Zen
De Viquipèdia
El zen (en japonès 禅, "la meditació silenciosa"), és el nom d'una variant del budisme mahāyāna practicat a Xina amb el nom de chán (禪). Més tard arribà al Japó de la mà del monjo Eisai (1191) i va ser perfeccionat pel monjo Dogen (1227). Un objectiu fonamental de la pràctica zen és l'assoliment de la il·luminació interior o satori.
Taula de continguts |
[edita] Etimologia
Com tota escola budista, el zen remet els seus orígens al budisme de l'Índia. La paraula zen ve en origen del xinès chán, que al seu torn és una deformació del terme sànscrit dhyna, que es pot traduir com "meditació". Més tard arribaria a Corea, on s'anomenà son, i també al Vietnam on es denominà thiền. Per tant, aquesta escola budista està estesa per tota l'Àsia. Es pot observar que els noms abans esmentats són pronunciacions una mica diferents del mateix ideograma xinès. En l'evolució històrica els seus mestres van fer-ne poques modificacions. També respecte els mètodes emprats van ser força similars, tot i que rebent una clara influència per part de la cultura d'acollida.
Per comprendre l'origen del budisme zen és necessari conèixer primer el budisme que arriba a Xina durant el segle I. Al principi va ser una transposició del budisme hindú, de manera que les principals pràctiques consistien en la traducció i l'estudi de textos. Progressivament comença un procés de significació del budisme en el qual varen sorgir diverses escoles, essent l'escola chán una d'elles.
[edita] El budisme mahyna
Es considera que les formes primerenques del budisme chán xinès comencen a ser visibles al voltant del segle VI i a partir de la influència de diversos sutres o textos sagrats del budisme mahyna. Tots ells de procedència hindú i als quals més tard se'ls afegiran una sèrie de textos apòcrifs. Entre aquests textos principals hi ha la Prajnaparamita –una secció del cànon del mahyna que conté alguns sutres famosos com el "del Cor" o el "del Diamant"–, el "Despertar de la fe" atribuït a Aśvaghoṣa, el sutra de Vimalakirti, o el sutra del Lankavatara. Un apòcrif fonamental en la tradició zen és "El Sutra de la Perfecta Il·luminació".
En el budisme mahyna es considera que l'origen hindú d'un escrit és fonamental a l'hora de poder-lo considerar com un text sagrat. Tot i així, hi ha hagut nombroses excepcions i en parlar de textos apòcrifs no s'ha d'entendre que siguin externs a la tradició budista sinó, simplement, que el seu origen no és hindú.
[edita] La naturalesa del buda
Encara que en el zen s'inclou l'estudi de sutres i textos, el caràcter directe i intuïtiu d'aquest tipus de tradició budista els situa en un segon pla ja que no representen un camí per al despertar per ells mateixos. Sempre es confia en la saviesa innata de tot ser humà que té la capacitat de desenvolupar tot el seu potencial. Aquesta noció és influència directa del budisme mahyna plantejada des d'un cúmul de textos al voltant d'una idea anomenada Tathagatagarbha, o "matriu de la il·luminació". Aquesta idea original del mahyna ja és implícita en la difusió de la prajnaparamita i s'ampliarà poc temps després amb l'aparició de diversos sutres.
En aquesta idea se subratlla el caràcter innat de la naturalesa del buda que existeix en tot ser viu, i això serà una influència crucial en tot el budisme xinès, japonès i de tot el sud-est asiàtic. La importància d'aquesta idea és que dotarà a qualsevol persona de la capacitat de tenir un nivell espiritual tan alt com el d'un monjo, i això serà fonamental en l'expansió del mahyna i també del zen.
[edita] Intuïció versus erudició
L'efervescència d'aquestes idees en el budisme primerenc de la Xina s'esdevé com a reacció a una excessiva erudició i intel·lectualisme, present en el budisme xinès d'aquells temps. Posteriorment va rebre, al seu torn, la influència directa d'algunes de les escoles basades en l'estudi, com l'escola Tintái o l'Huáyán.
Aquestes diverses influències faran sorgir un nou tipus de pràctica i una nova manera d'entendre l'ensenyament que desenvolupa una via intuïtiva i directa per arribar a assolir un determinat estat mental, anomenat samadhi, que és previ a al gran despertar espiritual o nirvana.
Aquest nou tipus de budisme està centrat en una determinada pràctica mental o meditació, que en xinès s'anomena chán. En els textos xinesos, a aquesta escola se l'anomena directament "Escola de la meditació". No s'ha d'entendre's el concepte "meditació" com la pràctica d'asseure's al terra i meditar, sinó que té un context molt més ampli. Contràriament, les altres escoles dedicaven bona part del seu temps a l'estudi de textos ja que consideraven que la seva lectura permetia acumular coneixements que conduïen al despertar espiritual. En aquest sentit l'escola zen va establir un nou enfocament en el qual cultivar la pròpia ment serà el centre de la pràctica.
