Juli Cèsar
De Viquipèdia
Gai Juli Cèsar, (en llatí Caius Iulius Caesar) més conegut com a Juli Cèsar (13 de juliol de 100 aC - 15 de març de 44 aC Roma) va ser un general i polític romà que va crear els fonaments del futur sistema imperial romà al final de la República. Va vestir la toga, la corona i el ceptre d'un general triomfant i va utilitzar el títol d'imperator. Va ser cap de la religió de l'Estat (pontifex maximus), però sobretot tenia el comandament de tots els exèrcits, la qual cosa li proporcionava el control del poder.
[edita] La seva vida
[edita] Els inicis
Membre de la família patrícia dels Julis, descendents (segons la tradició) de Iulus-Ascani, fill d'Enees i nét de Venus. Cèsar va saber aprofitar aquesta vella llegenda per atribuir-se un nou estatus d'incipient semidivinitat que més tard, després de la seva mort, seria accentuat i aprofitat de nou pel seu fill adoptiu Octavi August.
Era nebot de Caius Marius el líder dels populars de Roma, i nomenat pel seu oncle Flamen dialis, es va casar el 84 aC amb Cornèlia, filla de Cinna. El dictador Lluci Corneli Sila li va ordenar divorciar-se de Cornèlia i com que no va voler obeir va sortir de Roma on no va tornar fins al 78 aC, després de la retirada de Sila.
Després se'n va anar a Rodes on va estudiar retòrica. L'any 70 aC, essent membre del col·legi de pontífexs va donar suport a Gneu Pompeu Magne per al consolat i el 69 aC va ser nomenat qüestor i el 65 aC edil curul, organitzant jocs de gladiadors que el van fer popular.
[edita] L'arribada al poder
El 60 aC Pompeu va tornar d'Hispània i va formar amb Marc Licini Cras Dives I, amic de Cèsar, i amb aquest mateix, el primer triumvirat; la seva filla Júlia es va casar amb Pompeu. Cèsar fou elegit cònsol el 59 aC i el 58 aC va rebre el govern de la Gàl·lia on va lliurar les anomenades guerres de les Gàl·lies que van portar a la conquesta del país en set anys i de les quals va escriure un llibre anomenat De bello gallico. El 56 aC el seu càrrec fou prorrogat per cinc anys i Cras i Pompeu serien cònsols el 55 aC. Va passar a Britània on en arribar va dir allò de “veni, vidi, vinci”. També va divorciar-se de la seva dona (59 aC), acusada de violar secrets sacerdotals, perquè "la dona de Cèsar no només ha de ser honrada, sinó que també ho ha de semblar". Després es va casar amb Calpúrnia.
Cras va morir en la guerra contra els parts el 53 aC i Cèsar ja no va tenir bones relacions amb Pompeu (la filla de Cèsar, Júlia, havia mort el 54 aC). Pompeu fou nomenat cònsol únic el 52 aC i va voler destituir Cèsar. El Senat va demanar a Cèsar la renúncia o se'l consideraria traïdor. El 49 aC Cèsar va decidir passar a l'atac i va creuar el Rubicó, un riu que separava la Gàl·lia Cisalpina d'Itàlia. Pompeu va fugir cap a Grècia i ràpidament Cèsar va controlar Itàlia i Hispània.
Cèsar va obtenir el nomenament de dictador, primer anual (49 aC), després per un període indefinit però curt ( 48 aC) i després per deu anys (45 aC), fins que finalment, el 44 aC, va ser nomenat dictador vitalici. Segons la constitució tradicional republicana, aquest càrrec només es podia exercir durant sis mesos en una situació límit. Malgrat això, aquesta norma s'havia trencat fins i tot abans de Cèsar.
