Adopcionisme
De Viquipèdia
L'adopcionisme fou una heretgia sorgida dins del si de l'Església d'Hispània al segle VIII
Taula de continguts |
[edita] La conquesta franca
A la Septimània i la Tarraconense, els francs, un cop hi consolidaren el seu domini després d'haver conquerit aquests territoris als àrabs, intervenien en els bisbats locals per tal de desvincular-los de l'Església hispana amb una tradició pròpia centrada en els concilis que, en època visigoda, es celebraven principalment a Toledo, i integrar-los a l'estructura eclesiàstica carolíngia, centrada en la suprema autoritat espiritual del Papa de Roma.
[edita] La doctrina de l'adopcionisme
Aquesta política, a la Tarragonesa, es veié ajudada pel sorgiment a Hispània d'una doctrina, herètica segons el judici dels teòlegs de l'Imperi Carolingi: l'adopcionisme, formulada per primer cop en el concili que l'Església hispana celebrà a Sevilla el 784. Els pares conciliars de Sevilla, amb l'arquebisbe Elipand de Toledo i el bisbe Fèlix d'Urgell al capdavant, propugnaven que en Jesucrist, l'única naturalesa amb existència plena era la divina, que li corresponia per condició, mentre que la humana la tenia només per adopció. Així doncs, per realitzar la Redempció, el Verb Diví havia adoptat un home -Jesús de Natzaret-, dins del qual hi habitava com en un temple. Amb aquesta formulació, es contradeia la cristologia mantinguda per Roma de Crist com a Déu vertader i home vertader, en possessió plena de les dues naturaleses.
Aquesta nova doctrina, cal entendre-la en el seu context com una reacció defensiva de l'Església hispana -tolerada per les autoritats sarraïnes- davant l'inici de la difusió de la fe musulmana entre la població hispana a partir dels anys 760 i 780, un cop consolidat el poder àrab amb l'establiment de l'emirat omeia. L’Islam qüestionava el cristianisme negant cap mena de naturalesa divina a Jesús, presentant-lo simplement com un dels profetes i rebutjant el dogma trinitari – un Déu únic constituït per tres persones: Pare, Fill i Esperit Sant-, vist com una forma de politeisme, propera al paganisme. La resposta adopcionista, elaborada per la jerarquia eclesial hispana, consistia doncs, a rebaixar la naturalesa humana de Crist, accentuant-ne, per tant, la divina, i afirmant la unitat de les persones trinitàries: el Fill de Déu -el Verb Diví- per manifestar-se a la terra, no s’encarnà en el fill de Maria, sinó que, simplement, es revestí de carn humana. Tanmateix, l'adopcionisme no sols facilità la separació de l'obediència hispana de les diòcesis situades en la regió conquerida pels francs a finals del segle VIII, sinó que tampoc no impedí el triomf de l'Islam a Hispània, on, durant els segles IX i X, el cristianisme esdevingué un culte minoritari dins d'una societat musulmana.
[edita] La repressió de l'heretgia
A partir del lliurament d'Urgell als francs (789), les autoritats carolíngies iniciaren el procés per combatre les doctrines adopcionistes difoses per Fèlix, bisbe des del 781. El 792, Carlemany convocà un concili a Ratisbona, on hi féu acudir Fèlix d'Urgell. Els bisbes congregats hi condemnaren l'adopcionisme i enviaren Fèlix a Roma on, després de retractar-se i manifestar una professió de fe ortodoxa, fou autoritzat a tornar a la seva diòcesi; un any més tard, segurament per pressions rebudes, Fèlix s’exilià a al-Àndalus; l'Església hispana, que, per tradició pròpia, només acceptava l'autoritat dels seus concilis, va cohesionar-se amb el seu metropolità Elipand de Toledo i, reafirmant-se en l'adopcionisme, exigí la restitució de Fèlix a la seva diòcesi. Carlemany hi respongué convocant un nou concili a Frankfurt (794) on, per iniciativa d'Alcuí de York, conseller del rei, s’envià una epístola sinodal als bisbes hispans proclamant-hi la plena naturalesa divina i humana de Crist. Per la seva banda, Fèlix continuà actiu a la Tarragonesa i a la Septimània per conservar-hi les diòcesis dins de l'obediència hispana, impedint-hi les maniobres secessionistes dels francs.
La jerarquia eclesiàstica carolíngia renovà les condemnes contra l'adopcionisme en els concilis de Friül (796) i Roma (798); finalment, el 799 Fèlix fou cridat a la cort reial d'Aquisgrà, on Alcuí de York interrogà el bisbe d'Urgell i l'obligà a retractar-se. Aquesta vegada, a més, per tal d'assegurar-se el control de la diòcesi, Fèlix fou confinat a Lió de per vida, i es procedí a reevangelitzar el bisbat d'Urgell, on, principalment a les contrades pirinenques, encara hi conservaven força les creences paganes, i, en conseqüència, el cristianisme hi havia estat introduït per la prèdica adopcionista de Fèlix.
L’extirpació de l'adopcionisme d'Urgell fou obra dels arquebisbes Leidard de Lió i Nebridi de Narbona, juntament amb el monjo Benet d'Aniana, els quals articularen la submissió de les diòcesis tarragoneses a l'arxidiòcesi de Narbona, arran de la destrucció de Tarragona i de la impossibilitat de conquerir-la i restablir-hi l'arquebisbat existent en època romana i visigoda.
A Girona, conquerida el 785 i on l'atac àrab del 793 havia obligat les oligarquies locals a estrènyer vincles amb Carlemany, no sembla haver-hi hagut cap brot important d'adopcionisme; els concilis carolingis mai no emeteren condemnes contra els bisbes gironins i, a més, el triomf de l'ortodòxia el 799 degué desarmar els elements herètics de la diòcesi, si és que realment havia arribat a haver-n’hi.
La vinculació de les seus d'Urgell i Girona - i, després del 801, Barcelona; i Vic, un cop la restaurà Guifré el Pilós- a l'església franca va significar-hi la fi no sols de la doctrina sinó també de les pràctiques religioses i litúrgiques hispanes, de tradició visigoda, desaparegudes durant el segle IX. Així com en l'àmbit monacal, Benet d'Aniana introduí la regla benedictina en detriment de les pràctiques monàstiques hispano-godes.
