatre d'art de Moscou l'any 1898.^[66] L'atenció que va prestar Stanislavski al realisme psicològic i l'actuació del conjunt va extraure les meravelles amagades del text i va restaurar l'interès de Txèkhov pel teatre.^[67] El Teatre d'art li va encarregar més obres i l'any següent s'estrenava L'oncle Vània, que Txèkhov havia acabat d'escriure l'any 1896.

[edita] Yalta

Al març de 1897 Txèkhov va patir una gran hemorràgia als pulmons durant una visita a Moscou i, amb gran dificultat, va ser persuadit de visitar una clínica, on els doctors van diagnosticar-li tuberculosi a la zona superior dels pulmons i li van ordenar un canvi en el seu estil de vida.^[68]

Després de la mort de son pare l'any 1898, va comprar un terreny a Alushta, prop de Ialta, i hi va construir-se una vil·la, a la qual va traslladar-se amb sa mare i la seua germana l'any gegüent. Tot i que va plantar-hi arbres i flors, va criar gossos i grúes domèstiques i va rebre hostes com Lev Tolstoi i Màxim Gorki, sempre estava disposat a deixar la seua "càlida Sibèria" per Moscou o per algún viatge. Va jurar que tornaria a Taganrog tan prompte hi instal·laren l'aigua corrent.^[69][70] A Alushta va escriure dues obres de teatre més per al Teatre d'art de Moscou, fent-ho amb més dificultat que en els dies en què «escrivia amb serenitat, de la manera en què avui menge coques»; va tardar un any a escriure Les tres germanes i L'hort dels cirerers.^[71]

El 25 de maig de 1901 es va casar amb Olga Knipper — en la intimitat, atès el seu horror vers els casaments — una protegida de Nemiròvitx-Danxenko, de qui havia estat amant, a la qual va conèixer als assajos de La gavina.^[72][73][74] Fins aquest moment, Txèkhov, que havia estat qualificat com «El literat solter més irreductible de Rússia»,^[75] s'havia estimat més eludir els compromisos i anar fent visites als bordells^[76] i havia confessat a Suvorin:

«	Al capdavall em casaré si és això el que desitgeu. Però amb aquestes condicions: tot ha de continuar com fins ara — és a dir, ella haurà de viure a Moscou i jo al camp, i jo vindré a veure-la... proporcioneu-me una muller que, com la lluna, no aparega totes les nots al meu cel.[77]	»

La carta va resultar profètica per als arranjaments matrimonials de Txèkhov amb Olga: ell va viure llargues temporades a Ialta, ella a Moscou, continuant la seua carrera d'actriu. L'any 1902, Olga va patir un avortament espontani; i Donald Rayfield ha proporcionat evidències, basades en les cartes del matrimoni, que la concepció va poder ocórrer mentre Olga i Txèkhov estaven separats.^[78][79] El resultat literari d'aquest matrimoni a distància és una correspondència que ha preservat tresors per a la història del teatre, incloent-hi crítiques compartides dels mètodes de direcció d'Stanislavski i consells de Txèkhov a Olga sobre com interpretar les seues obres.^[80]

A Ialta, Chekhov va escriure únicament un dels seus contes més cèlebres, La dama amb el gos (també anomenat Dama amb gosset),^[81] que descriu el que inicialment sembla una relació ocasional entre un home i una dona casats a Ialta. Cap dels dos espera grans conseqüències de la relació, però finalment tornen a trobar-se, arriscant la seguretat de llurs respectives vides familiars.

[edita] Mort

Al maig de 1904, Txèkhov estava en estat terminal. «Tohom que el veia pensava que final no devia estar massa lluny», va dir Mikhail Txèkhov, «però tot i que es trobava al final, ell semblava no adonar-se'n».^[18] El 3 de juny se'n va anar amb Olga al balneari alemany de Badenweiler, a la Selva Negra, des d'on va escriure cartes aparentment jovials a la seua germana Masha descrivint el menjar i les rodalies i assegurant-li a ella i a sa mare que estava millorant. En la seua última carta, es queixava de com anaven vestides les dones alemanyes.^[82]

La mort de Txèkhov ha esdevingut un dels «grans temes de la història de la literatura»,^[83] renarrada, adornada i feta literatura moltes vegades, notablement en el conte Errand de Raymond Carver. L'any 1908, Olga va escriure la narració dels darrers moments del seu marit:

«	Anton es va incorporar de manera inhabitualment enèrgica i va dir en alta i clara veu (tot i que no sabia pràcticament alemany): Ich sterbe. El doctor el va calmar, va prendre una xeringa, li va posar una injecció de càmfora, i va demanar xampany. Anton va prendre una copa plena, la va examinar, em somrigué i va dir: «Fa molt de temps que no bec xampany.» La va beure i va gitar-se suaument sobre el seu costat esquerre, i jo tot just vaig tenir temps de córrer vers ell, recolzar-me en el llit i cridar-lo, però ell havia deixat de respirar i estava adormit tranquil·lament com un infant...[84]	»

El cos de Txèkhov va ser transportat a Moscou en un vagó de tren amb refrigeració, que es feia servir per al transport d'ostres fresques, un detall que va ofendre Gorki.^[85] Alguns dels milers d'assistents al seu funeral van unir-se per error al seguici fúnebre d'un tal General Keller, que duia una banda militar d'acompanyament. Va ser enterrat al costat de son pare al Cementeri Novodèvitxi.^[86]

[edita] La seua obra i la seua influència

Les obres teatrals de Txèkhov representen una pedra de volta de la dramatúrgia de tots els temps. A l'inici del segle XX, sobre els seus textos teatrals, el director teatral Kostantin Stanislavski elaborà una nova metodologia de l'art dramàtic, per adequar-lo a l'expressió dels estats d'ànim complexos, dels efluvis emocionals de personatges aparentment quotidians, però posseïdors de facetes atribuïbles a qualsevol ésser humà.

Pocs mesos abans de morir, Txèkhov va dir a l'escriptor Ivan Bunin que creia que la gent continuaria llegint-lo només set anys. «Per què set?» preguntà Bunin. «Bé, set i mig,» va respondre Txèkhov. «No està malament. Em queden sis anys de vida».^[87]

Sempre modest, no podia en absolut imaginar la reputació que aconseguiria pòstumament. Les ovacions per L'hort dels cirerers en l'any de la seua mort li van mostrar fins a quin punt havia guanyat l'afecte del públic rus — des d'aleshores va ser la segona personalitat literària de Rússia, només per darrere de Tolstoi, qui va sobreviure-li sis anys — però després de la seua mort la fama de Txèkhov encara va crèixer més i més.

L'obra de Txèkhov es va donar a conèixer a l'àmbit angloparlant gràcies a les traducciones de Constance Garnett, i aviat van guanyar-se l'admiració d'escriptors com ara James Joyce, Virginia Woolf i Katherine Mansfield, la darrera discutida fins al punt del plagi.^[88] El crític rus D.S. Mirski, que vivia a Anglaterra, va exlicar la popularitat de Txèkhov a aquell país pel seu «poc habitual i absolut rebuig del que podem denominar valors heròics».^[89] A la mateixa Rússia, els drames de Txèkhov van passar de moda després de la revolució, però posteriorment van ser adaptats al sistema soviètic, amb Lophakin, per exemple, reinventat com un heroi del nou ordre, portant una destral a l'hot dels cirerers.^[90][91]

Un dels primers estrangers a lloar els drames de Txèkhov va ser George Bernard Shaw, qui va subtitular la seua obra La casa de l'angoixa "Una fantasia a la manera russa sobre temes anglesos" i va detectar similituds entre la situació de la classe terratient anglesa i la de la russa segons la descrivia Txèkhov: «la mateixa gent agradable, la mateixa i absoluta futilitat».^[92]

Als Estats Units, la reputació de Txèkhov va començar a creixer després, a poc a poc, en part degut a la influència del Sistema Stanislavski, amb el seu concepte de subtext. «Sovint, Txèkhov expressava el seu pensament no a través dels diàlegs,» va escriure Stanislavski, «sinó en les pauses, o entre línies o en rèpliques consistents en un únic mot... els personatges sovint senten i pensen coses que no expressen en els diàlegs».^[93][94] Particularment, el Group Theatre de Nova York va desenvolupar aquesta aproximació subtextual al drama, influint sobre generacions de dramaturgs, guionistes i actors nord-americans, incloent-hi Clifford Odets, Elia Kazan i especialment Lee Strasberg. Al seu torn, l'Actors Studio de Strasberg i el seu "Mètode" van influir sobre molts actors, com ara Marlon Brando i Robert De Niro, tot i que a aquesta alçada la tradició de Txèkhov probablement s'havia distorsionat com una preocupació pel realisme.^[95] L'any 1981, el dramaturg Tennessee Williams adaptà La gavina com El quadern de Trigorin.