A més en el 46 aC va obtenir la censura per tres anys amb el títol de Praefectus morum, més tard convertida en vitalícia. El 48 aC va ser nomenat cònsol, càrrec que després va ser per cinc anys, i més tard per deu. Va rebre la inviolabilitat dels tribuns i el 48 aC va assumir també el poder tribunici amb caràcter vitalici. El 47 aC va rebre el títol d'Imperator perpetu. Cèsar era a més el cap de la religió de l'Estat; Gran Pontífex (pontifex maximus), i es va fer nomenar Augur (aquests càrrecs es van fer hereditaris).
Diversos Senatus consultus el van facultar per decidir la guerra i la pau, la lliure disposició d'exèrcits, del Tresor, de nomenament dels pretors provincials, direcció del comicis centuriats, nomenament de patricis i altres funcions, honors i títols. El mes del seu naixement va ser anomenat en el seu honor mes Juli.
Així doncs, Cèsar va quedar investit del poder (Imperium) per temps il·limitat i sense compartir-lo. Quan se li prestava jurament s'invocava el Genius del Imperator amb Júpiter i els déus penats del poble romà. Des del 44 aC el cap de Cèsar va aparèixer a les monedes.
[edita] Les reformes
Les famílies patrícies originàries van conservar el títol, purament honorífic, però cap al 48 aC no en quedaven més de 15 o 16. Cèsar va obtenir la facultat de designar noves famílies patrícies. Cèsar va respectar les Assemblees Populars. Al poble en unió de l'Imperator (que el convocava) pertanyia la direcció dels negocis públics. Totes les lleis dictades per Cèsar eren sancionades regularment per plebiscit.
[edita] El senat
El Senat va ser relegat a un cos consultiu que preparava lleis i ordenances per a l'administració, sovint redactades per un sol senador, a títol individual, i promulgades per tot el Senat. Aquest va ser ampliat a nou-cents membres i els qüestors anuals (que al cessar passaven a ser senadors) van ser augmentats de 20 a 40, perquè no en descendís el nombre (la qual cosa va produir que sovint hi hagués més de mil senadores).
El Senat es va obrir: podien ser designats senadors per Cèsar; els ordinaris venien determinats pels qüestors, dels quals els 20 primers designats pel Imperator eren d'elecció obligatòria pel Comicis, i a més podia ser promoguts a qüestor qualsevol que desitgés l'Imperator (igual que altres càrrecs superiors) fent-lo per tant Senador. Les Cuesturas requeien en partidaris del nou règim amb el que van entrar moltes persones de l'Orde Eqüestre, però sobretot plebeus, individus dubtosos, provincials (sobretot d'Hispània, Gàl·lia Narbonense i Gàl·lia Cisalpina) i Senadors exclosos anteriorment pels Censors o condemnats pels Tribunals. Alguns Senadors d'Hispània van aprendre el llatí al entrar en la Cúria; també van ser nomenats Senadors alguns oficials subalterns de l'exèrcit que no eren cavallers, fills de lliberts, gent d'oficis considerats vils, i altres. Sovint la recaptació de tributs provincials i l'administració monetària en general, van ser confiats a esclaus o lliberts de l'Imperator.
[edita] Els governadors
Els governadors provincials serien:
- Antics consulars (per a les províncies importants).
- Antics pretors (a les províncies menors). Es va abolir l'interval de cinc anys establert el 52 aC.
El repartiment de províncies el feia l'Imperator. Es va establir el càrrec de cònsol suffecti (suplent) que encara que ja existia, a penes s'usava, però que Cèsar va utilitzar sovint. Els pretors van passar de 8 a 16, sent la meitat de nomenament directe per Cèsar. Els governadors proconsulars tenien un comandament en província de dos anys i els propretorials d'un any.
[edita] Els prefectes
El càrrec de Prefecte de l'Urbs va subsistir però en les absències de César, aquest designava a un administrador especial amb plens poders. L'edilitat curul va perdre rang, i eren designats per Cèsar al Comicis que devien elegir-los. L'edilitat plebea (encarregada de les franquícies populars) va ser augmentada amb dos edils encarregats dels cereals. Els Tribuns del poble van subsistir, però sota estricte control del poder.
