Exposició Universal de Barcelona de 1929
De Viquipèdia
L'Exposició Universal de Barcelona tingué lloc del 19 de maig de 1929 al 15 de gener de 1930 a Barcelona.
Aquesta exposició tingué una superfície de 118 hectàrees, situada al parc de Montjuïc, i un cost de 25.083.921 dòlars.
Entre la vintena europea de nacions que oficialment participaren estaven països com Alemanya, Bèlgica, Dinamarca, França, Hongria, Itàlia, Noruega, Romania o Suïssa. També participaren expositors privats japonesos i nord-americans.
Taula de continguts |
[edita] Origen de l'Exposició
A Barcelona es guardava un grat record de l'Exposició Universal de 1888, que suposà un gran avenç per a la ciutat en el terreny econòmic i tecnològic, així com la remodelació del Parc de la Ciutadella. Per això es projectà aquesta nova exposició per a donar a conèixer els nous avenços tecnològics i projectar la imatge de la indústria catalana a l'exterior. De nou, l'exposició originà una remodelació d'una part de la ciutat, en aquest cas la muntanya de Montjuïc, així com les seves zones colindants, especialment la plaça Espanya.
La idea d'una nova exposició començà a gestar-se el 1905, promoguda per l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Inicialment es pensà que el recinte de l'exposició estigués a la zona del Besòs, però el 1913 es decidí la seva ubicació definitiva a Montjuïc. Degut a l'auge de la indústria elèctrica des de finals del segle XIX es pensà realitzar una Exposició d'Indústries Elèctriques, pel que el 1917 començaren les obres d'urbanització de la muntanya de Montjuïc, a càrrec de l'enginyer Marià Rubió i Bellver. El projecte d'ajardinament fou a càrrec de Jean Claude Nicolas Forestier, que comptà amb la coŀlaboració de Nicolau Maria Rubió i Tudurí.
Les obres es van endarrerir diversos anys, essent finalitzades el 1923; malhauradament, la instauració aqueix any de la dictadura de Primo de Rivera postergà la celebració de l'event, que finalment es produí el 1929.
La inauguració es produí el 19 de maig de 1929, efectuada pel rei Alfons XIII, amb l'assistència del president del govern, Miguel Primo de Rivera, així com múltiples personalitats del món de la política, l'economia i la cultura catalanes, encapçalades per l'alcalde Darius Rumeu i Freixa.
[edita] El recinte
El recinte de l'exposició es construí segons el projecte de Puig i Cadafalch, amb dos distintes tipologies d'edificis: els palaus, dedicats a les seccions oficials del certamen, i els pavellons, que representaven països, institucions o societats. El conjunt partia de la plaça Espanya, on es construïren quatre grans hotels pels visitants, passant per l'avinguda Maria Cristina, on s'ubicaven els grans edificis de l'exposició, fins al peu de la muntanya, on se situà la Font màgica de Montjuïc, flanquejada pels Palaus d'Alfons XIII i Victòria Eugènia; d'aquí partia una escala que conduïa al Palau Nacional, l'obra més monumental de l'exposició.
La plaça Espanya fou urbanitzada amb un projecte de Josep Puig i Cadafalch, amb un conjunt monumental de forma circular on s'eleva una àmplia columnata, amb un monument central d'una ornamentada decoració escultòrica, obra de Miquel Blay, i una font dissenyada per Josep Maria Jujol. A la plaça es construïren els hotels de l'exposició, obra de Nicolau Maria Rubió i Tudurí. A l'accés de la plaça que condueix a l'avinguda Maria Cristina se situaren dos altes torres en forma de "campaniles", inspirats en els de Sant Marc de Venècia, obra de Ramon Reventós.
L'avinguda Maria Cristina es decorà amb brolladors d'aigua i columnes de vidre iŀluminades per llum elèctrica, que causaren una gran sensació. A tots dos costats de l'avinguda es trobaven els edificis principals de l'exposició: el Palau del Treball, obra de Josep Maria Jujol i Andrés Calzada, actualment ocupat per Iberia; el Palau de Comunicacions i Transports, de Félix de Azúa i Adolf Florensa i Ferrer; el Palau de l'Electricitat i Força Motriu -actualment de la Metaŀlúrgia-, obra d'Amadeu Llopart i Alexandre Soler i March. Junt a l'avinguda es trobava la plaça de l'Univers, al centre de la qual se situava una font lluminosa i l'escultura El treball, de Josep Llimona. El conjunt arquitectònic de la zona constitueix actualment la Fira de Barcelona.
Al final de l'avinguda i al peu de la muntanya es construí la famosa Font màgica de Montjuïc, obra de Carles Buïgas, que admirà al públic pel seu fantàstic joc de llums i brolladors d'aigua; encara avui és una obra emblemàtica de la capital catalana, on se solen celebrar espectacles piromusicals en les festes de la Mercè. Junt a la font se situen els Palaus d'Alfons XIII i Victòria Eugènia, obra de Josep Puig i Cadafalch.
