The Prodigy
De Viquipèdia
The Prodigy és un grup Britànic que interpreta música de ritmes tecno i big beat, format per Liam Howlett en los teclats, Keith Flint com vocalista i ballarí, i Maxim Reality com vocalista, MC en viu. Leeroy Thornhill, ballarí, també fou un membre de la banda des de 1990 fins l’any 2000. Una vocalista i ballarina anomenada Sharky també s’associà breument amb la banda en els seus principis. The Prodigy gaudí del seu gran cop de publicitat al ser pioners en el moviment underground de la música electrònica coneguda com "rave". Des de llavors han adquirit una immensa popularitat i renom mundial. Algunes de les seves cançons més populars són "Charly", "Out of Space", "Smack My Bitch Up", "No Good (Start the Dance)", "Breathe" i "Firestarter". "The Prodigy" han anat desenvolupant diversos estils al llarg dels temps, en els seus inicis com pioners de la música rave subversiva, i actualment, com compositores de cançons tecno amb elements punk en els seus vocalistes.
[edita] Història
[edita] Inicis
Format a Essex, Inglaterra, The Prodigy començà la seva vida inicialment amb un demo de 10 cançons de Liam Howlett, que introduí complet en un teclat secuenciador Roland W-30. XL Recordings agafà el demo i un àlbum inicial de 12" anomenat What Evil Lurks que fou editat a principis de 1991. El nom de la banda es pensa que fou agafat del teclat Moog Prodigy (creat por Robert Moog).
La primera actuació de la banda fou en el Four Aces en Hackney, Londres. Charly, sortí a la venda sis mesos més tard, i fou un èxit rotund en la escena rave británica del moment, catapultant, per primer cop, a la banda a una major quantitat de públic. Alguns crítics arribaren tard al identificar la publicació de Charly, amb el seu memorable sample d’un anunci informatiu de la televisió governamental dirigit als nens (Charley Says), com la cançó que instigué la destrucció final de l’escena rave underground, obrint la porta a una riuada de cançons rave que molts dels devots del gènere consideraven d’inferior qualitat, com seria el tema de Urban Hype Trip to Trumpton o el de Smart E Sesame's Treet. Tras Charly, arribà molt aviat el primer àlbum de llarga duració de la banda, The Prodigy Experience, àmpliament valorat com un dels millors exemples del gènere rave mai produït.
Després d’aquest àlbum i els singles que li van acompanyar, The Prodigy es van distanciar de la reputació de "rave infantil" de la qual ara renegaven. Amb la legislació "anti-raves" en l’horitzó, l’escena començava a deteriorar-se. No obstant això, en 1993, Howlett va publicar un vinil etiqueta blanca anònim el qual portava gravat en si només el títol Earbound I. El hipnotisme i la fortalesa d’aquesta cançó va guanyar una àmplia aprovació de l’escena underground. Molts crítics de la banda van quedar sorpresos quan ells finalment van reconèixer responsabilitat per l’enregistrament. Aquest vinil etiqueta blanca va anar oficialment publicat amb el nom de One Love després d’un temps aquest mateix any i va ascendir a la taula d’èxits musicals en la posició #8 en el Regne Unit.
En 1994, el segon àlbum de The Prodigy, cridat Muic For The Jilted Generation, va mostrar un aspecte més ampli d’estil musical. Tons de pista de ball pesats van abundar, però van ser complementats amb més pistes inusuals com la cançó de concepte The Narcotic Suite, i inclinacions orientades pel rock(Their Law, amb Pop Will Eat Itself). L’àlbum va ser nominat a un Mercury Music Prize. No obstant això, en el fons, Howlett va reafirmar la seva dedicació a l’escena de la musica rave.