[edita] Els col·legis sacerdotals
Els col·legis sacerdotals no van tenir modificació. El càrrec de Pontífex suprem i d'Augur anava lligat a la persona de l'Imperator. Es va crear un nou càrrec a cadascun dels tres grans Col·legis, i tres nous llocs al col·legi d'Epulons.
Cèsar va afavorir la religió dionisíaca i el culte a Bacus (que havia estat prohibit el 184 aC).
[edita] Els judicis
Cèsar es va arrogar el dret a jutjar les causes capitals i privades. Les jutjava sol i dictava sentència. El dret d'apel·lació va ser suspès. Els assumptes que no jutjava Cèsar (que es limitava a actuar en els grans judicis) van seguir en mans dels pretors (a províncies en mans dels governadors) i de jurats de Cavallers. Els delictes d'opinió eren castigats amb el desterrament. Cèsar va establir en els Jurats als Cavallers, tribuns del Tresor sortits de les últimes capes del poble, i Senadors. i es va reservar la facultat de revisió dels judicis en alguns casos, al exercir la funció de Tribú. Les sentències de la jurisdicció de l'Imperator eren inapel·lables.
[edita] L'exèrcit
En el seu temps la classe senatorial i els cavallers van desertar de l'exèrcit. Si un cavaller entrava en l'exèrcit tenia assegurat el seu accés al tribunat militar. Per omplir els llocs de comandament havia de recórrer-se als ciutadans de cens mitjà.
Per llei tot ciutadà estava subjecte al servei militar, però en realitat es passava per alt a molts ciutadans, i els reclutats eren retinguts per trenta anys o més. La cavalleria de combat va desaparèixer, ja que fins i tot subsistint, només actuava en festes a les capitals.
Els legionaris infants eren en una bona part mercenaris reclutats en les capes més baixes de la població romana. Els ascensos a centurió s'obtenien sovint amb favors o diners. Els sous dels legionaris no eren pagats amb regularitat i moltes vegades sol se'ls pagava la meitat dels seus havers, amb la qual cosa la soldadesca tenia tendència a practicar saquejos a les províncies on operaven.
No existia marina romana, i es depenia de les naus dels Estats aliats o vassalls que les posseïen .
Per combatre aquesta decadència de l'esperit militar Cèsar va establir diverses mesures:
- Per ser magistrat d'una ciutat (duunvir, quatorvir) calia servir abans tres anys com oficial o sis com infant.
- Introducció en l'exèrcit d'estrangers a sou, sobretot germànics.
- Va instituir els Legati legions propretores, lloctinents de la legió amb funcions de pretor. Aquests oficials, en nombre de deu, s'alternaven en el comandament de la legió (substituint als tribuns de la legió) i ocasionalment sortia d'entre ells el general o cap únic. El seu nomenament corresponia al governador de la província.
- L'Imperator va assumir el comandament suprem de tot l'exèrcit i per tant era lliure d'apartar als governadors provincials del comandament militar suprem que ostentaven en les seves jurisdiccions (de manera temporal o permanent).
- Probablement l'Imperator podia nomenar també als Tribuns de les legions i als centurions quan aquests càrrecs eren de nomenament del governador provincial.
[edita] Les finances
Les finances havien millorat per les rendes que aportaven les províncies de Bitinia, Ponto i Síria, i els creixents impostos sobre el luxe; mentre que sol s'havien perdut les rendes dels arrendaments a Campània. Però les despeses també van augmentar: el pressupost militar, al augmentar les legions i les despeses de l'esquadra encarregada de combatre als pirates, va créixer considerablement. Se sap per exemple que l'exèrcit permanent a Hispània costava vint-i-quatre milions de sestercis a l'any.
Cèsar va suprimir l'arrendament dels Impostos; la recaptació i el pagament que havia d'efectuar cada ciutat va quedar a càrrec de la pròpia ciutat.
