Maria Montessori
De Viquipèdia
Maria Montessori (31 d'agost de 1870 - 6 de maig de 1952) fou una educadora, científica, metgessa, psiquiatra, filòsofa, psicòloga, devota catòlica, feminista, i humanista italiana.
Taula de continguts |
[edita] Vida
Va néixer a Chiaravalle, una província d’Ancona (Itàlia) el 31 d’agost del 1870. Quan tenia 12 anys, la seva família es trasllada a Roma per tal que ella pugui tenir una bona educació. Tot i que els seus pares havien pensat que estudiés per ser mestra – de fet, la única sortida oberta a dones – ella opta per estudiar medicina, pel que haurà de passar per nombroses dificultats de caire econòmic i social. Tot i així, als 26 anys, esdevé la primera dona italiana que obté el certificat de metge. Ingressa a la Universitat de Roma com a assistent en la clínica psiquiàtrica.
Però Maria Montessori aviat comença a traslladar el seu pensament cap a altres disciplines. Durant un congrés pedagògic a Torí realitza una intervenció sobre el tractament i l’educació dels nins amb retard mental, que en aquella època eren considerats malalts mentals.
A partir d’aquesta intervenció, el ministre d’educació, Guido Bacelli, la convida a realitzar una sèrie de conferències a Roma per presentar les seves idees sobre l’educació d’aquests nens. Posteriorment, es fundarà una escola estatal d’ortofenia on Montessori exercirà com a directora entre el 1899 i el 1901. Durant aquest trienni integra un grup de professors especialitzats en la observació i la educació d’infants amb retard.
Un temps més tard, es traslladà a Londres i a París per tal d’estudiar els mètodes estrangers. De retorn a Roma prosseguí amb les seves observacions, elaborà un mètode fonamentat en els principis d’Itard i de Seguin i emprengué una sèrie de noves experiències en l’àmbit de la lecto-escriptura. Aquest mètode resultà positivament aplicat amb nens retardats, els qui arribaren a aprovar els mateixos exàmens que els nens normals.
Sorpresa o animada pels resultats, comença a dedicar molt més temps al treball amb els nins considerats normals. De fet, abandona l’ensenyança i es dedica íntegrament a l’estudi i a la investigació. Profunditza en les obres dels dos educadors francesos que havien inspirat el seu anterior mètode, assisteix a un curs de filosofia a la Universitat de Roma i a un de psicologia experimental a Nàpols i a Torí.
És durant aquests cursos que Montessori entra en contacte amb dos intel·lectuals italians que influeixen en la seva perspectiva. La novetat del seu mètode no hagués estat possible sense les aportacions del professor Sanctis, psicòleg de la Universitat de Roma, i de G Sergi, fundador de la Societat Romana de Sociologia.
Sanctis ja preconitzava l’exercici dels sentits com a estímul per al desenvolupament mental – un dels pilars de la perspectiva montessoriana – i mostrava el seu interès cap als retardats.
Mentre, Sergi postulava que la antropologia i la psicologia experimental eren la base per fer progressar a la pedagogia. Podem dir que fou gràcies a ell que Montessori orientà les seves investigacions cap a les escoles de primària, moment essencial en l’evolució del pensament de Montessori.
Arribats a un punt, el conjunt de les seves troballes li dona la possibilitat d’ocupar la càtedra d’antropologia pedagògica a la Universitat de Roma, on es dedicà a l’ensenyança durant varis anys, al 1906 també havia accedit a la càtedra d’higiene al Magisterio Feminile de Roma.
D’aquesta manera, paulatinament va desplaçant el seu interès inicial pels nins amb retard mental cap als infants en edat escolar. A partir d’aquest desplaçament, el mes de gener de 1907 Montessori funda la primera Casa dei Bambini, un lloc on els nens tinguessin l’oportunitat d’aprendre seguint els seus innovadors mètodes.
De fet, la fundació d’aquest primer centre fou impulsada bàsicament per l’Instituto Romano dei beni stabili, un organisme social que pretenia impulsar la rehabilitació del barri de San Lorenzo de la capital italiana mitjançant la construcció de edificis moderns, ja que els habitants d’aquest barri vivien en una gran precarietat higiènica. El director d’aquest organisme E. Talamo coneixia les experiències de Montessori com a metgessa i com educadora i cregué oportú confiar-li la direcció d’un centre de formació per infants.
En realitat el centre era una institució pedagògica orientada als nins de tres a sis anys que residien als immobles de l’Instituto Romano. Segons reconeix Montessori al seu llibre Il Bambini, el projecte inicial pretenia reunir als fills dels residents d’un edifici per tal d’impedir que s’equivoquessin d’escala, maltractessin els murs i sembressin el desordre.
En acceptar, Maria Montessori es proposava dues metes: per una banda procurar una vida millor als residents basada en la higiene i l’harmonia familiar i social; per altra, perseguia una finalitat pedagògica.
