Quint Cecili Metel Pius Escipió
De Viquipèdia
Quint Cecili Metel Pius Escipió (Quintus Caecilius Q. F. Metellus Pius Scipio) fou un magistrat romà. Fou fill adoptiu de Publi Corneli Escipió Nasica (pretor) i de Licínia (filla d l'orador Luci Cras) i net per adopció de Publi Corneli Escipió Nasica (cònsol 111 aC) i de Cecília (filla de Metel Macedònic). El seu nom legal segons un senatus consultum, és el abans indicat però és anomenat d'altres formes.
Apareix per primer cop el 63 aC quan va donar informació a Ciceró sobre la conspiració de Catilina. El 60 aC fou elegit tribú de la plebs i acusat de suborn en l'elecció pel candidat derrotat, Marc Favoni, fou defensat per Ciceró. El 59 aC va exercir com a tribú del poble i fou membre del col·legi de pontífexs. El 57 aC va celebrar jocs de gladiadors en honor del seu pare difunt, Quint Cecili Metel Pius.
El 53 aC fou candidat al consolat , sent altres candidats Plauci Hipseu i Miló, i va tenir el suport de Publi Clodi. Disturbis seriosos als carrers es van produir durant l'elecció, en bona part fomentats per Pompeu que volia ser nomenat dictador i disposar de poder per esclafar a Juli Cèsar. Els comicis no van poder elegir als cònsols; assassinat Clodi al començament del 52 aC el senat va consentir el nomenament de Pompeu com a cònsol únic (febrer del 52 aC).
Una mica després Pompeu es va casar amb Cornèlia la filla de Quint Cecili Metel Pius Escipió. Aquest i Hipseu foren acusats de suborn de suborn als comicis però només Hipseu fou condemnat. El 1 d'agost del 52 aC Pompeu va fer a Pius Escipió el seu col·lega al consolat i aquest el va ajudar a reforçar el seu poder contra Cèsar. Pompeu va entrar llavors al partit aristocràtic al que pertanyia Pius Escipió.
Una de les primeres lleis que va fer aprovar fou la restauració del poder dels censors dels que havien estat privats per Clodi, amb la intenció d'expulsar del senat als partidaris de Cèsar. El 51 aC va proposar al senat la recuperació pel senat de la Gàl·lia el que fou considerat una declaració contra Cèsar. El gener del 49 aC va donar suport al cònsol Lèntul quan va proposar que Cèsar fes renuncia del seu exèrcit o seria declarat enemic de l'estat, proposat vetada pels tribuns Marc Antoni i Quint Cassi, va proposar l'obertura d'hostilitats sense escoltar les propostes de pau. Els dos tribuns van fugir de la ciutat i Cèsar va agafar les armes i poc després va creuar el Rubicó. El senat va repartir les províncies i a Pius Escipió li va correspondre Síria, de la que va agafar immediata possessió; la seva administració (49 aC a 48 aC i nominalment fins el 47 aC) es pintada de manera fosca per Cèsar que diu que va assolir el títol honorífic de "imperator", va augmentar les taxes i va fer nombroses exaccions. Després va passar el hivern a Pèrgam deixant la seva província sense protecció davant de possibles atacs dels parts.
El 48 aC s'estava preparant per saquejar el temple de Diana a Efes quan fou cridat per Pompeu ja que Cèsar havia creuat a Grècia; Cèsar va enviar a Domici Calví a Macedònia i a Luci Cassi Longí a Tessàlia, per oposar-se a les forces de Pius Escipió i segons Cèsar no hi va haver enfrontament encara que d'altres escriptors diuen que si; Pius Escipió no es va poder unir a Pompeu fins que la victòria d'aquest a Dyrrachium va obligar a Calví a unir-se al seu cap; llavors Pius va entrar a Larissa i tot seguit es va reunir amb Pompeu; els caps aristocràtics segurs de la victòria es van començar a barallar pel repartiment de càrrecs que seguiria a aquesta, però la batalla de Farsàlia va posar fi a aquestes expectatives. En aquesta batalla Pius Escipió dirigia el centre dels pompeians.
Després de la batalla va fugir a Còrcira i després a Àfrica. Per influència de Cató va obtenir el comandament suprem per ser de rang consular, per damunt de Publi Atti Var. Pius Escipió volia destruir Útica per acontentar al rei Juba I de Numídia però Cató va aconseguir impedir-ho. La seva conducta a Àfrica fou opressiva de manera similar com a Síria; va saquejar i deixar assolat el país. El desembre del 47 aC Cèsar va desembarcar i l'abril del 46 aC va derrotar a Juba i Pius Escipió a la decisiva batalla de Thapsus. Pius va fugir per mar cap a Útica i després cap a Hispània; els vents contraris el van obligar a recalar a Hippo Regius on es va trobar amb la flota de Publi Sitti, partidari de Cèsar; sense escapatòria es va clavar un punyal i es va tirar a l'aigua i va morir.