L'Annona, que beneficiava a 320.000 ciutadans, es va suprimir per a tots els qui estiguessin en bona posició econòmica o tinguessin altres recursos, quedant reduïts els beneficiaris a la meitat. El número màxim de beneficiaris es va fixar en cent cinquanta mil ciutadans, i per a això es va procedir a una revisió anual, i els més necessitats entraven en lloc dels morts o que canviessin de rang social.
Cèsar va regularitzar els impostos ordinaris, suprimint immunitats concedides per gaudir del dret llatí o de la ciutadania, o per concessió. Algunes ciutats de la província d'Hispània Citerior, favorables a Pompeu, van ser recarregades en els seus impostos. El mateix va ocórrer amb ciutats d'altres províncies. A més del botí de guerra (a Hispània i l'Àfrica sobretot) i de les multes i confiscacions als pompeians, hi havia les confiscacions règies i les exaccions sota forma del sronatius o emprèstits forçosos.
Les despeses es van reduir per la disminució de l' Annona (al seu pagament es van assignar les rendes en espècie de Sardenya-Còrsega i d'Àfrica); però van augmentar per l'exèrcit, que va augmentar les seves legions permanents i el sou dels legionaris (que va passar de 48 sestercis a l'any a 900 sestercis, és a dir un sesterci i tres quarts al dia).
Cèsar va establir el precedent del donatiu a l'exèrcit i al poble: 20.000 sestercis per a cada soldat; 300 sestercis a cada plebeu romà que no hagués pres les armes en contra seu.
Cèsar també va reprendre les obres públiques.
Malgrat tot mai va aconseguir un gran superàvit en el Tresor. Els interessos es van reduir al 6% anual. L'índex de rics podia establir-se en l'un per cent de la població; el de pobres en un 25%; i el d'esclaus i lliberts en un 50%.
[edita] Les festes
Al temps de Cèsar van augmentar les festes públiques: Els Grans Jocs Romans, Els Jocs Plebeus, els Jocs de la Mare dels Déus, els Jocs de la Idea, Jocs de Ceres, Jocs d'Apolo, Jocs Florals i Festes de la Victòria, en total seixanta-dos dies amb festes, sense comptar les festes extraordinàries. Cèsar va permetre la difusió dels cultes egipci i jueu. Va ser decisió de Cèsar l'enviament de vuitanta mil ciutadans lliures, en la seva majoria proletaris i lliberts, a les províncies, donant-los lots de terres.
Es va abolir la possibilitat que un criminal quedés lliure a canvi d'acceptar el desterrament.
[edita] L'urbanisme
Cèsar va reglamentar alguns aspectes de la vida romana:
- Va ordenar la conservació de les cases que donaven a la via pública.
- Va ordenar l'empedrat de les voreres pels propietaris de les cases.
- Va reglamentar el pas de lliteres als carrers.
- Va reglamentar la conducció de carros als carrers.
- Va atorgar subvencions als banys públics.
- Va ordenar el trasllat del Comicis del Fòrum a la Saepta Julia, al camp de Mart, i els Tribunals al Fòrum Julium (entre el Palatí i el Capitoli). En el Fòrum va quedar-hi la "Borsa" i la reunió dels negociants.
- Va projectar una nova Cúria, un Pòrtic i un Teatre.
- Va projectar també un Temple a Mart.
Per a la ciutat de Roma es va posar en vigor la Llei dels municipis d'Itàlia, i ja no va ser més l'Estat, sinó la primera de les ciutats de l'Estat.
[edita] Els oficis
En el temps de Cèsar eren considerats oficis vils els següents: cobradors, usurers, mercenaris, revenedors, artesans no artistes, despensers (Celarii), carnissers (lanii), cuiners (Coquii), mondonguers (Fartores), pescadors (piscatores), proveïdors d'aviram (aucupes), perfumistes, dansaires, propietaris de cases de jocs i petits comerciants.
En les hisendes es van fer habituals els jardins i els vivers de peixos, cargols i conills; els reservats per a cérvols i senglars; les dependències per a aus, criant-se fins i tot grues i paons; hi havia especialistes en l'engreix dels animals; els excrements dels animals eren un producte utilitzat. També es criaven abelles. Es va introduir el cirerer. També es cultivaven i venien flors (roses i violetes).