L’èxit internacional de l’àlbum Music For The Jilted Generation va significar que fer una gira de concerts pel regne Unit era una possibilitat viable en aquest moment. La banda va augmentar la seva formació amb el guitarrista Jim Davies(del grup Pitchshifter) en 1995 per a cançons com Their Law, Break And Enter 95, i diverses versions i interludis sol tocats en concerts. La sortida en 1996 del disc Firestarter, amb veus per primera vegada per cortesia de la nova Keith Flint, va ajudar a la banda a penetrar als Estats Units i en altres mercats on la banda no havia entrat, i va arribar la primera posició en la llista d’èxits musicals del Regne Unit. En aquest mateix any The Prodigy també va titular el prestigiós festival de Lollapalooza. La banda ha fet gires per tot el món incloent Beirut i La Plaça Vermella de Moscou.
El tercer àlbum de The Prodigy, The Fat Of The Land, va sortir en 1997. Com els seus predecedors, l’àlbum va representar una fita del desenvolupament de la banda i l’ampli corrent dominant de l’escena balli. Amb melodies simplificades, sampleado espargit, i mes veus sarcàstiques amb toc de punk, l’àlbum, no obstant això, va retenir els corts desentonants d’ossos i l’estil susurrant tan idiomàtic de la banda. L’àlbum cimientà la posició de la banda com un dels actes amb més èxit internacionalment en el gènere del hard balli, entrant en la taula d’èxits musicals del Regne Unit i Estats Units com nombre u. El single Breathe(1996), nominat com best selling, va ser pres d’aquest àlbum.
En 2000 Leeroy deixa el grup, i en 2004 Liam Howlett treu altre disc: "Always Outnumbred, Never Outgunned", que no inclou el single "Baby's got a temper" que havia sortit a la venda un temps enrere. Aquest últim disc de Prodigy no conta amb la participació directa de Keith ni de Maxim, però evolucionant musicalment i demostrant que segueix sent un innovador. El trio segueix de gira pel món, donat suport per guitarra i bateria, fent concerts d'autèntic rock amb tints de punk i bases electròniques.
[edita] La controvèrsia de "Smack My Bitch Up"
Prodigy estava sent molt emesa en estacions de ràdio de rock amb la seva pista, "Smack My Bitch Up," i estaven rebent una critica my negativa per la cançó. Time-Warner, l'empresa pare the Prodigy, sentia la tensió de la National Organization for Women (NOW) sobre la pista. Encara que la lletra és poc i repetitiva (en tot la cançó, la lletra és "Change my pitch up, smack my bitch up" (Puja el tempo, assota a la meva puta/porca), NOW va declarar que la lletra era "... un perillós i ofensiu missatge donant suport la violència contra les dones." Howlett va respondre als atacs declarant que la lletra de la cançó estava sent mal interpretada: (la cançó significa) "...fent qualsevol cosa intensament, com estant en directe - anant a una energia extrema i maníaca." el grup no va escriure la lletra, però la copio de la clàssica pista de Ultramagnetic MCs' "Give The Drummer Some" que també apareix enDirtchamber Sessions (també habia copiat altra cançó de Ultramagnetic MCs "Critical Beatdown" en la seva previ single "Out of Space"). Diverses estacions de ràdio van defensar la cançó, encara que solament la posaven de nit. El vídeo clip (dirigit per Jonas Åkerlund) era el punt de vista en primera persona d'algú sortint de marxa, prenent grans quantitats d’alcohol i drogues, ficant-se en baralles amb homes, abusant dones i recollint una prostituta. AL final del vídeo la càmera puja a un mirall, revelant que la persona és una dona. MTV solament ho transmetia entre la 1 i les 5am perquè l’audiència madura pogués veure les revolucionàries imatges. El director es inspirà per al video en una nit sortint i emborratxant-se en Copenhagen.
Wal-mart i Kmart més tard van anunciar que llevarien The Fat of the Land de les seves prestatgeries. Encara que el LP havia estat en les seves prestatgeries per 20 setmanes, els dos supermercats van considerar la campanya de màrqueting del nou single ofensiu. En mitjans del 2002, la versió no censurada del vídeo clip es va transmetre en MTV2 com part d’un especial rànquing dels vídeo clips més controverços retransmesos per MTV. Aquest especial es transmeté a la nit pel contingut de "Smack My Bitch Up" i altres videoclips en el rànquing. Aquest vídeo en particular va ser considerat el "Video Mas Controversial" de MTV i aparegué com el #1 del rànquing.
