Serf

De Viquipèdia

Aquesta pàgina està traduint-se de l'idioma castellà a partir de l'article siervo , raó per la qual pot haver-hi llacunes de continguts, errors sintàctics o escrits sense traduir.
Podeu col·laborar amb la Viquipèdia continuant amb la traducció des de l'article original. Si l'article roman sense traducció completa durant molt de temps, podrà passar al registre de pàgines per esborrar.

Miniatura d'una lletra capitular d'un manuscrit medieval mostrant un serf, amb un instrument de treball observant a dos senyors, un noble i l'altre eclesiàstic que discuteixen.

Durant l'Edat Mitjana, un serf era un home que servia a un noble en condicions que, en l'actualitat, es considerarien properes a l'esclavitud. El noble tenia la potestat de decidir sobre la persona i els seus béns i els drets de servitud es podien traspasar entre els nobles. El terme serf (del llatí servus) designa una forma de vinculació social i jurídica, típica del feudalisme entre una persona, generalment un camperol, i un senyor feudal, quedant subjecte al seu senyoriu.

El serf es diferencia de l'esclau en que no pot èsser venut, en general, separadament de la terra en la que treballa, i jurídicament és un home lliure.

També ha d'evitar-se evitar-se la usual confusió amb vassall, que està sotmés també a un senyor, però mitjançant una relación política i militar entre membres del mateix estament, és a dir: és un noble, o un eclesiàstic, i per tant un privilegiat, mentres que el serf pertany al Tercer Estat, comú o populatxo.

Característic de la servitud d'un serf era el conjunt d'obligacions consignats tals com la incapacitat del serf d'adquirir o vendre bèns, sometiment a l'autoritat política, judicial i fiscal del señor feudal, obligació de prestar serveis militars al seu senyor i l'entrega de part del seu treball o producte. La condició de serf era hereditaria i no podía abandonar la seva terra sense el permís del seu senyor.

Normalment, quan predominava la servitud, la terra per sí sola no podía ser venuda, degut a que estava associada amb poders polítics, de la mateixa manera que el rei d'un país no podía vendre'l. En canvi, la terra es podía transmetre mitjançant la invasió en temps de guerra o matrimonis, sovint de conveniencia.

[edita] Orígen dels serfs

L'origen de la servitud es remonta als darrers anys de l'Imperi Romà. En les guerres de la crisi del segle III, molts llauradors abandonaren o vengueren les seves terres, i la propietat recaigué en propietaris que, juntant-ne moltes, les convertiren en latifundis, i començaren a explotar-les mitjançant arrendataris (colons, coloni en llatí). Aquests arrendataris treballaven en aquestes terres una parcela per a la seva propia subsistència, pagant un lloguer, y a més devien treballar per al terratinent, posteriorment senyor, sense cobrar, en sus camps privats per la sembra i per la collita. Mitjançant aquest acord no pagaven directament els tributs de la terra, fent-ho, teoricament el senyor feudal. També en certes zones es creà com una forma de protecció militar dels camperols lliures, en acceptar aquests sotmetre's a un senyor a canvi del seu treball o productes agrícoles com a forma de tributació. Degut als termes del lloguer i el deteriorament de l'economía romana, el colono fou incapaç de pagar les seves rendes i estigué limitat a les propietats pel deute.

El 322, un edicte de Constantí establí les característiques del que sería en el futur la servitud. El colon no podía marxar o casar-se fora del latifundio sense el permís del senyor, i qualsevol nen de la colonia també era un colon. No obstant, el senyor no podía expulsar els seus colons ni incrementar arbitrariament els seus lloguers i deures tradicionals. D'aquesta manera el colon tenía alguna cosa segura tot i la seva existència limitada.