L'economia ramadera va continuar desenvolupant-se.
[edita] Els luxes
Els aspectes luxosos introduïts en aquest període eren:
- Les decoracions teatrals luxoses.
- Els lloguers (els preus a Roma eren quatre vegades més alts que a d'altres ciutats).
- Els centenars de palauets i granges de gran luxe (un ric havia de tenir almenys dues granges, una en els voltants de Roma, i un altra en Campània; i un jardí a la mateixa Roma).
- Les tombes luxoses.
- L'afició als gossos de raça i als cavalls de luxe.
- Els mobles de fustes fines.
- Vestits de porpra i de gasa transparent.
- Joies i perles.
- Plata per als estris de cuina.
- Vasos d'or.
- Lliteres (conduïdes per diversos homes; un governador provincial era portat per vuit homes, es reclinava en coixins guarnits amb gasa i farcits de fulles de rosa, portava una corona al front i una altra al coll, i un finíssim coixinet ple de roses al nas).
- Menjadors d'hivern i d'estiu en les granges; galeries de quadres. Actuacions de grups teatrals durant els àpats, o bé desfilades de senglars i daines domesticats.
- Cuiners amb ajudants. Al rostit van substituir els peixos i mariscs. El vi s'importava de Lesbos, Quíos i Sicília.
- Menjars exquisits portats de tot l'Imperi. Després del banquet es prenia un vomitiu.
El luxe i la compra de càrrecs van arruïnar a moltes famílies. Els endeutaments van ser colossals.
[edita] La societat
Per diners alguns homes lliures es van vendre com esclaus; per diners també es compraven càrregues, s'obtenien vots dels jurats o es compraven favors sexuals de dames solteres i casades; era freqüent el perjuri i la falsificació de títols. Es van popularitzar les visites de cortesia, l'enviament de missives amistoses per terra o per mar, fins i tot entre persones amb escassa relació.
La dona ja havia arribat a la lliure disposició de béns. Va sorgir la figura dels Procuradors de les dames, que administraven les fortunes d'aquestes i sovint rebien els seus favors.
L'homosexualisme masculí estava en auge. El matrimoni era poc respectat, i es van donar casos (com el de Marc Cató) que un home es va divorciar de la seva dona per cedir-la a un amic que li l'havia sol·licitat, i quan l'amic va morir va tornar a casar-se amb la seva dona. El celibat i les unions estèrils eren freqüents a les classes altes. Era un honor tenir pocs fills per conservar les grans fortunes.
[edita] La població
Per a les guarnicions i funcionaris de províncies s'usava a milers d'italians. Les morts a les guerres civils o frontereres, o l'establiment fora d'Itàlia, van buidar la península Italiana. Molts mercaders, publicans i funcionaris restaven en un altre país casi tota la seva vida. A Itàlia quedaven els proletaris sense terra, lliberts, esclaus i els provincials arribats de tot l'Imperi. Els proletaris de la península es van traslladar a Roma o a les províncies, i els que emigraven a Itàlia s'establien en uns pocs punts (Ostia, Puzoli, Brindisi i Roma). Algunes ciutats van quedar tan buides que no podien reunir els representants necessaris a les festes. A d'altres ciutats, les famílies que les habitaven conservaven la seva casa i residència, però vivien a Roma.
Per controlar tots aquests aspecte, Cèsar va establir diverses mesures:
- Va escurçar la durada del servei militar.
- Va prohibir a tots els ciutadans de l'orde senatorial viure fora d'Itàlia menys per causes d'interès públic.
- Es va prohibir als italians entre 20 i 40 anys que restessin més de tres anys fora de la Península.
- Va atorgar recompenses a qui tingués molts fills.
- Com a jutge va tractar l'adulteri i el divorci amb rigor.
- Va limitar les despeses sumptuaries en sepulcres.