La principal innovació de la Casa dei Bambini era la d’oferir als petits un espai adaptat on podien viure tot el dia acompanyats d’una institutriu, els pares estaven convidats a entrar al centre i seguir el treball dels seus fills sempre que respectessin els modals i la propietat dels nins. Pel que fa a la institutriu, tenia la obligació de residir a l’edifici per tal de facilitar la cooperació amb els pares en la seva tasca d’educar als infants.
Fou en aquest primer centre, després transportat com a model a tants altres arreu del món que Montessori començà a aplicar els resultats dels seus estudis, creant el que coneixem com a Mètode Montessori.
D’aquesta petita escola fundada al carrer Marsi, a Roma, sorgí una obra que va tenir ressonància mundial en els mitjans educatius. En aquesta època, resultava extraordinari associar l’aspecte social i el pedagògic respecte a l’educació infantil, així com defensar els drets dels infants i defensar-los front als adults.
El 1909, Montessori va publicar la seva obra fonamental sobre el mètode de la pedagogia científica aplicada a l’educació dels infants: Il metodo della pedagogia scientifica applicato all’ educazione infantile nelle case dei bambini(en anglès). Les seves repercussions foren tan grans que l’obra fou traduïda amb gran rapidesa a molts idiomes. A partir d’aquesta publicació la pensadora va intensificar les seves activitats, ja que considerava necessari propagar les seves idees.
El 1913 organitza cursos internacionals a Roma als que assistiren un centenar d’educadors de gran varietat de països, confessions i afiliacions polítiques. Tots aquells professionals que conegueren el Mètode, ja sigui a través del llibre com en algun dels seminaris, contribuïren a crear un clima favorable arreu d’on procedien. Com a fruit d’aquesta propagació, diverses organitzacions demanaren permís per constituir Case dei Bambini, en acord als principis montessorians.
Tot i que ella era conscient del seu èxit, no deixà pas de treballar, multiplicant els seus viatges arreu d'Europa, Amèrica i Àsia, dictant conferències i organitzant cursos de formació, participant en congressos, establint contactes amb personalitats. Roma, Milà, Londres, París, Berlín, Amsterdam, Barcelona, San Francisco, Madràs o Karachi són algunes de les ciutats on s’organitzaren tots aquests esdeveniments. Amb tot això arribà a formar personalment a més de cinc mil estudiants d’arreu del món.
Resulta difícil ordenar cronològicament tots els viatges que arribà a fer, així i tot, si és possible destriar aquells que tingueren una influència especial en el destí de la seva obra.
Durant la Primera Guerra Mundial es traslladà sovint als Estats Units on va fundar un col·legi per a mestres. Amb Alexander G. Bell – l’inventor del telèfon – i la seva filla obren la primera Case dei Bambini als Estats Units. Allà, les escoles es multipliquen i es forma l'American Montessori Association que van encapçalar el mateix Alexander G. Bell i Margaret Wilson, filla del president Wilson. L’entrada del mètode Montessori s’interromp degut a la intervenció del professor William Kilpatrick que, el 1914, escriu el llibre The Montessori System Examined (Heard Kilpatrick, W, Arno Press Inc. 1971) en el qual declara que la teoria Montessori ha quedat obsoleta i a partir de dures crítiques l’extermina. Kilpatrick era un reconegut professor de la Universitat de Columbia i les seves paraules van tenir un profund impacte en el pensament dels seus col·legues.
El 1926 es funda la Real Escola del Mètode Montessori amb el suport de Mussolini, les escoles i els centres de formació a docents es multipliquen a Itàlia i s’escampen en països com Alemanya. Posteriorment, ella renúncia a l'ajuda de Mussolini degut a la seva voluntat d’adoctrinar als nens amb una finalitat feixista, principi que resulta incompatible amb el concepte de llibertat, tan fonamental en el Mètode. Mussolini mana tancar totes les escoles, així com Adolf Hitler fa el mateix a Alemanya. Abandona Itàlia i parteix cap a Barcelona als 64 anys, creant un seminari de pedagogia que dirigí durant varis anys. Allà, va experimentar amb l’aplicació dels seus principis educatius en l’educació religiosa.
Quan esclata la Guerra Civil Espanyola, Montessori torna a emigrar per establir-se en els Països Baixos el 1936, any en que el govern feixista l’obliga a l’exili. Holanda, concretament Amsterdam, ciutat que l’acollí, esdevingué la seu de l’Associació Montessoriana Internacional(en anglès).
Durant la Segona Guerra Mundial, Montessori es refugia a la Índia, on desenvolupa el treball amb nens majors de sis anys, iniciant la primària Montessori. Al 1946, en apaivagar-se el conflicte torna a integrar-se en el cercle Europeu, fent una primera estada a Europa per tornar després a Amsterdam, on viu a Noordwijk Aan Zee fins el 1952, any en que mor als 82 anys.