Actualment Txèkhov és el dramaturg més popular després de Shakespeare als països angloparlants;^[96] però hi ha escriptors que creuen que els seus contes representen la seua major aportació.^[97] Raymond Carver, que va escriure el conte Errand (Encàrrec) sobre la mort de l'escriptor, creia que Txèkhov era el millor de tots els contistes:

«	Els contes de Txèkhov són tan meravellosos (i necessaris) avui dia com quan van aparèixer per primera vegada. No és només l'immens nombre que en va escriure — pocs escriptors, o potser cap, n'han escrit més — és la impressionant freqüència en què va escriure obres mestres, contes que ens encoratgen i alhora ens satisfan i ens colpeixen, excitant les nostres emocions de la manera en què només l'art vertader ho pot fer.[98]	»

Ernest Hemingway, altra de les influències de Carver, va ser més mesquí, escrivint: «Txèkhov escrigué al voltant de sis bons contes. Però es tractava d'un escriptor afeccionat».^[99] i Vladimir Nabokov una volta va condemnar la «barreja de terribles vulgaritats, epítets fàcils, repeticions».^[100] Però també va declarar que La dama amb gosset era «un dels millors contes mai escrits» i va dir que Txèkhov escrivia en «la forma en què una persona conta a una altra les coses més importants de la seua vida, lentament però sense interrupció, en veu baixa.»^[101]

Per a l'escriptor William Boyd, l'aportació de Txèkhov va ser l'abandó del que William Gerhardie anomenà l'"argument d'incident" per quelcom més «amagat, interromput, apedaçat o, en altres paraules, amerat de vida».^[102]

Virginia Woolf s'inspirà en la qualitat única d'un conte de Txèkhov per a escriure The Common Reader:

«	Però, això és el final?, ens preguntem. Tenim la sensació que hem passat per alt els senyals, o com si una melodia s'haguera aturat de sobte sense l'esperat acord de conclusió. Aquests contes estan inacabats, diem, i procedim a bastir una crítica basada en l'assumpció que els contes han d'acabar de manera recognoscible. Fent això llancem la qüestió sobre la nostra agudesa com a lectors. Quan la melodia és familiar i el final emfàtic — amants units, malvats vençuts, intriges desvetllades — com en la major part de la literatura victoriana, les coses no van malament, però quan la melodia no és familiar i el final és una nota d'interrogació o simplement la informació que es van posar a parlar, com en el cas de Txèkhov, ens cal un gosadíssim i despert sentit literari per a poder escoltar la melodia, i en particular aquelles darreres notes que completen l'harmonia.[103]	»

[edita] Obres

[edita] Obra teatral

• Ivanov («Иванов» - 1887)
• L'ós (1888)
• La gavina («Чайка» - 1896)
• L'oncle Vània («Дядя Ваня» - 1899-1900)
• Les tres germanes («Три сестры» - 1901)
• L'hort dels cirerers (1904)

[edita] Traduccions catalanes

• Contes, Quaderns Crema, 1995
• Del foc a les brases, Lumen, 1993
• El monjo negre, Laertes, 2003
• La gavina, Teatre Nacional de Catalunya, 1997
• L'estepa i altres narracions, Edicions 62, 1991
• Les tres germanes, Pòrtic, 1990, trad. Joan Oliver
• Les tres germanes, Proa, 2005, trad. Narcís Comadira
• L'oncle Vània: escenes de la vida rural en quatre actes, Edicions del Mall, 1983, trad. Feliu Formosa
• Mel salvatge, Edhasa, 1986
• Teatre complet (Obra completa), Diputaciò Provincial de Barcelona. Institut del Teatre, s. d.
• Teatre de Txékhov, Aymà, 1982, trad. Joan Oliver

[edita] Notes

A Viquidites hi ha frases fetes, frases cèlebres i proverbis relatius a Anton Txèkhov

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Anton Txèkhov