- Va limitar a certes condicions de temps, edat i rang, l'ús de vestits de porpra i les perles (tot això va ser prohibit per als homes adults).
- Va fixar un màxim per despeses en banquets, i va prohibir certs plats.
- Va encarregar al censor fer complir les tres últimes normes esmentades, mitjançant inspeccions en mercats i cases particulars.
Cèsar va disposar també reformes financeres:
- Va prohibir guardar a casa, en or o plata, més de seixanta mil sestercis.
- El 49 aC va perdonar als deutors els interessos endarrerits i els ja satisfets es van descomptar del capital.
- El mateix any també va obligar al creditor a acceptar en pagament qualsevol bé moble o immoble del deutor al tipus del seu valor real d'abans de la guerra civil.
- Antigament un deutor que no pagava un deute passava a ser esclau del creditor. Després una llei els va salvar de l'esclavitud lliurant tots els seus béns, però en la practica els deutors van seguir passant als creditors i sol s'executava contra els béns quan el deutor havia mort, desaparegut o ja era esclau. Cèsar va establir el principi de la llibertat personal; l'execució devia dirigir-se contra els béns, fossin aquests suficients o no, i la llibertat del deutor quedava salvaguardada, encara que dels seus futurs guanys havia de lliurar una part que li permetés cobrir el seu deute però que li permetés viure (es creu que dos terços dels seus ingressos com a màxim). Probablement la norma es va estendre també a províncies.
- Va limitar els préstecs amb interès a una quantitat màxima calculada sobre els béns del deutor (pel que sembla el màxim era el 50% del valor dels béns). La seva infracció era un delicte d'usura perseguit per les Lleis. No és segur que la norma s'estengués a províncies.
- Va limitar a províncies el tipus d'interès i l'interès total no podia excedir del capital primitiu.
[edita] L'agricultura i ramaderia
L'Imperator va reformar també l'agricultura i la ramaderia:
- Va obligar als propietaris ramaders a contractar almenys a un terç d'homes lliures adults.
- Les possessions de l'Estat cedides en usdefruit a les corporacions religioses, van ser recobrades, parcel·lades i repartides.
- Les possessions de pastures en Apúlia i Samnio es van conservar sota domini públic.
- Als proletaris del seu exèrcit els va lliurar parcel·les de terra en les regions d'Itàlia despoblades, prohibint la venda de les parcel·les durant vint anys.
[edita] Les ciutats
Per a les ciutats Cèsar va establir el següent:
- Depuració dels Col·legis locals.
- Restriccions a la centralització.
- Facultat d'elegir magistrats.
- Jurisdicció civil i criminal dins de certs limitis.
- Restriccions a les associacions.
Quan Cèsar va ser nomenat Imperator hi havia catorze províncies: Hispània Citerior, Hispània Ulterior, Gàl·lia Transalpina, Gàl·lia Cisalpina - Il·líria, Macedònia - Grècia, Sicília, Sardenya - Còrsega, Àsia, Bitinia - Ponto, Cilícia - Xipre, Síria, Creta, Àfrica i Cirenaica. César va agregar la Gàl·lia Lugdunensis o Lionesa i la Bèlgica, i va separar la Il·líria de la Cisalpina.
Tot provincial acusat tenia el deure de presentar-se personalment a Roma, si era requerit, per respondre allà a l'acusació.
Els procònsols i pretors es barrejaven en els assumptes de justícia i administració de les ciutats, pronunciaven penes capitals, derogaven els actes dels Consells Locals, i en temps de guerra disposaven de les milícies locals al seu arbitri. Era especialment onerós per a una ciutat l'obligació d'allotjar a l'exèrcit en els mesos d'hivern. En teoria les ciutats sotmeses estaven exemptes de servei militar però sovint s'usaven les milícies de les ciutats per a les guarnicions i se'ls requeria per cobrir els llocs de cavalleria. Onerós era també el subministrament de blat a baix preu per a l'Annona, les requises en cas de guerra i moltes altres. Les exaccions personals del governador i dels seus amics eren també molt pesades i s'enriquien a costa d'abusos.
