Català salat

De Viquipèdia

El català salat és un tret dialectal que es dóna en determinats dialectes i parlars catalans.

Consisteix a fer servir els articles anomenats salats, que són els procedents dels demostratius llatins: ipse, ipsa, i pot ser ipsum: es i so (masculí singular), sa (femení singular), es, sos, ets (masculí plural, no tothom ho escriu així), i ses (femení plural). Tant el masculí «es» com el femení «sa» es redueixen a «s'» davant mot començat en vocal o hac.

Al començament de l'evolució del català hi va haver una època en què aquest article s'alternava amb l'avui considerat com a normatiu en tot el territori lingüístic i d'allà s'estengué cap als nous territoris conquerits (les Balears). Desprès va entrar en desús a la major part del domini lingüístic i va romandre a llocs aïllats com a característica pròpia.

Actualment, aquest tret dialectal es dóna de forma generalitzada només en el català balear (excepte a Pollença) i de forma més local a alguns pobles de la Costa Brava, i en dos pobles del País Valencià (Tàrbena i la Vall de Gallinera) repoblats per mallorquins després de l'expulsió dels moriscos. Antigament, a l'Edat Mitjana, hom salava a tota la zona de Catalunya on ara es parla català oriental central, de la qual cosa queden nombrosíssims testimonis en la toponímia: Sant Joan Despí (des Pi), Solivella (s'Olivella), Sant Llorenç Savall (sa Vall), Serra-de-Senferm (s'Enferm), Sant Esteve Sesrovires (ses Rovires), etc. Àdhuc existeix al País Valencià, en termes com Silla (s'Illa).

En el català mallorquí, després de la preposició amb o en s'usa so (masculí singular) i sos (masculí plural), menys a Pollença, on -com ja s'ha dit- no se sala, però per influència s'usa lo, i los, després de la preposició amb.

Dialectalment també passa que l'article salat masculí plural es es pronuncia [əts] davant de paraules començades per un so vocàlic.

Ajuntant amb les preposicions surten les següents combinacions:

• a + es -> as/an es
• de + es -> des
• per + es -> pes (antigament, p'es)
• ca + es -> cas (antigament, ca's)

Els articles salats mai són utilitzats davant de noms de persones on es fan servir els articles personals en i na, reduïts a n' davant vocal o hac.

En el balear, en casos de polisèmia, hi ha moments en què es deixa de fer servir l'article salat i s'utilitza el literari, la qual cosa permet distingir, generalment, els mots. Així per exemple que és habitual que es digui «sa mà», però que es parli de «la mar» (les dues paraules, d'igual pronúncia en la variant balear). A vegades, es deixa de fer servir davant de certes paraules per simple tradició. Vegeu també Nomenclàtor de nuclis de població de les Illes Balears.

Aquestes formes no es consideren pròpies de la llengua estàndard, car el criteri de l'IEC per uè així sigui és que els trets lingüístics apareguin en dos grans dialectes, però són universalment usades en la parla habitual balear i en escrits poc formals, com ara en els cartells publicitaris.