iso.	AN	Període de semidesintegració	CD	ED M eV	PD
¹⁷³Lu	Sintètic	1,37 anys	ε	0,671	¹⁷³Yb
¹⁷⁴Lu	Sintètic	3,31 anys	ε	1,374	¹⁷⁴Yb
¹⁷⁵Lu	97,41%	Luteci és estable amb 104 neutrons
¹⁷⁶Lu	2,59%	3,78 x 10¹⁰ anys	β^-	1,193	¹⁷⁶Hf

Valors en el SI d'unitats i en CNPT (0º C i 1 atm),
excepte quan s'indica el contrari.

El luteci és un element químic de nombre atòmic 71 el símbol químic del qual és Lu. A pesar de ser un dels elements del bloc d, apareix ben sovint inclòs entre els lantànids^[1] ja que compartix amb aquestes terres rares moltes propietats, sent de fet l'element més difícil d'aïllar de tots, la qual cosa justifica la seva carestia i les relativament poques utilitats que se li han trobat encara.

[edita] Característiques i aplicacions

El luteci és un metall trivalent de color blanc platejat resistent a la corrosió i relativament estable en presència d'aire. És l'element més pesat i dur de totes les terres rares.

El metall s'empra com a catalitzador en el craqueig del petroli en les refineries, i en diversos processos químics com alquilació, hidrogenació i polimerització.

[edita] Història

El luteci, del llatí Lutetia (primer nom de París), va ser descobert de forma independent el 1907 pel científic francés Georges Urbain i el mineralogista Carol Auer von Welsbach. Ambdós homes van trobar el luteci com a impuresa del mineral iterbi, mentre que el químic suís Jean Charles Galissard de Marignac, i la majoria dels seus col·legues, van prendre com un material pur.

La separació del luteci de l'iterbi de Marignac va ser descrita per primera vegada per Urbain havent prevalgut el nom que aquest li donà al nou element descobert. Urbain va escollir els noms neoiterbi i luteci, mentres que Welsbach va optar per anomenar-los aldebarani i casiopei. El 1949 es va decidir conservar el nom d'iterbi i anomenar al nou element luteci, encara que en el si de la comunitat científica alemanya encara s'empra el nom cassiopium per a l'element 71.

[edita] Abundància

Es troba a la natura amb la majoria de la resta de terres rares, però mai en solitari de forma nativa, i és el menys abundant de tots els elements presents en la naturalesa. La principal mena de luteci comercialment explotable és la monzonita (Ce, La, etc.)P O₄ que conté un 0,003% de luteci.

No es va aconseguir obtindre el metall pur fins a finals del segle XX ja que és extremadament difícil de preparar. El procediment emprat és l'intercanvi iònic (reducció de LuCl₃ o (LuF₃) anhidre amb metall alcalí o metall alcalinoterri.

[edita] Isòtops

El luteci té un isòtop estable, Lu-175, amb una abundància natural del 97,41%. S'han identificat 33 radioisòtops sent els més estables el Lu-176, amb una període de semidesintegració de 3,78×10¹⁰ anys i abundància natural de 2,59%, el Lu-174 amb 3,31 anys de període de semidesintegració, i el Lu-173 amb un període de semidesintegració d'1,37 anys. La resta d'isòtops radioactius tenen vides mitges inferiors a 9 dies i la majoria de menys de mitja hora. El luteci a més, té 18 meta estats, dels que els més estable són el Lum-177, Lum-174 i Lum-178 amb períodes de semidesintegració de 160,4 dies, 142 dies i 23,1 minuts respectivament.

Les masses atòmiques dels isòtops de luteci varien entre les 149,973 uma del Lu-150 fins a les 183,962 uma del Lu-184. El principal mecanisme de desintegració dels isòtops més lleugers que l'estable és la captura electrònica (amb alguns casos de desintegració α) resultant-ne isòtops d'iterbi. Els isòtops més pesats que l'estable es desintegren per mitjà de emissió beta donant com a resultat isòtops de hafni.

[edita] Precaucions

Igual que amb la resta de terres rares, se suposa que el metall té un baixa toxicitat, no obstant tant el luteci com, especialment, els seus compostos han de manipular-se amb la màxima precaució. Encara que no exerceix cap rol biològic en el cos humà, es creu que estimula el metabolisme.