[edita] La corrupció
Els magistrats provincials consideraven un honor robar molt; el petit lladre era menyspreat. El seu botí era repartit amb Advocats i Jurats i sortia lliure. Si algun era condemnat era honorable ser-ho per una acusació molt gran i múltiple.
A més assolaven les províncies els publicans i els mercaders italians, menys vigilats, i en mans dels quals es concentrava la major part de les terres i tot el comerç i el capital.
Les terres pertanyien a famílies nobles i estaven dirigides per administradors; els propietaris les visitaven poques vegades; moltes d'aquestes propietats estaven carregades de deutes i encara que els seus propietaris eren els titulars nominals, estaven en mans dels creditors, que sovint acabaven apropiant-se d'elles. Si els propietaris aconseguien algun càrrec oficial, usaven el seu poder per als seus fins privats.
Finalment les ciutats estaven assolades per la corrupció dels seus propis magistrats locals i per les seves querelles locals. A la Citerior les ciutats van patir un retrocés de població (quan no van quedar despoblades) encara que no va ser una de les províncies més afectades.
Per posar remei a aquesta situació Cèsar va establir diverses normes:
- Les províncies van ser repartides entre els dos cònsols sortints i els setze pretors sortints (8 d'ells nomenats pel propi Cèsar) però designant l'Imperator les províncies que cadascun havia d'ocupar. A costat d'ells va col·locar diversos càrrecs auxiliars sota dependència directa d'ell mateix, assumint els oficials militars (dels quals Cèsar era comandament suprem) funcions de vigilància.
- Les penes de la llei contra les concusions dels governadors provincials van ser augmentades i s'aplicarien amb rigor. Cèsar mateix va assumir el judici en alguns casos i va ser inexorable.
- Es van tornar a abaixar els impostos extraordinaris públics a la seva justa mesura, i els ordinaris també van ser rebaixats. Per evitar les càrregues de l'allotjament es va iniciar la construcció de campaments permanents, desenvolupats després amb més amplitud.
El terreny públic a províncies (Ager publicus) era immens. Tot terreny no concedit per disposició expressa a ciutats o particulars era considerat terreny públic i els seus posseïdors locals sol tenien el títol d'ocupants hereditaris tolerats i com precaris. César va mantenir aquestes normes.
[edita] Els nous territoris i el dret civil
La Gàl·lia Cisalpina va obtenir el dret de ciutadania, que molts ciutadans posseïen ja a títol individual, mentre les ciutats gaudien del dret llatí. La colonització es va dirigir a la Narbonense, on a la colònia Narvo Martius (Narbona) es van unir Beterra (Beziers), Arelate (Arles), Arausio (Orange), Fòrum Julii (Frejus), Ruscino (La Torre del Rosselló) i Nemasus (Nimes), rebent la resta de ciutats de la província el dret llatí.
A Hispània es va colonitzar Empúries, al costat de l'antiga capital grega; Gades va rebre el dret de municipi italià; cap al 45 aC es va concedir el dret de ciutadania a algunes ciutats i probablement el dret llatí a altres.
Totes la poblacions que gaudien del dret de ciutadania i les colònies romanes es trobaven en igualtat de condicions que les ciutats d'Itàlia, i, de la mateixa manera que aquestes, administraven els seus assumptes, tenint drets jurisdiccionals (si ben limitats, ja que els processos més greus fora de l'àmbit local, depenien del magistrat romà, i en els casos ordinaris del governador provincial). Les ciutats de dret llatí tenien administració pròpia i un dret il·limitat de jurisdicció. El propretor o procònsol sols intervenien en virtut del seu poder de registre (que era arbitrari).
Les justícia administrada per procònsols o propretors era militar en el primer cas i civil en el segon, però si la província no era fronterera, el procediment militar sols ho era de nom, ja que era idèntic al procediment civil.
