Química quàntica
De Viquipèdia
La química quàntica és una branca de la química teòrica, que es basa en aplicar tant la mecànica quàntica com la teoria quàntica de camps per tal de resoldre problemes en l'àmbit de la química. La descripció del comportament dels electrons als àtoms i molècules per tal de predir la seva reactivitat és una de les seves aplicacions més inmediates. La química quàntica és una disciplina que es troba entre la química i la física, i s'hi han fet contribucions significatives per part de científics d'ambdós camps. La química quàntica te una frontera difusa amb els camps de la física atòmica, la física molecular i la química física.
Taula de continguts |
[edita] Descripció
La química quàntica descriu el comportament fonamental de la matèria a l'escala molecular. Tot i que es teoría és possible descriure qualsevol sistema químic utilitzant aquesta teoría, a la pràctica només els sistemes senzills poden ser explorats de forma realista utilitzant la mecànica quàntica pura, així que s'han de fer aproximacions per la majoría de casos pràctics (per exemple, el mètode Hartree-Fock, la teoría del funcional de la densitat DFT, mètodes perturbatius com el MP2 i MP4 o d'altres com el coupled cluster). Així, no és necessari, en principi, un coneixement exaustiu de la mecànica quàntica per a la major part d'aplicacions pràctiques, ja que les implicacions més importants d'aquesta teoría (bàsicament la aproximació que implica l'orbital atòmic) es poden reformular en termes més senzills.
En mecànica quàntica, l'Hamiltonià d'un sistema, pot ésser expresat com a la suma de dos operadors, un corresponent a l'energía cinètica i l'altre a l'energía potencial. L'Hamiltonià de l'equació de Schrödinger utilitzada en química quàntica no conté, per exemple, termes depenents de l'spin de l'electró (com els termes d'interacció spin-òrbita o interacció spin electrònic-spin nuclear) ni termes relativistes, ja que en la majoria de casos aquests són menyspreables. Aquests es solen tractar, si s'escau, de forma pertorbativa.
La solució de l'equació de Schrödinger per a l'atom d'hidrogen (el sistema químic més senzill possible) dóna lloc als orbitals atómics i a la seva energía relativa. Aquests orbitals es poden utilitzar per descriure àtoms més complexes (com l'heli o el liti) o molècules en el que s'anomena aproximació orbital.
[edita] Història
La química quàntica té les arrels a una sèrie de descobriments del segle XIX:
- 1838: descobriment dels raigs catòdics per Michael Faraday
- 1859: descripció del problema de la radiació de cos negre per Gustav Kirchhoff
- 1877: suggeriment per part de Ludwig Boltzmann de que els estats d'energía d'un sistema físic prodríen ésser discrets
- 1900: hipòtesi de Max Planck de que l'energía d'un cos en radiació pot ser dividida en un nombre discret de ‘elements energètics’ ε de tal forma que cadascún d'aquests elements té una energía proporcional a la seva freqüència ν
Aquesta darrera hipòtesi, que va aconseguir explicar de forma satisfactòria el fenòmen de la radiació de cos negre, va tenir una forta repercusió a la física contemporània, introduïnt una nova equació fonamental:
On h és un valor numèric anomenat constant de Planck. Aquesta hipòtesi va fer que posteriorment, al 1905, Albert Einstein es replantejés el problema de l'efecte fotoelèctric, arribant a una nova teoría que l'explicava i per la qual va guanyar el premi Nobel de física: que la pròpia llum estava formada per partícules individuals, que més tard (al 1926) es vàren anomenar fotons. Aquesta nova base teòrica portà a l'any 1926, els físics Erwin Schrödinger, Werner Heisenberg i Paul Adrien Maurice Dirac formulessin de forma independent i gairebé simultània una nova teoría física anomenada actualment mecánica quàntica.
[edita] Fonaments
El fonament de la química quàntica és el model ondulatori, en el qual els àtoms estàn formats per un nucli petit (moltes vegades es considera puntual), pesant i amb càrrega positiva, rodejat per electrons. A diferència de l'antic model de Bohr de l'àtom, el model ondulatori descriu els electrons com a núvols electronics i les seves posicions es representen com a densitats de probabilitat, en comptes de partícules discretes. La força d'aquest model es sustenta en el seu alt poder predictiu, capaç d'explicar les similitud i diferències dels elements en la taula periòdica, els seus colors, l'estabilitat relativa dels compostos que formen i un seguit de reaccions i compostos que no es podien explicar cñàssicament. Aquest model s'anomena model ondulatori per que les partícules exhibeixen propietats clàssicament associades amb les ones com la interferència o la refracció. Veure dualitat ona-partícula.
