Santa Maria de Vallbona de les Monges
De Viquipèdia
Santa Maria de Vallbona de les Monges és un monestir femení cistercenc al municipi de Vallbona de les Monges a la comarca de l'Urgell.
Fundat a la primer meitat del segle XII, és el monestir cistercenc femení més important de Catalunya. L'església constitueix un clar exemple de transició romànic-gòtica. La planta de creu llatina consta d'una sola nau i de tres absis rectangulars amb ornamentació escultòrica. Cada una de les galeries del claustre és d'un estil diferent: àrab, romànic i gòtic. La sala capitular (segle XIV) acull una imatge de Nostra Senyora de la Misericòrdia (segle XV).
Taula de continguts |
[edita] Història
[edita] Fundació
Inicialment eren unes agrupacions mixtes d'ermitans que amb el temps es convertirien en cenobites que s'organitzaven en forma de comunitat doble. El seu fundador fou Ramon de Vallbona, i observaven la Regla de sant Benet. La primera documentació és de l'any 1157. L'any 1172 s'hi incorporen un grup de monges provinents del monestir de Tulebras (Navarra), comandades per l'abadessa Òria Ramíres, que seria la primera abadessa de 1177 a 1190. El 1175 els homes es traslladaren al Montsant restant la comunitat exclusivament femenina.
Ben aviat aquest cenobi cistercenc es veié afavorit pels comtes reis del casal de Barcelona. L'any 1177 el rei Alfons I va concedir al monestir un important privilegi de protecció dels seus béns i d'immunitat jurisdiccional. També fou en aquests inicis un recer de filles de la noblesa, implicant també la recepció de substancioses donacions d'alous, propietats i deixes testamentàries. N'han quedat constància de les donacions fetes per Ermengol VII d'Urgell i el seu senescal Gombau de Ribelles, de Bernat de Caldes, Ramon de Torroja, Guillem d'Anglesola i Guillem I de Cardona, entre d'altres.
L'any 1198 i 1200, el papa Innocenci III els atorgà diplomes d'immunitat i protecció, i el 1201 una butlla regulava la clausura i assegurava la seva independència envers l'episcopat.
També va atreure l'atenció dels reis catalano-aragonesos, sobretot des de que la reina Violant d'Hongria, segona esposa de Jaume el Conqueridor, l'elegia per ser enterrada el 1253, igual que la seva filla Sança. Mare i filla foren transportades a Vallbona el 1275.
[edita] Màxima esplendor
A finals del segle XIV el monestir era el centre de la vida política, jurídica i econòmica dels termes que la integraven. Aquests dominis que consistien en viles, castells, quadres, granges, etc., foren reconeguts jurídicament sota el comandament de l'abadessa Saurena d'Anglesola (1379-1392) quan comprà al rei Pere III per 22.000 sous barcelonesos els termes de Vallbona, Llorenç, Rocallaura, Vilamanyar, Montesquiu, Eixeders, Preixena, la Quadra de Masdéu, Valerna, els Omells de na Gaia i Rocafort.
En aquesta època la comunitat era formada per unes 150 religioses, moltes de les quals pertanyien a llinatges nobles com els de Cardona, Cervelló, Cervera, Alemany, Boixadors, Queralt o els Anglesola.
[edita] Declivi
Al segle XV experimenta una certa davallada degut a factors externs al cenobi, com per exemple la Guerra civil catalana (1462-1462) i les disposicions del concili de Trento prohibint l'existència de monestirs femenins aïllats, la qual cosa obliga a crear la vila de Vallbona de les Monges amb el desplaçament de gairebé tota la població de Montesquiu.
Al segle XVII la crisi s'incrementa una altra vegada per una guerra, la dels Segadors (1640-1652), i sobretot pels litigis amb d'altres cases de l'orde, Santa Maria de Poblet i amb l'episcopat, que deixaren delmada la seva economia.
Dues guerres més als dos extrems del segle XVIII, la guerra de Successió (1705-1717) i la guerra Gran (1788-1795), accentuen una vegada més la decadència del monestir, incrementat aquesta vegada per plets de nombroses viles que s'alçaven contra el seu domini.
Amb la desamortització del 1835, la comunitat es va haver d'absentar durant sis mesos, però el monestir es va salvar i va continuar la seva vida monàstica al llarg del segle XIX malgrat que les seves rendes continuaven en descens.
Durant el període de la guerra Civil espanyola hagueren de tornar a abandonar el cenobi produint-s'hi importants destruccions del seu ric mobiliari i objectes de valor.
El monestir s'ha restaurat en dues fases, una l'any 1986 i l'altre el 1997, i la vida monàstica hi perdura en l'actualitat.
[edita] Arquitectura
El monestir pròpiament dit és la part que ens ha arribat més íntegra, la resta, visible enmig d'edificacions posteriors, es troba ocupada pel poble per la disposició del concili tridentí del segle XVI.
El cenobi presenta unes característiques cistercenques semblants a les de Poblet o més aviat de Santes Creus.
[edita] L'església
El temple acusa el pas del romànic al gòtic, comença al segle XII però no acabà fins el segle XIV. Així, les voltes de la nau són de creueria (gòtic) i les dels absis de mig punt (romànic).
D'una sola nau amb planta de creu llatina, amb una capçalera acabada en tres absis carrats. El central, més gran que els laterals, té tres obertures romàniques d'arc de mig punt i conté els sepulcres de Violant d'Hongria i de la seva filla Sança, els quals són coberts amb pintures heràldiques i inscripcions del segle XVIII. Al mur de la dreta hi ha la credença formada per dos arcs de mig punt que es recolzen en dues columnes coronades per capitells esculpits amb motius vegetals. A l'exterior és reforçada per contraforts i en el mur que fa de costat de la galeria nord del claustre també hi ha dues finestres romàniques.
En la intersecció del creuer amb la nau s'alça un bellíssim cimbori, obra del segle XIII, octogonal sostingut sobre trompes, cobert per una volta de creueria amb obertures ogivals, per tant de tradició romànic i ja amb solucions gòtiques. Al mig de la nau hi ha un altre cimbori, construït per l'abadessa Elisenda de Copons. Totes les voltes són típicament cistercenques: els arcs no pugen de terra sinó que carreguen en les mènsules situades a mitja altura.
Al braç esquerra del creuer hi ha l'únic accés al temple en forma de portalada amb cinc arquivoltes d'arc de mig punt que descansen sobre columnes i capitells esculpits amb formes vegetals. Coronada per un magnífic timpà amb la figura de la Mare de Déu entronitzada amb el Nen assegut sobre el genoll esquerre, estan flanquejats per dos àngels turiferaris.
Al mur exterior de l'església que dóna a la plaça del monestir hi ha cinq tombes en forma de sarcòfag, quatre d'elles romàniques, i en dues d'elles s'hi pot llegir el nom i llinatge: Sibil·la de Guimerà i Miquela Sasala.
[edita] El claustre
El claustre denota el llarg període de construcció del monestir, que va des de finals del segle XII fins al XVI. La galeria sud, la del costat de l'església, sembla ser la més antiga, la de llevant és gòtica i més esvelta, i la resta és dels segles XV i XVI. A part de l'estil, els escuts de les abadesses ens ajuda a datar les diferents etapes de l'obra. Tot el claustre està cobert amb voltes de creueria, com és habituals als monestirs cistercencs.
