La vie, mode d'emploi

De Viquipèdia

La vie, mode d'emploi (La vida, instruccions d'ús), és una novel·la de Georges Perec de l'any 1978. Explica la vida dels habitants d'un bloc d'apartaments amb restriccions formals pròpies de la literatura experimental. Significativament, l'obra està dedicada a Ramon Queynau, famós pels seus exercicis d'estil.

[edita] Les restriccions

L'autor va explicar les restriccions formals a la gènesi de la novel·la en un quadern adjunt, on inclou també les fitxes que va usar en la seva redacció i que constitueixen un valuós document per a l'estudi de la creació literària.

Perec planteja l'edifici com un tauler d'escacs de 10x10 caselles, cadascuna un apartament o tros de la construcció. Cada capítol se centra en una casella i l'ordre ve determinat pels moviments del cavall. A més a més en cada casella ha de parlar d'un esdeveniment actual o històric i han d'aparèixer una sèrie de mots o objectes d'una llista a l'atzar, que inclou també cites literàries que han de servir d'inspiració per a determinades escenes.

[edita] L'estil

L'estil és semblant al del naturalisme, amb una descripció dels objectes pròpia del moviment de la Nouvelle Roman. L'acció està congelada en el temps, ja que l'autor explica uns fets com si veiés l'edifici sense la façana (com indica el plànol que encapçala l'obra). Això explica el distanciament del narrador, aliè als esdeveniments (tot i que apareixen diversos episodis autobiogràfics dins el llibe). No obstant aquest fet, apareixen regressions en el temps i narracions de fets anteriors, així com històries d'antics habitants de la casa ja morts.

El narrador barreja elements suposadament reals, com diaris, fotografies i altres documents propis de la vida a què fa al·lusió el títol de la novel·la, amb l'objectiu de descriure la manera de viure d'un segle, ja que apareixen referències a fets des de 1875 fins 1975, amb especial èmfasi a la postguerra dels anys 50 i 60.

La trama està totalment supeditada a les restriccions formals. La història que serveix de nexe comú entre els diferents episodis, i la que estructura l'eix cronològic, és la de Bartlebooth, un aristòcrata avorrit que dedica la seva vida a un projecte aparentment sense sentit: recorre el món per pintar aquarel·les que envia a un veí fuster; aquest les transforma en puzzles que després l'home munta en retornar a casa i que han de ser destruïts en el mateix lloc on van ser pintats. El calendari que es marca és un paral·lelisme de la restricció formal que governa l'obra. El fracàs de la seva idea (l'acció comença just en el moment de la mort del protagonista, a punt d'acabar un trencaclosques) és un dels temes centrals i marca el to fred i pessimista de tot el llibre.