Barcelona Traction
De Viquipèdia
L'empresa Barcelona Traction, Light and Power Company, limited va ser fundada per l’enginyer nord-americà de naixement Fred Stark Pearson (1861 -1915), el 12 de setembre de 1911, a Toronto (Canadà). A causa del seu origen canadenc, aquesta empresa es coneguda popularment com "La Canadenca".
L’objectiu d’aquesta empresa era la producció elèctrica i la seva distribució, sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona, per la seva utilització en l’enllumenat públic, subministraments domèstics i les aplicacions típiques de la força motriu aplicada principalment al funcionament dels tramvies i la xarxa de ferrocarrils metropolitans. Per portar a terme aquesta finalitat en primer els primers moviments empresarials va ser la adquisició de la societat “Tramvies de Barcelona” i de la Companyia Barcelonesa de Electricitat. Un cop aconseguit el mercat i per tal d’obtenir l’energia elèctrica que necessitava per subministrar a les seves empreses, va iniciar un ambiciós projecte d’aprofitament hidroelèctric a la zona del Prepirineu. Dintre d’aquest projecte es troba el Canal Industrial de Seròs, que s’acabaria completant amb la construcció de dues grans preses (Camarasa i Sant Antoni) , que a part de produir també energia, li garantirien un cabal més o menys constant al llarg de l’any. Amb aquestes infraestructures finalitzades es va constituir el primer sistema integrat d’embasaments i centrals construïts a Espanya. De fet a l'any 1914 aquesta empresa era la setena empresa productora d'electricitat al mon i la primera d'Europa
La seva estratègia va ser diferent del seu competidor de l’època, l'empresa Energía Eléctrica de Cataluña, ja que la forma de producció d'aquesta consistia en la construcció de grans salts en la zona del Pirineu i no va invertir en empreses consumidores com ho va fer Barcelona Traction.
En 1923 l'empresa Barcelona Traction va adquirir l’empresa Elèctrica de Catalunya, acabant amb l'empresa competidora més important i obtenint una posició pràcticament monopolista.
Taula de continguts |
[edita] Procés d'Expansió
Com ja s'ha dit una de les activitats de l'empresa va ser adquirir-ne d'altres, entre les més destacades cal fer esment:
- Tramvies de Barcelona (1912)
- Ferrocarrils de Catalunya S.A. (Ferrocarril de Barcelona a Sabadell, Terrassa i Vallvidrera) (1911-1913)
- Compañía Barcelonesa de Electricidad (1912)
- Saltos del Segre (1912)
- Energía Eléctrica de Catalunya (1923)
- Sociedad Española Hidráulica del Freser (1923)
- Compañía General de Electricidad SA
- Electricista Catalana SA
- Saltos del Ebro SA (1930)
- Hidroeléctrica del Segre (1933)
- Saltos de Catalunya SA (1935)
- Sociedad Productora de Fuerzas Motrices (1941)
[edita] Obres realitzades a Catalunya
Aquesta empresa va realitzar les obres més important realitzades fins a les hores a Catalunya i per que no dir-ho a la resta d’Europa. Utilitzaven tecnologies molt punteres i va canviar totalment l'estructura energètica de Catalunya.
La major part de les infrastructures encara continuen en funcionament, quasi cent anys desprès de la seva construcció. Les més importants son les següents:.
- Embassament de Sant Antoni.
- Embassament de Camarassa.
- Canal de Seròs.
[edita] La vaga del 1919
La companyia també és coneguda històricament famosa per la vaga que es va originar entre febrer i març del 1919, i que constituí tota una fita en el moviment obrer català.
El conflicte va començar a finals de gener de 1919 quan l'empresa Riegos y Fuerzas del Ebro, filial de la Barcelona Traction Light and Power, va introduir canvis en les condicions de treball del personal de facturació, cosa que representava una disminució dels sous. Els treballadors van demanar l'assessorament i suport del Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat de la CNT, i aleshores la direcció de l'empresa respongué amb l'acomiadament de 8 dels treballadors afectats. El 5 de febrer la resta del personal de Facturació es va declarar en vaga de braços caiguts, en solidaritat amb els seus companys. La nova resposta de la direcció de l'empresa fou l'acomiadament de 140 treballadors de la secció de facturació, substituint-los per personal d'altres seccions. Aleshores els treballadors del departament de Producció i Distribució es van solidaritzar amb els acomiadats i el dia 8 de febrer la vaga era gairebé total a la Riegos. El 10 de febrer la direcció de la Canadenca va llençar un ultimàtum als vaguistes. La tensió augmentà encara més en ser assassinat un cobrador de la companyia. El dia 21 de febrer el Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat de la CNT declarava la vaga a tot el sector i a les empreses participades per La Canadenca (Catalana de Gas, Ferrocarrils de Sarrià i Societat General d'Aigües).