El primer pas per resoldre un problema de química quàntica sol ser resoldre l'equació de Schrödinger (o l'equació anàloga relativista, anomenada equació de Dirac) amb l'Hamiltonià electrònic molecular. D'aquest procediment s'en diu determinar l' estructura electrònica de la molècula. L'estructura electrònica d'un sistema implica la major part de les seves propietats químiques.
És per això que en la majoría de casos es sol fer el que s'anomena aproximació de Born-Oppenheimer en la qual els nuclis i els electrons es tracten de forma separada, els primers amb equacions clàssiques i els segons amb equacions quàntiques.
[edita] Mètodes en estructura electrònica
[edita] Full CI
El mètode més bàsic per tractar el problema quàntic de n-cossos (com és el cas d'una molècula) s'anomena, en química quàntica, mètode full-CI (interacció de configuracions) i consisteix en calcular l'estat del sistema com a suma de tots els possibles estats. Degut a que aquest mètode requereix una potència computacional que creix exponencialment amb el nombre de partícules, només és aplicable a molècules amb un nombre molt baix d'electrons. És per això que durant desde l'aparició de la quàntica s'han buscat mètodes alternatius que siguin computacionalment realitzables sense perdre el poder descriptiu.
[edita] Enllaç València
Tot i que la base matemàtica de la química quàntica va ser postulada per Erwin Schrödinger al 1926, generalment s'accepta que el primer càlcul real en química quàntica va ser el realitzat pels físics alemanys Walter Heitler i Fritz London sobre la molècula d'hidrògen (H2) al 1927. El mètode emprat per Heitler i London va ser extès pel físic teòric John C. Slater i pel químic teòric Linus Pauling (ambdón americans) per acabar convertint-se en l'anomenat mètode d'Enllaç-València o mètode VB (de l'anglès Valence-Bond). En aquest mètode s'hi posa especial atenció als parells d'electrons que formen les interaccions entre àtoms, i és per això que hi ha un excel·lent paral·lelisme amb els dibuixos clàssics dels enllaç molecular, com els utilitzats en el que s'anomena estructura de Lewis. Posteriors refinaments han portat al mètode GVB (Generalized Valence-Bond) o mètode Enllaç-València Generalitzat.
[edita] Orbital Molecular
Un altre enfoc del problema va ser desenvolupat al 1929 per Friedrich Hund i Robert S. Mulliken. En aquesta teoria els electrons són descrits per funcions matemàtiques (funcions d'ona) deslocalitzades per tota la molècula. Aquesta aproximació, el mètode de l'orbital molecular, tot i ser menys intuitiva que el mètode VB, ha resultat ser molt més predictiva en certs camps com el de l'espectroscopïa molecular. Aquesta visió de l'estructura electrònica és la base conceptual de diferents mètodes com el Hartree-Fock i els seus posteriors refinaments.
[edita] Hartree-Fock
Al 1927, tot just un any després de l'aparició de l'aparició de la mecànica quàntica, el matemàtic anglés Douglas Rayner Hartree va introduïr un mètode aproximat per aplicar les eqüacions de la mecànica quàntica a problemes químics. Aquest procediment, que ell anomenà Self-Consistent Field (camp autoconsistent), va ser corregit i reformulat varies vegades per donar lloc finalment al mètode Hartree-Fock al 1935, considerat actualment la pedra angular de la química quàntica. Tot i això, aquest mètode no va despertar interès entre la comunitat científica fins a l'aparició dels computadors electrònics a la dècada dels 50, degut a l'elevat nombre de càlculs necessaris fins i tot per als sistemes més senzills. Aquest mètode és també la base de una sèrie de mètodes més refinats, anomenats post-Hartree-Fock, com els mètodes Moller-Plesset i Coupled Cluster.
[edita] Moller-Plesset
Amb l'aparició dels computadors hi va haver una explosió al camp de la química quàntica, utilitzant mètodes que només eren aplicables amb l'ajut d'un computador capaç de realitzar milers de calculs per segon, i donant lloc a la química computacional. Els computadors, cada vegada més potents, van permetre l'aplicació de mètodes que s'havien desenvolupat anteriorment, però eren impràctics. Un d'aquests va ser la teoría perturbacional de Moller-Plesset, formulada l'any 1934, d'ús comú avui dia.
[edita] Coupled Cluster
A la dècada de 1950, els físics nuclears Fritz Coester and Hermann Kümmel van desenvolupar un nou mètode de càlcul anomenat Coupled Cluster, però només va ser utilitzat en càlculs de física nuclear fins a la dècada dels 60, quan Jiři Čížek i Josef Paldus varen reformular el mètode per tal de tractar la correlació electrònica en àtoms i molècules. Aquest mètode, en qualsevol de les seves varietats, és sens dubte el més utilitzat desde la dècada dels 90 per tractar molècules petites o mitjanes.