[edita] Bodhidharma
D'acord als relats tradicionals, el zen va arribar a la Xina de mans d'un monjo hindú al voltant del segle VI, anomenat Bodhidharma (Daruma en japonès). Era el 28è. successor en una línia de transmissió d'ensenyament que la tradició remunta fins a Kasyapa, deixeble de Buda.
Com queda recollit en el "Registre Jingde de transmissió de la llum", es va embarcar al voltant de l'any 520 aC en un viatge que el va dur fins el regne de Liang, territori del sud de la Xina. Allà Bodhidharma va tenir una famosa conversa amb l'emperador Wu, i va declarar que les bones accions fetes amb intencions egoistes eren inútils, sense cap mèrit, i no servien per aconseguir la il·luminació.
Posteriorment es va dirigir a un monestir a prop de Luòyáng, a l'est de la Xina, i segons la llegenda, va estar meditant davant la paret d'un penya-segat abans d'acceptar cap deixeble. Finalment va morir al temple Shàolín de la muntanya Sōng (嵩山少林寺), en el comtat Dengfeng, província d'Hénán. La muntanya Sōng és el cim més alt de les Cinc Muntanyes Sagrades, ubicades a la província d'Honan.
Com a heroi cultural llegendari, a Bodhidharma també se'l vincula al temple Shaolín i la consegüent difusió de les arts marcials d'Àsia oriental, especialment en la tradició oral d'escoles de Kung Fu i Taijiquan, així com en els populars treballs de ficció del gènere wǔxiá. No obstant això, avui se sap amb certesa que les arts marcials no van ser presents en el budisme xinès ni al temple de Shaolin fins a bastants segles després. De la mateixa manera, també avui se sap que Bodhidharma no va estar literalment "davant un mur", sinó que parlava d'un mur com un estat de la ment. Els moderns descobriments i traduccions continuen donant avui més llum sobre els orígens d'aquesta tradició budista, sens dubte una de les més practicades al món.
Bodhidharma és, per tant, el 28è patriarca del llinatge del budisme zen, al qual seguiran 6 patriarques més. L'últim dels quals serà Huìnéng. Amb Huìnéng s'acaba la línia del patriarcat zen però no la línia successòria del zen. Des d'Huìnéng s'estén una completa genealogia que lliga mestres, ensenyaments i monestirs fins a arribar als temps actuals. Als monestirs xinesos o japonesos aquests complicats arbres genealògics solen ser encara una cosa comuna.
[edita] Expansió i escoles
En parlar del zen, sigui quin sigui el país on estigui establert, cal remuntar-se a la seva presència a la Xina. Totes les possibles variants de zen conflueixen en el seu origen a partir del budisme chán. La influència dels relats i ensenyaments dels patriarques chán és un referent constantment utilitzat en l'estudi i la pràctica, i les escoles desenvolupades als diferents països són en realitat derivacions de les mateixes escoles ancestrals xineses.
Des de la Xina, el budisme chán es va estendre amb èxit a Corea, el Japó i el Vietnam. En un altre llocs com el Tibet va estar implantat cert temps però acabaria desapareixent. No obstant això, la influència d'aquest tipus d'enfocament budista deixaria llarga empremta a l'Himalaya, i molts estudiosos subratllen l'existència de connexions tant històriques com de transmissió de textos des del chán cap a pràctiques tibetanes com el dzyan.
[edita] Chán: la tradició de la Xina
Durant els primers temps del budisme chán hi va haver a la daoisme. I al seu torn el daoisme es veurà influït per la nova religió budista. Aquesta fusió va ser possible heretant aspectes principals d'altres escoles, com la important escola Tintái del mestre Zhìyì. Amb el mestre Zhìyì trobem ja una perspectiva immediata de l'alliberament. Els seus tractats sobre "La Gran Calma i Contemplació" influiran durant segles la resta d'escoles i les seves idees seran centrals a l'hora d'entendre el procés de significació del budisme a la Xina que possibilitarà el naixement del chán.
Una altra escola influent en la gènesi del chán va ser l'Escola huáyán, avui desapareguda i que ha estat reconeguda pels historiadors com l'escola mahyna més sofisticada, amb una complexa visió còsmica. La seva concepció de la naturalesa búdica han influït de diferents maneres en altres escoles. La principal activitat d'aquesta escola és sens dubte el "Sutra del Avatamsaka", un enorme i complex text sagrat definit per Daisetz T. Suzuki com la culminació literària del budisme mahyna.
L'Escola de la Terra Pura, de fet l'escola xinesa més antiga del mahyna, influirà enormement en el zen encara que de manera una mica més tardana. Amb el transcórrer dels segles, el "chán" i la "Terra Pura" es convertiran en les dues escoles budistes que es repartiran el gruix del budisme xinès. I fins i tot apareixeran fusions, en la pràctica, d'ambdós tipus de budisme.
