Valoració

De Viquipèdia

Animació que mostra la valoració d'una àcid amb una base i l'evolució de la corba de valoració

La valoració o volumetria és un mètode d’anàlisi química quantitativa que permet determinar la concentració d’una substància (reactiu valorat o analit) afegint un volum d’una segona substància (agent valorant) de concentració coneguda i que reacciona amb la primera. En una valoració convencional, l’agent valorant es col·loca en una bureta i es va afegint gota a gota a la dissolució de l'analit fins que la reacció és completa. A partir del volum consumit, i tenint en compte l’estequiometria de la reacció, hom pot calcular la concentració de l’analit. En algunes ocasions es procedeix a l’inrevés, és a dir, afegint la dissolució d’analit a la dissolució de concentració coneguda.

[edita] Punt d'equivalència i punt final

El punt en què tot l’analit ha reaccionat estequiomètricament amb l’agent valorant s’anomena punt d’equivalència. Per determinar aquest punt es poden emprar distints mètodes, tals com l’addició d’un indicador, potenciometria o tècniques espectroscòpiques. La forma més clàssica consisteix a afegir una quantitat molt petita d’un indicador a la dissolució valorada. Un indicador és una substància que fa que la dissolució canvie de color quan la reacció ha acabat. El punt en què l’indicador canvia de color determina el punt final de la valoració. Idealment el punt final hauria de ser igual al punt d’equivalència, però en realitat sempre hi ha una diferència, ja que l’indicador també consumeix una petita quantitat de l’agent valorant. En general aquestes petits errors deguts a la diferència entre el punt d’equivalència i el punt final experimental són menyspreables, però en anàlisis químiques acurades s’han de tenir en compte. Mètodes de detecció del punt final com la potenciometria estalvien aquest error introduït per l’indicador.

[edita] Tipus de valoracions

Hi ha distints tipus de valoracions, segons la reacció en què es basen:

Valoracions àcid-base, basades en la reacció de neutralització entre l’analit i un agent valorant àcid o bàsic. En valoracions àcid-base és comú utilitzar indicadors de pH, com per exemple la fenolftaleïna, que canvia d’incolor a rosa per sobre de pH 8.2, o el taronja de metil, que és roig en forma bàsica i groc en forma àcida. Per detectar el punt final també es pot utilitzar un pH-metre (o potenciòmetre), que enregistra els canvis de pH (o potencial) en tot moment.
Valoracions redox, basades en reaccions d’oxidació-reducció entre l’analit i l’agent valorant. El més habitual és utilitzar un potenciòmetre o un indicador redox per detectar el punt final. En alguns casos la forma oxidada o reduïda de l’analit o del titrant posseeixen un color intens i actuen com a autoindicadors, de forma que no cal afegir cap substància indicadora.
Valoracions complexomètriques, basades en la formació d’un complex entre l’analit i el titrant. En aquestes valoracions normalment cal un indicador especial que formi un complex feble amb l’analit.
Valoracions per precipitació, basades en la formació d’un precipitat degut a la reacció de l’analit i el valorant (per exemple ions Ag⁺ i ions Cl^-, que formen un precipitat blanc de AgCl).
Valoracions polieletrolítiques (de vegades anomenades valoracions col·loïdals), basades en la reacció estequiomètrica entre el polielectròlit d’interès i un poliectròlit de càrrega oposada i densitat de càrrega coneguda. Aquest tipus de valoració permet determinar densitat de carrega superficial en col·loides. Un agent valorant que s’empra sovint és el policlorur de dial·lildimetilamoni (sovint anomenat amb l’abreviació anglesa, polyDADMAC).