El dret civil romà es va estendre a les províncies. Basat en les Dotze Taules s'havia adaptat amb els temps i ara era un dret no escrit (consuetudinari) i aquest dret "comú" (subsidiari davant els Estatuts d'àmbit provincial o local) es va estendre a tots els casos jutjats fora del petit àmbit local. Així s'aplicava entre romans, entre un romà i un no romà, i entre no romans amb diferent dret.
El dret consuetudinari romà es va estendre com dret comú subsidiari per tot l'Imperi. Cèsar va voler compilar aquest dret comú per evitar les diverses interpretacions i canvis que li donaven els pretors en virtut de la Llei Cornelia del 67 aC, però aquesta compilació no va arribar a fer-se fins a segles després.
[edita] El cens
El cens de població, fortuna i propietats sols es feia fins aleshores a Roma. Cèsar va determinar que havia de fer-se a tot Itàlia, sota la direcció de les autoritats locals; en les llistes s'indicaria el nom de cada ciutadà, el del seu pare o del seu patró manumissor, la seva tribu (circumscripció), la seva edat i els seus béns, havent de remetre's al funcionari del Tresor romà que en una època determinada faria l'estat general dels ciutadans i la riquesa. Cèsar volia estendre aquesta mesura a les províncies però no es va efectuar fins a més tard.
[edita] La moneda
L'Imperator va establir el marc legal dels metalls admesos a la circulació, segons una relació determinada: l'or, avaluat i rebut al pes; i la plata, apreciada segons el seu any.
L'or probablement tenia curs forçós en tot l'Imperi i César en tot cas va imposar aquest curs. El denari circulava en diverses províncies, entre elles la Citerior. Va fer encunyar una nova moneda d'or de valor igual a cent sestercis de plata. On la moneda de plata ja circulava es va establir el seu curs legal i predominant . Les monedes de coure i bronze van ser tolerades en diverses províncies d'Occident. Les monedes locals van anar desapareixent.
[edita] El calendari
A l'any 46 aC va entrar en vigor la reforma del calendari. Aquest any va ser anomenat "Any de la Confusió" perquè es va allargar de manera que van quedar reparats els errors existents, i per fer que el primer any de l'"Era Juliana" comencés l'1 de gener del 709 de la fundació de Roma. Així doncs l'any 708 de Roma (46 aC) va tenir 90 dies de més, intercalant-se un mes de 23 dies entre el 23 i el 24 de febrer, i dos mesos a finals de Novembre, un de 29 dies i un altre de 31 dies, i finalment es van afegir altres 7 dies. A partir de l'any 709 de Roma (45 aC) s'afegia un dia cada quatre anys, entre el 23 i el 24 de Febrer. El principi d'any, que abans era l'1 de març, començaria definitivament sempre l'1 de gener.
[edita] El final
Malgrat tot, vàries famílies senatorials sentien que Cèsar amenaçava les seves posicions. L'honor i el poder de Cèsar els feia témer que aquest volgués ser rex (rei), un títol que, com a republicans, odiaven. L'any 44 aC, un grup de senadors, entre ells Gai Cassi, Bucilià i Marc Juni Brutus, van conspirar per assassinar-lo. El 15 de març del 44 aC, quan Cèsar va entrar al Senat, el grup el va assassinar.
[edita] Literatura
A part de ser un destacat polític i militar també va ser un gran historiogràfic.
La seva obra consta dels llibres: "De analogia", on defensava la puresa lingüíistica i "De bello gallico" (la guerra de les Gàl·lies), obra de set llibres on mostrava com havia estat aquesta guerra. També va escriure un poema "Iter", dos llibres anomenats "Anticones" i diversos comentaris de la guerra civil, "De bello civili". Les seves obres en prosa són fetes en tercera persona i amb gran claredat i elegància, amb el dramatisme adequat en cada situació, tot i que alguna vegada deixa entreveure les intencions de justificar la seva manera d'actuar. Es troben múltiples exemples d'ablatiu absolut en la seva obra.
[edita] Enllaços externs
