Apostasia

De Viquipèdia

L'apostasia (del Grec αποστασία, que, apart del mot comentat, significa desertar o revoltar-se, de απο, apo, "fora, a part", στασις, stasis, "posició") és l'acte de renunciar a la religió què hom professa (o almenys, a la que està batejat i reconegut). Qui comet apostasia és un apòstata.

L'apostasia és la renúncia o abjuració d'una determinada fe, així com la sortida o abandó d'una orde religiós. També pot fer referència al clergue que prescindeix usualment de la seva condició, incomplint així les seves obligacions clericals.

En aquest sentit observem una línia general de significat en totes les accepcions. Enfront de la heretgia, sembla que la apostasia suposa un abandó o negació total de la doctrina original. És a dir, en lloc de negar un dogma de la doctrina es nega la doctrina completa. Mentre que el apòstata o l'heretge neguen en tot o en part (respectivament) la doctrina, el pagà és un que no coneix —o que encara no ha estat iniciat en ella— la doctrina.

[edita] El concepte general en la religió.

En general i des d'un punt de vista religiós, les distintes religions consideren l'apostasia un acte de vici, una corrupció de la virtut de la pietat, en el sentit que, al fallar aquesta, l'apostasia és la conseqüència.

[edita] El Dret Canònic

En el Catecisme de l'Església Catòlica hi trobam múltiples referències al terme apostasia, entre les quals destaca el paràgraf ja citat (vegeu heretgia) en el qual s'establix com una ruptura que lesiona la unitat de l'Església, juntament amb la heretgia i el cisma.

També trobem una referència al terme apostasia en el cànon 1041.2 del Codi de Dret Canònic, en el qual es refereix a la apostasia com un delicte (i per tant un acte punible).

Si el que busquem és la definició del terme, la trobem en el cànon 751 del mateix codi:

Apostasia és el rebuig total de la fe cristiana.

L'Apostasia té un sentit especial en el catolicisme si ho mirem des del prisma del que és batejat sense tenir la capacitat per a consentir. El bateig introduïx al nen a la comunitat catòlica com a membre d'aquesta, a pesar que ell no és conscient d'això i no ha triat lliurement ser batejat.

El Codi de Dret Canònic no contempla, no obstant això, la apostasia com una opció dels fidels, sinó només com un delicte. No obstant això, el mateix codi establix en el cànon 393 que el Bisbe diocesà representa a la diòcesi en tots els negocis jurídics. És per això que és el Bisbe qui té competència per a acceptar la apostasia d'un fidel i en última instància la Conferència Episcopal és qui podrà decidir si s'accepta o no la apostasia en el nostre país. A Espanya, els individus que han arribat a la majoria d'edat poden apostatar.

La apostasia té cabuda en altres religions, i no només en la catòlica. Així, per exemple, l'Islam establix la pena de mort per a tot aquell que abandoni la religió musulmana (apòstata). No obstant això hi ha polèmica en aquest punt, i mentre uns estudiosos afirmen que és un mandat de l'Alcorà, uns altres afirmen que no hi ha en el llibre sagrat cap text que doni fonament a la pena capital.

Deixant de costat l'aspecte religiós, cap analitzar altres usos de la paraula. Alguns ateus i agnòstics usen el terme per a descriure la pèrdua de fe en la religió. Altres moviments, com els laicistes, lliurepensadors i científics, utilitzen la apostasia com a part de la seva lluita per la llibertat de consciència i com una opció vàlida per a una societat més lliure. També s'empra per conversos a una nova religió o per altres motius distints (com pot ser cometre una greu falta cap a la pròpia religió).

No obstant això, molts moviments religiosos ho consideren un acte més de vici, una corrupció de la virtut de la pietat, en el sentit de, quan falla aquella, la apostasia és la conseqüència. Fins i tot hi ha religions, al menys per alguns creients, que castiguen l'apòstata, l'Islam per exemple, ja com mana l'Alcorà, segons aquests creients, tot musulmà ha de castigar l'apostasia amb la pena de la vida.