L'edifici principal de l'exposició fou el Palau Nacional, obra de Eugenio Pedro Cendoya, Enric Catà i Catà i Pere Domènech i Roura; construït entre 1926 i 1929, la seva línia està inspirada en el Renaixement espanyol. En la seva decoració intervingueren artistes com Francesc d'Assís Galí, Josep de Togores, Manuel Humbert, Josep Obiols, Francesc Labarta i Rafael Duran i Camps. Al seu Saló Oval s'efectuà la cerimònia d'inauguració, presidida per Alfons XIII i la reina Victòria Eugènia. El Palau Nacional es dedicà a una exposició d'art espanyol amb més de 5.000 obres procedents de tot el territori de l'estat. Des de 1934 acull el Museu Nacional d'Art de Catalunya.
Altres edificis destacats de l'exposició foren: el Palau de la Premsa, obra de Pere Domènech i Roura en estil neomudèjar, actual seu de la Guàrdia Urbana de Barcelona; el Pavelló de Barcelona, obra de Josep Goday, a l'avinguda Rius i Taulet, avui igualment ocupat per la Guàrdia Urbana; el Palau de l'Agricultura, obra de Josep Maria Ribas i Casas i Manuel Mayol, al carrer Lleida; i el d'Arts Gràfiques, obra de Raimon Duran i Reynals i Pelai Martínez, des de 1935 Museu d'Arqueologia de Catalunya.
Entre els pavellons construïts pels països assistents al certamen destacà especialment el d'Alemanya, obra de Ludwig Mies van der Rohe, exemple d'arquitectura racional per la seva puresa formal, la seva funcionalitat i el seu inteŀligent ús d'estructures i materials, que ha passat justament a la història de l'arquitectura del segle XX. Enderrocat després de l'exposició, fou reconstruït entre 1985 i 1987 al seu lloc original per Cristian Cirici, Ignasi de Solà-Morales i Fernando Ramos, seguint els plànols deixats per Mies van der Rohe.
[edita] Altres obres per a l'Exposició
L'ajardinament de la muntanya de Montjuïc deixà obres com el Teatre Grec, teatre a l'aire lliure inspirat en els antics teatres grecs, projectat per Ramon Reventós; té un diàmetre de 70 metres i capacitat per a 2.000 persones. Actualment és seu d'un famós festival d'estiu a la ciutat comtal. Als jardins es coŀlocaren multitud d'escultures, amb obres d'Enric Casanovas, Josep Clarà, Pau Gargallo, Antoni Alsina, Joan Rebull, Josep Dunyac, etc.
A l'alt de la muntanya es construí l'Estadi Olímpic (actual Estadi Olímpic Lluís Companys), obra de Pere Domènech i Roura; fou remodelat pels arquitectes Correa-Milà-Margarit-Buixadé per als Jocs Olímpics de Barcelona de 1992. Igualment, es construí un funicular per a accedir fins a dalt de la muntanya.
Prop de l'estadi es construí el Palauet Albéniz, que serví de Pavelló Reial de l'Exposició, obra d'estil neorenaixentista de Juan Moya; ampliat el 1970 i decorat amb pintures de Salvador Dalí, s'utilitza actualment en algunes cerimònies i actes públics.
Per últim, una obra que tingué molt èxit de públic fou el Poble Espanyol, petit recinte que recull al seu interior reproduccions de distints ambients urbans i arquitectònics de tot el conjunt del territori espanyol, en un ambient que va des de l'evocació folklòrica fins a la més estricta recreació arqueològica. Obra dels arquitectes Ramon Reventós i Francesc Folguera, comptà amb l'assessorament artístic de Miquel Utrillo i Xavier Nogués. El recinte està dividit en sis àrees regionals: castellano-estremenya, basco-navarra, catalana-valenciana-balear, andalusa, aragonesa i gallega, en torn a una Plaça Major i rodejat per una muralla. Amb una superfície de 20.000 m2, compta amb uns 600 edificis, dels quals 200 poden visitar-se.
[edita] Impacte de l'Exposició envers la ciutat
Tal com passà l'any 1888, l'exposició de 1929 suposà un gran impacte per a la ciutat de Barcelona a nivell urbanístic, no tan sols a la zona de Montjuïc, per tota la ciutat es realitzaren obres de millora i reacondiciament: s'ajardinaren les places de Tetuan, Urquinaona i Letamendi; es construí el pont de Marina; s'urbanitzà la plaça de Catalunya; i es perllongà la Diagonal fins a l'oest. Es remodelaren diversos edificis, com l'Ajuntament -on Josep Maria Sert pintà el Saló de Cròniques-, o la Generalitat -on es construí el pont flamíger que creua el carrer Bisbe-. Es terminaren l'edifici de Correus i l'Estació de França, que portaven anys en obres. Tanmateix, es construí el Palau Reial de Pedralbes com a residència de la família reial, obra d'Eusebi Bona i Francesc Nebot.
[edita] Bibliografia
- Josep L. Roig, Historia de Barcelona, Ed. Primera Plana S.A., Barcelona, 1995, ISBN 84-8130-039-X.