[edita] Altres mètodes
Degut a la gran varietat de problemes químics plantejables, i els diferents graus de precissió requerits, existeix tot un ventall de mètodes post-HF de menor ús aplicables a problemes concrets. Per exemple, per al càlcul d'excitacions moleculars es solen emprar els mètodes CASSCF, CASPT o CI.
[edita] Teoría del funcional de la densitat
El model Thomas-Fermi del gas d'electrons va ser desenvolupat independentment per L.H. Thomas i Enrico Fermi l'any 1927. Aquest va ser el primer intent de descriure sistemes polielectrònics en funció de la seva densitat en lloc de la seva funció d'ona. Tot i que el model donava bons resultats per a gasos d'electrons de densitat constant, fallava estrepitosament per a densitats amb grans variacions, com és el cas de les molècules. Més tard, al 1964, Hohenberg i Kohn van provar que el principi de minimització, subjacent a la teoría Hartree-Fock, es podía expressar també en termes de la densitat electrònica. L'any següent, Kohn i Sham van introduïr per primera vegada unes equacions equivalents a les de Hatree-Fock, però expressades en termes de la densitat, en comptes de la funció d'ona. Aqest nou mètode, que va ser anomenat DFT (de l'anglès density functional theory o teoria del funcional de la densitat) gairebé només va ser utilitzat en física de l'estat sòlid, on donava resultats amb errors acceptables, fins que a la dècada dels 90 un nou refinament de la teoría, la incorporació de millors potencials de correlació i intercanvi, va fer que es comencés a considerar prou precisa per al tractament de sistemes químics. Avui día és un dels mètodes més emprats degut al seu baix cost computacional, el que en fa un bon candidat per a sistemes de tamany mig i gran, fins i tot en certesmacromolècules. Tot i així, el mètode DFT falla estrepitosament en certs casos, el que fa que s'hagi d'anar amb cura a l'hora d'escollir-lo.
[edita] Mètodes en dinàmica química
Una altra àrea d'interès en la química quàntica és la dinàmica química. La dinàmica química consisteix en resoldre l'equació de Schrödinger amb l'Hamiltonià molecular total, depenent del temps, i no només l'electrònic. Això permet calcular i veure l'evolució dels àtoms i molècules el el temps. La solució directa d'aquesta equació dóna lloc a la dinàmica molecular quàntica, la solució parcial separant el moviment nuclear i tractant-lo clàssicament (aproximació Born Oppenheimer) porta a la dinàmica molecular semiclàssica i la solució només del moviment nuclear a la dinàmica molecular clàssica. També existeixen enfocs purament estadístics, basats en Mètodes Montecarlo.
[edita] Dinàmica química adiabàtica
En el formalisme adiabàtic, també conegut com aproximació Born-Oppenheimer les interaccions atòmiques depenen exclusivament del potencial d'interacció entre els nuclis i la densitat electrònica, donant lloc a un potencial d'interacció nucli-sistema. El moviment dels nuclis en funció del temps es pot reduïr, doncs, a l'estudi de les superfícies d'energía potencial en el cas de sistemes senzills. Aquestes superfícies permetes l'estdi de la reactivitat química en el formalisme de la teoria de l'estat de transició.
[edita] Dinàmica molecular no-adiabàtica
La dinàmica molecular no-adiabàtica consisteix en l'estudi de la interacció entre el moviment nuclear i electrònic, normalment a través del càlcul d'interaccions entre diferents superfícies d'energía potencial (SEPs). Aquestés interaccions es dónen a través del que s'anomena acoblament vibrònic. La dinàmica molecular no-adiabàtica permet doncs l'estudi de reaccions fotoquímiques complexes, on les molècules es reestructuren després de l'absorció d'un fotó.
[edita] Vegeu també
- Química computacional
- Química teòrica
- Química física
- Física atòmica
- Física teòrica
- Física de matèria condensada
- Física de l'estat sòlid
- Modelatge molecular
[edita] Conferències del premi Nobel de químics quantics
- Conferència de Linus Pauling
- Conferència de Robert Mulliken
- Conferència de Rudolph Marcus
- Conferència de John Pople
- Conferència de Walter Kohn
| Principals camps de la Química |
|---|
| Química analítica | Bioquímica | Química informàtica | Electroquímica | Química inorgànica | Química dels materials | Química orgànica | Química física | Química quàntica | Espectroscòpia | Estereoquímica | Termoquímica |