La base del budisme present en la formació del chán fructifica de manera espectacular durant la dinastia Tang, anomenada sovint "L'Edat d'Or" del budisme xinès. Fins llavors podem parlar de l'existència d'ensenyaments chán però no pròpiament d'una escola chán. Però dins de la dinastia Tang ja es desenvolupen completament els mètodes peculiars i especials del budisme zen. Entre aquests mètodes s'incloïen diàlegs entre mestre i deixeble, la investigació de preguntes, o la contemplació silenciosa. Un ambient de protecció imperial, especialment sota l'emperadriu Wǔ, estarà barrejat amb una certa bohèmia de les classes acomodades i amb alts i baixos en l'estabilitat social. Tot això generarà un ambient de gran creativitat en el qual el budisme tindrà un paper fonamental.
Al final de la dinastia Tang s'esdevé una certa decadència de la pràctica, i així ja amb la dinastia Song apareix una reacció contemplativa que aposta gairebé únicament pel silenci i, en particular, per la "contemplació silenciosa" (en xinès, mo chao). Amb ella, el seguidor medita assegut per descobrir la seva pròpia naturalesa. Més tard en el Japó a aquesta contemplació silenciosa xinesa se l'anomenarà zazen, que és avui un dels estereotips de la practica zen més coneguts a occident.
En el segle XI el budisme chán ja estava completament assentat a Xina, on existia una àmplia xarxa de temples i monestirs i s'havia convertit, al costat de l'escola de la Terra Pura, en una de les principals escoles. En el flux històric d'intercanvis culturals entre Xina, el Japó i altres països del voltant, es van anar creant altres escoles per derivació de les xineses. Tot i que a cada país el zen desenvolupava les seves peculiaritats, la comunicació entre les escoles zen als diferents països ha estat freqüent i continuada, sota el fort vincle d'una història comuna.
[edita] Zen: la tradició al Japó
En el budisme japonès històricament els monjos viatjaven amb freqüència a Xina per rebre la transmissió de nous ensenyaments de mestres xinesos. De tornada a la seva terra i amb aquesta herència d'autoritat, estenien les prolongacions de les escoles i ensenyaments que havien conegut al continent. Amb el temps adquirien la seva pròpia personalitat japonesa. Això en realitat és bona part del patró cultural del Japó, on la influència Xina és un tema central per entendre la seva cultura i religió. Així les dues escoles principals del budisme chán xinès anomenades línji i cozòng veuran el seu paral·lel japonès a les seves respectives dues escoles principals del budisme zen japonès: Rinzai i Sōtō.
Aquestes dues escoles japoneses acapararan amb el temps bona part d'un nou ressorgir del budisme al Japó. D'una banda, l'escola Rinzai seria del grat de les classes feudals. Per un altre, l'escola Soto veuria com seu practica seria integrada fins a cert punt dins de la manera de vida dels samurais. L'escola ja per llavors preponderant a Japó anomenada Tendai no s'hi oposaria.
[edita] Zazen
El "zazen" és la pràctica per excel·lència de la meditació budista desenvolupada per l'escola Soto japonesa. Aquesta tècnica de meditació és sens dubte la pràctica del budisme zen més estesa i coneguda avui. És la clàssica postura del Buda assegut en meditació. Sovint es veu aquesta posició en estàtues de Buda a través de tot Orient: un home tranquil amb els ulls mig tancats, l'esquena dreta, les cames creuades en posició de "lotus". En el zazen això se sol fer sobre un petit coixí rodó anomenat "zafu" en japonès, que ajuda a bascular la columna.
Hi ha diferents aproximacions al Zazen. Algunes postulen el flux natural de la respiració i una posició còmoda, mentre que altres més noves tenen especial interès en assegurar físicament una actitud correcta. Les primeres són sens dubte les més tradicionals i que més apareixen en els textos històrics. Entre aquelles que emfatitzen el component físic trobem la recent del monjo japonès Taisen Deshimaru, que a partir de 1970 estendrà una xarxa de centres per tot Europa i que encara avui és la forma majoritària de conèixer el zen a Europa. La regulació de la respiració i la postura de la columna, cames i mans són essencials. Als Estats Units en canvi, a través del contacte desenvolupat a partir de la segona guerra mundial trobem un varietat bastant més àmplia.
Tot i així, encara que en el tema físic hagin diferents enfocaments, en l'aproximació doctrinal al zazen les diferències gairebé no existeixen. Es requereix una atenció constant però tranquil·la per part del practicant. El pensament s'allibera; ni pensa ni deixa de pensar. Es deixa passar. No agafa ni rebutja, com si les ràfegues mentals fossin núvols que travessen el cel sense deixar rastre. Aquesta contemplació tranquil·la i atenta portarà el seguidor a descobrir la seva naturalesa búdica: "si deixem de remoure l'aigua d'un estany, podrem a la fi veure el clarament el fons".