Poc després s'hi afegiren els treballadors d'aquestes empreses, cosa que provocà que Barcelona es quedés sense llum. Els tramvies i moltes fàbriques de Barcelona i rodalies van quedar paralitzades. L'1 de març les companyies d'aigua, gas i electricitat publicaren un ultimàtum declarant que els treballadors que no es presentessin a la feina abans del dia 6 havien de considerar-se acomiadats. Llavors el Sindicat Únic d'Arts Gràfiques implantà la censura roja, sobre les notícies periodístiques contràries als interessos dels vaguistes. El dia 9 el capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch, va declarar l'estat de guerra, i més de tres mil obrers foren detinguts i tancats al Castell de Montjuïc. Aleshores també es declararen també en vaga com a protesta els obrers de la indústria tèxtil i la vaga transformà en una general de Barcelona. El govern del Comte de Romanones envià a Barcelona el subsecretari de la Presidència per pactar amb el comitè de vaga, que reclamà al govern:
- L'obertura de tots els sindicats clausurats.
- la llibertat dels treballadors empresonats
- l'establiment de la jornada de treball de 8 hores.
Els dies 15 i 16 de març en presència de l'emissari del govern, José Morote, es van reunir els representants de La Canadenca i del comitè de vaga, i el 17 s'arribà a un acord:
- Llibertat per als treballadors empresonats.
- Readmissió dels vaguistes sense represàlies.
- Es pagaria la meitat dels dies que havia durat la vaga.
- S'establiria la jornada de 8 hores
- Després de l'acord definitiu s'aixecaria l'estat de guerra.
Per subscriure l'acord la CNT convocà per al dia 19 de març una gran assemblea a la plaça de toros de Les Arenes, on hi assistiren més de 20.000 treballadors, i hi van intervenir Simó Piera i Pagès, Josep Díaz, Rafael Gironés, Francisco Miranda i Salvador Seguí, que tancà el míting. L'assemblea aprovà l'acord i va donar un termini de 72 hores perquè el govern alliberés tots els empresonats. El 3 d'abril un decret del govern espanyol establia la jornada de treball de 8 hores, per a tots els oficis.
[edita] Afer Barcelona Traction
El camí seguit per l’empresa desprès de la Guerra Civil Espanyola va estar totalment lligat al interès dels seus guanyadors i als interessos de totes aquelles persones que van avalar als guanyadors. Com era lògic l’empresa energètica més important del país no podia estar controlat per capital estranger, concretament belga, i es va dissenyar un pla politico-judicial per controlar la citada empresa que es va iniciar el 12 de febrer de 1948 als Tribunals de Reus i va finalitzar el 5 de febrer de 1970 al Cort Internacional de Justícia amb seu a La Haia.
Coincidint amb l’inici de la Primera Guerra Mundial, l’empresa va començar a patir molts problemes econòmics per finançar els interessos de les grans obres que havia realitzar. A aquest fet cal afegir-hi la mort el 1 de maig de 1915, de Fred Stark Pearson , en l’esfondrament del Transatlàntic RMS Lusitania. Per això un grup de financers principalment belgues es van fer amb el control accionarial de la companyia i van aconseguir sanejar-la.
La companyia va continuar amb la seva expansió fins a la Guerra Civil Espanyola on va ser col·lectivitzada, un cop finalitzada la guerra va ser retornada als seus legítims propietaris. Però els problemes només van fer que començar. El regim del general Franco impedia la sortida de capitals a l'estranger argumentant que podien servir per finançar la resistència al seu regim. Per això la companyia no podia ni pagar els interessos dels crèdits subscrits al estranger ni pagar els dividends als accionistes estrangers. Això va provocar que el preu de les accions de la companyia caiguessin als mercats financers. Aprofitant aquesta conjuntura, l’any 1948 l’empresa Fenchurch Nominees Ltd. Va intentar comprar la major part de les accions sense èxit.
Però poc temps desprès d’aquesta temptativa, el 12 de febrer de 1948 tres accionistes van presentar davant dels Jutjats de Reus una demanda del fallida de l’empresa que va prosperar i el 1952 els bens de l’empresa van ser subhastats i adquirits per l’empresa “Fuerzas Electricas de Catalunya SA” (FECSA), gestionada pel financer mallorquí Joan March i Ordinas, que va ser fundada poc abans de la subhasta adquirint l’empresa per un valor del 1 per 1000 del valor real de la companyia.
Aquest procés no va finalitzar dins la jurisdicció espanyola, ja que el govern belga va iniciar un procediment judicial que va finalitzar al Tribunal de La Haia, que va dictaminar, en una votació de 15 contra 1, que el govern belga no tenia capacitat de plantejar cap defensa dels accionistes belgues ja que la companyia encara tenia la seu al Canadà i havia de ser aquest govern el que planteges la demanda.
D’aquesta forma el 5 de febrer de 1970 la resolució va ser ferma i el procés judicial va finalitzar. Per tot el que va envoltar el procés, així com pels personatges implicats en la trama, i pel resultat final, amb la subhasta de l’empresa i la seva posterior adquisició per la companyia FECSA, controlada per Joan March, que cal no oblidar que va ser un dels grans avaladors del general Franco, en molts sectors el final del procés va estar considerat com un botí de la Guerra Civil.
