Principat d'Acaia
De Viquipèdia
El principat d'Acaia fou un estat feudal establert pels croats llatins després de la conquesta de Constantinoble el 1204. Croats francs van ocupar aquestos territoris que estaven dominats per Aleix III Àngel, emperador a Macedònia i Tràcia. Aleix III i l'antic emperador Aleix V Murzufle (que havia estat cegat per Aleix III) no van poder resistir als croats; el primer es va rendir i el segon va fugir al Peloponès però fou capturat.
El primer príncep fou Guillem de Champlitte, i el 1209 el principat fou concedit per l'emperador llatí a Guillem de Villehardouin. Sovint s'esmenta a Guillem de Champlitte com Guillem I i a Villehardouin com Guillem III, però el més habitual es indicar als tres prínceps Villehardouin de nom Guillem com Guillem I, Guillem II i Guillem III.
Vegeu: Llista de prínceps d'Acaia
La dinastia Villehardouin va durar fins el 1278 i el principat va passar als Anjou. Carlos II d'Anjou, rei de Nàpols, va infeudar el principat el 1289 a Isabel de Villehardouin (filla de Guillem II de Villehardouin), casada amb Florenci d'Hainaut i després amb Felip I de Savoia. Però el 1307 en fou desposseïda i el feu fou concedit per Carles II al seu propi fill Felip d'Anjou (Felip II d'Anjou), la dona del qual era Caterina de Courtenai. Margarida de Villehardouin, germana d'Isabel, va proclamar els seus drets el 1307, sense cap efecte pràctic; el 1313 els va tornar a posar damunt la taula, i va fer renuncia formal dels mateixos a favor de la seva filla Isabel de Sabran, casada amb l'Infant Ferran de Mallorca, pares de Jaume III de Mallorca. Isabel de Sabran va morir el 1315 i el seu vidu Ferran de Mallorca va conquerir el Peloponès el 1315-1316 en nom del fill Jaume III. El 1333 va aconseguir el reconeixement general dels seus drets i va morir a la batalla de Lluchmajor el 1349. Els seus drets van passar al seu fill Jaume IV de Mallorca que el 1363 es va casar amb la reina Joana I de Nàpols, a la que va llegar el principat a la seva mort el 1375. Joana fou així princesa efectiva del 1375 al 1388. Però Isabel o Elisabet de Mallorca, germana de Jaume IV, va reclamar els seus drets el 1375 i els va vendre el 1376 a Lluís d'Anjou.
Paral·lelament Felip II d'Anjou, va cedir els seus drets el 1313 a Mafalda d'Hainaut, filla del primer matrimoni de Caterina de Courtenai, que estava casada amb Lluís de Borgonya. Mafalda i Lluís no van poder defensar el principat contra Ferran de Mallorca que entre 1315 i 1316 el va conquerir en la major part. A la mort de Lluís de Borgonya el 1318, Carles II d'Anjou, va privar a Mafalda d'Hainaut dels seus drets i el va donar en feu al seu propi fill Joan d'Anjou que en va dominar només una part. Joan va cedir els drets el 1333 a la seva cunyada Caterina II de Valois, esposa de Robert d'Anjou; llavors tots els barons que reconeixien a Joan van reconèixer com a príncep a Jaume III de Mallorca. Els drets de Caterina II van passar el 1346 al seu fill Felip III d'Anjou que el 1373 va renunciar a favor de la reina Joana I de Nàpols i es van unir les dues branques. Joana va ser princesa fins el 1381, assistida des de el 1375 pel seu quart marit Otó de Brunswick-Grubenhagen, retornant després a Jaume dels Baus que era net de Felip III d'Anjou.
El principat, ja molt fragmentat, era pràcticament un títol; els que el van ostentar no van tenir més poder que a les baronies que dominaven. El 1429 fou ocupat per Tomàs Paleòleg, gendre del darrer príncep Centurió II Zacaries (1404-1429) que va conservar només Arcàdia fins el 1432. El principat va desaparèixer dins el despotat de Mistra que fou ocupat pels otomans el 1460.
