George Sand

De Viquipèdia

George Sand en 1864. Fotografia de Félix Nadar

George Sand és pel pseudònim d'Amandine Aurore Lucile Dupin, més tard baronessa Dudevant, (París, 1de juliol de 1804 - 8 de juny de 1876), escriptora francesa.

Va ser una escriptora francesa precursora del feminisme. Va escriure novel·les, contes, peces teatrals, una autobiografia, crítica literària, textos polítics... No només es va dedicar a la literatura, sinó també a la pintura. També va ser una dona compromesa amb la política, i va participar, en l'ombra, en el govern provisional de 1848.

[edita] Biografia

Va nàixer a París l'any 1804 però va passar la major part de la seua vida a Nohant al departament d'Indre. Òrfena de pare als 4 anys, Aurore Dupin va gaudir d'una infantesa bastant lliure a casa de la seua àvia paterna.

Aquesta estada al camp la va marcar, de manera que va eprendre el tema de la vida en el camp en moltes de les seues obres (com a La Mare au Diable). L'any 1822 es va casar amb el baró Casimir Dudevant amb el qual va tenir dos fills: Maurice (nascut l'any 1823) i Solange (nascuda l'any 1828). Molt prompte va deixar el seu marit i aleshores va conèixer una agitada vida amorosa.

L'any 1831 va aparèixer la seua primera novel·la Rose et Blanche que havia escrit en col·laboració amb Jules Sandeau, el seu amant, en qui es va inspirar per al seu pseudònim Sand.

Cada vegada dissimulava menys el seu gust pels vestits masculins, tot i que continuava vestint-se de dona per a les ocasions. Aquesta « disfressa » li permetia circular amb llibertat pertot París (fumant pipa), i li facilitava l'accès a llocs on una dama del seu rang hi podia veure refusat l'intent. Es tractava d'una pràctica excepcinal per al Segle XIX, en què els codis socials, principalment entre les classes benestants, tenien una extraordinària importància. Consegüentment, Sand perdia una bona part dels seus privilegis de baronessa. Paradoxalement, el costum de l'època permetia sense problema a les dones de les classes benestants viure separades dels seus esposos, llevat que cometeren obertament una « irregularitat » flagrant.

En les seues primeres novel·les, autobiografies trasposades, assimila la recerca de la felicitat personal a una regeneració social. Així, Indiana (obra en que per primera vegada utilitza el pseudònim de George Sand, 1832) i Lélia (1833) són dues obres novel·lesques i líriques en les quals l'amor s'oposa als convencionalismes mundans i als prejudicis socials, com s'hi va enfrontar George Sand arran de les passions amoroses succesives amb Alfred de Musset i Frédéric Chopin.

Els anys 1833, 1834 i 1835, va tenir un afer sentimental turmentada amb Alfred de Musset, de la qual va extraure Elle et Lui. El va deixar pel doctor Pagello. Més tard va conèixer Franz Liszt i sobretot Frédéric Chopin, amb qui va viure gairebé 10 anys (de 1838 a 1847). A Mallorca s'hi pot visitar actualment la Cartoixa de Valldemossa, on van passar plegats l'hivern de 1838-39, amb els fills d'ella.

L'any 1841 va fundar junt amb Pierre Leroux la Revue Indépendante.

George Sand va mantenir lligams amb demòcrates com ara Arago, Barbès o fins i tot Bakunin i va celebrar l'any 1848 la caiguda del rei Luís Felip i la fi de la Monarquia de Juliol fent palès el seu compromís polític social i comunista. Després dels succesos de juny, es va retirar l'any 1851 a Nohant, obligada a escriure per al teatre a causa de dificultats econòmiques. Però no s'hi va recloure, viatjant bastant per França; principalment a casa del seu gran amic Charles Robin Duvernet, el castell de Petit Coudray; i fins i tot a l'estranger.

Va continuar portant una vida agitada i gens convencional. Va tenir altres afers amorosos, va lluitar pels drets de les dones i per les seues idees polítiques, va mantenir amistat amb Flaubert i Théophile Gautier i va freqüentar els germans Jules i Edmond Goncourt.

No va deixar d'escriure fins a la seua mort, l'any 1876, a l'edat de 72 anys, à Nohant. Victor Hugo va declarar el 8 de juny de 1876 : « Plore una morta, salude una immortal ! ».

[edita] Algunes obres

Rose et Blanche (novel·la, 1831)
Indiana (novel·la, 1832)
Lélia (novel·la, 1833)
Mauprat (1837)
Le compagnon du tour de France (novel·la, 1840)
Horace (1841)
Consuélo (novel·la, 1842-1843)
Le Meunier d'Angibault (novel·la, 1845)
La mare au diable (novel·la, 1846)
François le Champi (novel·la, 1847)
La petite Fadette (novel·la, 1849)
Histoire de ma vie (autobiografia, 1855)
Un hiver à Majorque (memòries, 1842)
Elle et Lui (memories de la seua relació amb Musset, 1859)
Le marquis de Villemer (1861)
Le péché de Monsieur Antoine
Journal intime (1926)

[edita] Ascendència

Aurore Dupin (1804-1876) dita George Sand era besneta del mariscal de Saxe (1696-1750) :

Maurice de Saxe (1696-1750)
x (filiació natural) Marie Geneviève Rinteau (1730-1775) dita « Mademoiselle de Verrières »
│
└──> Marie-Aurore de Saxe (1748-1821)
     x 1777 (primer a Londres, després rehabilitació de matrimoni) 
     │ Charles Louis Dupin de Francueil (1716-1780)
     │
     └──> Maurice Dupin (1778-1808)
          x 1804 Victoire Delaborde (1773-1837)
          │
          └──> Aurore Dupin (1804-1876) dita George Sand

Font : Joseph Valynseele i Denis Grando, À la découverte de leurs racines, tom II, 1994, L'Intermédiaire des Chercheurs et Curieux, chapitre « George Sand ».

Per aquesta ascendència, George Sand era cosina de 7é grau civil dels reis de França Lluís XVI (mort abans del naixement de Sand), Lluís XVIII i Carles X, que renen nebots-néts, en la branca legítima, de Maurice de Saxe.

Si hom remunta més lluny aquesta línia ascendent, hom veurà que George Sand estava « emparentada » amb la quasi-totalitat de les famílies regnants europees, trobant entre els seus ancestres noms com ara els Capets, els Habsburg, els Hohenzollern, Jagellon, Nassau, Oldenbourg, Welfs, Wittelsbach, Wurtemberg (petita selecció) i que, de manera més llunyana, seria inclús descendent, via Isabel la Catòlica i els reis moros d'Espanya, de Mahoma i dels antics reis d'Armènia...

[edita] Cites i opinions

«Calia conèixer-la com jo la vaig conèixer per a saber quant hi havia de femení en el cor d'aquest gran home. », Gustave Flaubert
«[...] mai no ha estat una artista. Té el famós estil fluïd, tal volgut pels burgesos. És totxa, pesada, xerraire. Té, pel que fa a les idees morals, la mateixa profunditat de judici i la mateixa delicadesa de sentiment que les porteres i les noies mantingudes.», Charles Baudelaire