[edita] Pensament
Cal tenir en compte que, Maria Montessori, va rebre la seva primera formació com a metgessa i que fou a partir d’aquí que va anar aproximant-se progressivament cap a la pedagogia. De fet, el pensament de l’època està marcat per un fort positivisme, el canvi de segle XIX al XX ve protagonitzat per la fe en la raó i aquest fet no deixa de condicionar les aportacions que aquesta metgessa convertida a educadora ha fet al pensament pedagògic modern.
També cal fer notar que han passat gairebé cent anys des de la publicació del seu Mètode, i que durant els anys, moltes de les seves aportacions s’han fusionat amb el ideari actual sobre l’educació, fet que li resta la originalitat que tingueren en el seu moment.
Tal vegada la seva principal aportació rau en el canvi de concepció del infant i del rol del mestre. Montessori contraposa el nin a l’adult basant-se en una idea orgànica: la metamorfosi de la infantesa front a la no transformació de l’adult que ha arribat a l’estat de l’espècie. S’observa un clar talant biològic en aquesta concepció. De fet, Montessori arriba a fer un model de nadó a escala d’un adult per a demostrar com en són de diferents els dos organismes.
A partir d’aquest primer principi, la educadora perfila algunes característiques que s’haurien de tenir en compte a l’hora d’educar als petits, característiques que s’inspiren en les conclusions d’educadors francesos.
La idea de que el treball físic, extern, alimenta al treball psíquic, intern, de l’alumne, fa que Montessori busqui la manera de dotar als alumnes d’un material didàctic especialment dissenyat per a preparar l’evolució dels nins cap als seus objectius formatius.
Aquesta concepció de la comunicació cos/ment va acompanyada de la intuïció que durant el creixement es van passant diferents estats sensibles, etapes en que els al·lots tenen una major capacitat de desenvolupar certes habilitats psicomotrius. La combinació del treball individual, seguint el seu propi ritme intern, amb aquests estats sensibles, origina les explosions espontànies, moments en que el nen supera una fase amb l’adquisició d’una nova consciencia.
Montessori planteja que el treball dels nins difereix radicalment del dels adults. La diferència es troba en la ubicació de la finalitat d’aquest treball. Mentre l’adult entén el treball com a mitjà per assolir una finalitat externa, els nins no tenen aquesta consciencia de la finalitat externa; pel que el treball durant el creixement és principalment individual, no pot haver-hi col·laboració. El treball dels petits és una forma d’experimentar amb l’entorn, de poder assimilar les regles del món, de trobar els seus recursos; per aquest motiu també, els petits tendeixen a repetir les seves accions una vegada i una altra, sense que sembli importar-los si amb ell ja han respost la finalitat externa de la seva acció.
D’aquesta manera, entenem perquè no hi pot haver col·laboració, el nin té una activitat autocreadora, necessita fer les coses per si mateix per aprendre. És per això que l’autoformació és una premissa fonamental del Mètode Montessori. La intervenció dels mestres és mínima, només la d’acompanyar i observar el procés d’aprenentatge, intervenint en moments molt concrets per orientar la dedicació dels alumnes. La principal aportació del professorat en una Case dei Bambini és la de preparar un entorn adequat i ordenat, llest per a la investigació que hi desenvolupen els alumnes. Una vegada la mestra o el mestre han iniciat a l’alumne en una determinada activitat amb els materials didàctics, el seu deure és retirar-se i observar, només intervenint si l’alumne no utilitza el material convenientment o es troba davant situacions insuperables.
Una solució molt moderna de Montessori davant la incomprensió de gran part del mecanisme d’aprenentatge és entendre la intervenció dels mestres com al de qui apropa un estímul a un sistema incomprès amb la certesa que al ser processat, aquest estímul fructificarà en un coneixement. D’aquesta manera l’aprenentatge té dues vessants: una acció externa, física, manipulant objectes i, paral·lelament un procés profund – incomprès – una activitat invisible i creadora de coneixement.
Per això és també molt important respectar el ritme intern d’aprenentatge, a cada persona li caldrà el seu temps de manipulació per arribar a aquesta explosió espontània que indica la superació d’una fase.
I vet aquí la importància que té per a l’alumne la seva independència, per a ells és una qüestió de sana superació personal, necessiten trobar per ells mateixos la solució als seus reptes. ¿No és una sensació comparable a la d’un alpinista que lluita per assolir un alt cim?
En la seva primera Case dei Bambini, així com en tots els centres que es van inspirar en aquesta primera escola, Montessori pot posar en pràctica el que després recollirà en el seu llibre sobre el Mètode. Des de les seves primeres investigacions ja ha utilitzat l’aula com a laboratori, els mitjans didàctics com a reactius i l’aprenentatge dels seus alumnes com a comprovacions de les seves hipòtesi.
[edita] Bibliografia
[edita] Recursos en línia
- http://www.montessori-formations.fr/ école de formation à la "méthode Montessori" pour adultes sur toute la France
[edita] Bibliografia sobre l'autora
- Standing, EM The Montessori revolution in education (1966)
- de Bartolomeis, F Maria Montessori e la pedagogia scientifica (1961)
- Dimitrios, Y Montessori (1989)