Ad hominem
De Viquipèdia
Un argument ad hominem, també conegut com a argumentum ad hominem (llatí), literalment "argument a l'home", és una fal·làcia lògica consistent en replicar a una afirmació o a un argument referint-se a la persona que l'ha formulat en lloc de referir-se a la propi argument o afirmació.
Taula de continguts |
[edita] Ad hominem com a fal·làcia lògica
Un argument (fal·laç) ad hominem té la següent forma bàsica:
- La persona A afirma B
- Hi ha quelcom objectable a A
- Per tant B és fals
A la primera declaració se l'anomena 'afirmació fàctica' i és l'eix central del debat. A l'última afirmació se li diu 'afirmació conclusiva' o 'conclusió' i representa el procés raonatiu. D'afirmacions conclusives n'hi ha de dos tipus: explícites i implícites. Els arguments sobre la persona són exposats com apel·lació a l'autoritat.
Ad hominem és una de les fal·làcies més ben estudiades i normalment és recollida en els llibres d'introducció a la lògica i al pensament crític. Tan la fal·làcia pròpiament com l'acusació del seu ús són emprats normalment en els debats actuals. Malgrat la seva manca de subtilesa, és una eina retòrica poderosa i s'utilitza amb assiduïtat.
[edita] Ús
Una fal·làcia ad hominem consisteix en afirmar que l'argument (o arguments) exposat per algú és erroni només perquè hi ha quelcom de desacreditable/desautoritzable en la persona (o les persones) que l'ha formulat. Queda clar, doncs, que l'objectiu de la fal·làcia 'ad hominem' és desacreditar a la persona que exposa l'argument, per tal que els demés descartin les seves afirmacions, en lloc de rebatre els arguments en si.
L'insult a la persona en mig d'un discurs racional no ha de constituir necessàriament una fal·làcia had hominem. Igualment, no totes les fal·làcies ad hominem han de ser insults. Tradicionalment, el terme ad hominem havia sigut utilitzat d'una forma més literal, per descriure arguments referits a l'individu o per descriure atacs personals. Però aquest no és el sentit que se li dona en els llibres de lògica i retòrica moderns i els experts estan d'acord en què l'ús en aquest sentit seria incorrecte.
Exemples:
- "En Joan explica que aquesta paraula està mal escrita, però és fals perquè en Joan no és prou intel·ligent per saber-ho."
Aquesta és una fal·làcia ad hominem perquè s'ataca a l'intel·ligència d'en Joan en lloc d'argumentar el perquè la paraula està ben escrita.
- "La Marta exposa perquè creu que l'àrbitre s'ha equivocat, però el que diu és fals perquè la Marta és massa important com per estar pendent del joc."
Aquesta també és una fal·làcia ad hominem malgrat que s'està dient una cosa positiva sobre la persona. Aquí, igualment, no es dona cap argument sobre el que es tracta sinó sobre la persona que ho ha dit.
[edita] Validesa
Ad hominem és fal·làs quan s'aplica a una deducció però no quan és un indici (o premissa) de l'argument. Un testimoni pot ser dubtós o refusat basant-se en la font per raons de credibilitat. Però quan es dubte o refusa un raonament deductiu basant-se en la font aleshores sí que constitueix una fal·làcia ad hominem.
Premisses que desacreditin una persona poden ser utilitzades com arguments vàlids si la persona criticada és font única d'un dels indicis emprats en l'argumentació. Per exemple:
- A és acusat de calumnies quan ha dit Q
- No podem acceptar el testimoni en el qual es va cometre perjuri
- Per tant, el testimoni d' A sobre Q ha de ser descartat
