Estils flamencs
De Viquipèdia
A dins de la música flamenca s'hi poden distingir diversos estils, pal o canya, que tenen unes característiques harmòniques i rítmiques determinades.
Quan parlem de falsets, entenem la variació melòdica que executa el guitarrista entre copla i copla del cantant, guardant les regles rítmiques i harmòniques del toc.
Quant s'escrigui "Per dalt", parlem dels acords de La menor, Sol major, Fa major i Mi major.
Quant s'escrigui "Pel mig", parlem dels acords de Re menor, Do major, Si bemoll major i La major.
Taula de continguts |
[edita] Soleá
La “soleá” o “soleares” és un dels estils més importants del flamenc. Aquesta es desenvolupa en un compàs bàsic de 3 per 4 i és un cant amb copla de tres o quatre versos octosíl·labs amb rima consonant o assonant. En aquest cant es descobreix el coneixement i el valor del bon “cantaor”, que es veu obligat a posseir unes innates facultats i un coneixement del compàs indiscutible. En quant a la guitarra, és important forçar un compàs molt exacte, el qual obliga a forçar més al compositor a l’hora de confeccionar un falsete. L’origen del Soleares no està ben determinat, ja que es tracta d’un dels estils més cimentats en diverses poblacions andaluses. Però, anant a buscar als primers que coneixien i cantaven aquest estil, tot indica que es va originar en les províncies de Cadis i en els seus ports. Posteriorment, també Còrdova va ser una gran font de “solealeros” amb les seves caigudes i estils propis. Finalment, com a dada curiosa, podem informar que antiguament, quan les “soleares” les ballava una dona se’ls i deia “Gelianas” i quan era un home “Jaleos”.
[edita] L'Alegría
Les “alegrias” són de la mateixa quadratura musical que les” Soleás”. Aquestes són de caràcter alegre, amb un toc lleuger i ritme energètic. L’estil, per la exactitud del compàs, precisa una gran varietat de matisos, així com posseir una gran desimboltura digital. Sempre s’executen en to major (La o Mi Major per dalt o per baix) i en compàs 3 per 4. El seu origen prové de Cadis, les quals tenien una estreta relació amb les jotes de Cardis i eren designades amb els de “Jaleos” o “Cantes por Fiestas”. Durant la seva evolució s’han anat produint variacions i han estat influenciades estilísticament pel lloc i per cada generació. També van anomenar-se “Cantiñas”, on va haver-hi més proximitat amb la “soleá” i sota la influència gitana. És llavors quan va quedar introduïda definitivament dins del flamenc, passant a ser més popular i conegut amb el nom de Alegries. Altres estils que es desprenen d’aquesta denominació serien, en tant a la forma ballable: “La Rosa”, “Alegrías de baile”; i a la forma cantable: “Las Romeras”, “Mirabrás” i “Caracoles”.
[edita] La Seguirinya
Les “seguiriya”, és trista, anguniosa, dolorida i un sense fi d’adjectius per tal de descriure l’ànsia de independència que van patir gent no forçosament gitana. Primerament va ser ballable, però més tard també es cantava. L’estructura del ritme va inclòs en el compàs compost de 3 per 4, 6 per 8. Es toquen “pel mig” un semitò entre La major - Si bemoll major, sent la tònica de Re menor. Algunes variacions serien: les “Serranas” (por arriba tònica en La menor i un semitò entre Mi Major – Fa Major) i les “Cabales” ( La major – Mi sèptima – Re major) Gran part de la seva execució (per a guitarra) es fa amb el dit gros. Aquesta, junt amb la “soleá podem afirmar que són la més alta representació de l’art i l’estil flamenc, ja que d’ells, junt amb el fandango, han derivat la majoria dels estils de l’art flamenc.
[edita] La Bulería
Les” bulerias” és el més difícil, tot i que hi poden haver “falsetes” més fàcils i altres de més difícils. Normalment, està en compàs 3 per 8 i tant es toca pel mig (to Re menor, semitò La – Si bemoll), com per dalt (to La menor, semitò Mi – Fa), però per la seva gran versatilitat també es toca en tons majors. Gairebé amb tota seguretat es pot dir que la “buleria” és descendent de la “Soleá” i, al ser ternària, es presta còmodament per adaptar e interpretar amb ella gairebé la majoria de cançons. Hi ha qui afirma que l’autor és el “cantaor” flamenc “Loco Mateo”. Ràpidament van sorgir unes “falsets guitarrístics per al nou estil. Primerament es van anomenar “bulerias al golpe” i s’executen d’una forma més senzilla i actualment s’utilitzaven per “aflamencar” cançons d’aquella època. Avui en dia la “buleria” posseeix una pròpia personalitat i ha passat a ser un dels puntals de l’estil flamenc.
[edita] El Tento
El “tento” és profundament melòdic dintre del seu particular ritme i el seu compàs és de 2 per 4 i s’interpreta en el to de Re menor (denominat “por medio”) i en la menor. En aquest to i amb una diferenciació en el cantant, existeix l’estil denominat “Marianas”. Aquest es balla i es canta. Aquests, en comparació amb els altres estils del flamenc, podríem dir que la seva aparició és molt recent. Realment, no ha aconseguit la importància que es mereix. El Tento és procedent del Tango (no l’argentí) portant el mateix compàs però molt més solemne i lent. Casi podem assegurar que el tiento i el tango formen una parella inseparable. Normalment, tant en el sol de guitarra com en el cant, es comença pel tiento i s’acaba pel tango.
[edita] Els Fandangos
Les tonalitats del Fandango són dues: la menor (per dalt) i Re menor (pel mig). Aquest to no està subjectat a cap ritme, és “ad libitum”, encara que si es desitja es pot donar un aire acompasat similar al Fandango de Huelva. L’inici d’aquest estil, es suposa, que és un antic ball espanyol o dansa, a tres temps i amb vivesa enardida. Posteriorment va sorgir la denominació de “Fandanguillo”. El Fandango és general en tota Espanya. Però en Andalusia s’hi troba una gran influència d’estils, concretament tres: el Fandango natural, Fandango de Huelva i fandango por Verdiales. Però a la seva vegada deriven les Granainas, Malaguenyes, Tarantas ... Al Fandango i als seus derivats se’ls denominen “Cante Chico” i als pals que no cedeixen el pas a cap altre més se’ls denomina “Cante Grande”. Aquest estil, fent referència al cant, es pot dir que casi cada poble li dóna el seu toc personal. Això, però, no passa amb el toc guitarrístic, ja que aquest està més generalitzat. Els acords corresponents a l’acompanyament sempre són els mateixos, excepte en petites excepcions. L’únic que ha de saber el guitarrista és per on es vol començar a cantar i si és per dalt o pel mig.