En japonès a aquesta acció d'asseure's se li crida shikantaza, que al costat del mushotoku o absència d'intenció, es conforma així en una disposició en la practica budista, on hi és present l'existència de la "il·luminació". És un ensenyament on el simple fet d'asseure's és ja un acte d'harmonia plena, de convertir-se en Buda. Per tant, practica i aprenentatge van junts. També es parla de la pràctica de la no-pràctica. El principal exponent d'aquest ensenyament en sense dubtes el monjo Dogen, l'obra principal del qual Shobogenzo ve a ser la guia fonamental de practica i ensenyament de l'escola Soto.
En el budisme zen japonès, l'altra escola principal anomenada Rinzai està especialitzada en els anomenats koan. Els koan són un derivació dels gōngān xinesos, que literalment vol dir "cas públic". En origen feien referència a diàlegs i esdeveniments entre mestre i deixeble que eren registrats de manera escrita. Ja en el Japó, l'escola Rinzai els recollirà i ampliarà, i els usarà com a tècnica de meditació anant més enllà de la simple reflexió.
Un koan pot ser una pregunta sense aparent sentit. Una qüestió de les més conegudes és: "¿quin és el so en fer palmes amb una sola mà?. Una altra és: "¿quin era el teu rostre original abans de néixer?". El practicant investigarà aquest tipus de pregunta amb una concentració total fins que el seu raonament conceptual quedi eradicat, i així pugui sorgir prajna, la saviesa intuïtiva. Això ocasionarà un despertar (satori, kensho) a la seva naturalesa búdica.
[edita] Bibliografia recomanada
- Brosse, Jacques. Los maestros Zen. Editor José J. de Olañeta: Palma de Mallorca, 1999. ISBN 84-7651-776-9
- Castro Sánchez, Aigo. Las enseñanzas de Dôgen. Editorial Kairos: Barcelona, 2002. ISBN 84-7245-515-7
- Deshimaru, Taisen. Za-Zen: la práctica del Zen. Edicions Cedel: Barcelona, 1976. ISBN 84-352-0437-5
- Huineng: Sūtra del estrado (Tanjing), edición bilingüe con el texto de Dunhuang (s. VIII), traducido del chino por Laureano Ramírez Bellerín. Editorial Kairós: Barcelona, 2000. ISBN 84-7245-460-6
- Sūtra de Vimalakīrti: original de Kumārajīva (s. V), traducido del chino por Laureano Ramírez Bellerín. Editorial Kairós: Barcelona, 2004. ISBN 84-7245-550-5
- Suzuki, Daisetz Teitaro. ¿Qué es el Zen?. Editorial Losada: Madrid, 2006. ISBN 84-96375-18-8
- ——, y Fromm, Erich. Budismo zen y psicoanálisis. Fondo de Cultura Económica: Mexico, 1960/2003 [15ª reimpresión]. ISBN 968-16-0624-8
- ——. Ensayos sobre budismo Zen {3 volúmenes}. Editorial Kier: Buenos Aires. ISBN 950-17-1011-4/ISBN 950-17-1012-2/ISBN 950-17-1013-0
- ——. El Zen y la cultura Japonesa. Ediciones Paidos Ibérica: Barcelona, 1996 [3ª impresión]. ISBN 84-493-0239-0
- Suzuki, Shunryu. Mente de Zen, Mente de Principiante. Troquel ediciones: Buenos Aires, 1994. ISBN 950-16-0212-5
- Thibaut, Stéphan Kosen. Zen, la revolución interior. Troquel ediciones: Buenos Aires, 1996. ISBN 950-16-0354-7
- Vega, Amador. Zen, mística y abstracción. Ensayos sobre el nihilismo religioso. Editorial Trotta: Madrid, 2002. ISBN 84-8164-396-3
- Watts, Alan. El camino del Zen. Editorial Edhasa: Barcelona, 2003 [2ª edición]. ISBN 84-350-2714-7
[edita] Enllaços externs
- Sotoshu, Web oficial de l'escola Soto.
- Budisme Chán. Mestre Sheng Yen, Taiwan.
- IRIZ The International Research Institute for Zen Buddhism.
- Associació Zen Internacional. Dojos, temples i grups de l'AZI.
- Origen i desenvolupament del zen segons Allan Watts
- Web oficial de la Comunitat Budista Soto zen.
- Web del Temple Zen "Luz Serena" (Requena-València)
- Biblioteca de Sutres
- Zen - Nipponia Girona
- Zendo Betania
- Dojo Budista Zen de Girona
- Grup de zen de Catalunya i Balears. Escola Sanbo
