Marcel Proust
De Viquipèdia
Valentin Louis Georges Eugène Marcel Proust, és a dir, Marcel Proust (Auteuil, París, (10 de juliol de 1871 - 18 de novembre de 1922) fou un escriptor francès, fill d'un prestigiós professor de medicina, integrat en una família benestant que li assegura una vida fàcil i li permet freqüentar els salons mundans. La seva mare, Jeanne Weil, filla d'un agent de canvi jueu, li proporciona una cultura rica i profunda, a més d'un afecte de vegades invasiu. El seu pare, Adrien Proust, fill d'un comerciant d'Illiers-Combray (departament Eure et Loir), professor de la Facultat de Medicina de París, és el primer gran higienista francès, conseller del govern per lluitar contra les epidèmies.
Després d'estudiar al Lycée Condorcet, on es fa amic de Jacques Bizet, fill del compositor Georges Bizet, i de Lucien Daudet, fill de l'escriptor Alphonse Daudet, segueix la crida de la bandera i realitza un voluntariat a Orleans. De tornada a la vida civil, assisteix a l'Escola Lliure de Ciències Polítiques, amb Albert Sorel (que el considera "poc intel·ligent" després de l'examen oral de llicenciatura) i amb Anatole Leroy-Beaulieu. També passa per la Sorbona amb Henri Bergson, el seu cosí. Proust faria de padrí en el casament de Bergson. Sempre s'ha considerat força important la influència de l'obra del cosí en Proust, tot i que l'autor sempre se n'ha defensat.
L'any 1894, publica Els plaers i els dies, un recull de poemes en prosa, retrats i narracions en un estil decadentista. Il·lustrat per Madeleine Lemaire, el saló de la qual freqüenta Proust en companyia del seu amic Reynaldo Hahn, el llibre passa gairebé desapercebut i aporta a Proust una reputació de mundà i diletant que no s'esvaeix fins a la publicació dels primers volums d'A la recerca del temps perdut.
A partir de l'estiu de 1895, emprèn la redacció d'una novel·la que relata la vida d'un jove lletraferit del París mundà de finals del segle XIX. Publicat el 1952, aquest llibre, amb el títol pòstum Jean Santeuil, el nom del protagonista, constitueix un recull de fragments però no una obra acabada. Proust hi evoca sobretot el cas Dreyfus, en el qual va prendre part activa. També fou un dels primers de fer circular una petició favorable al capità francès acusat de traïció, que va fer signar a Anatole France.
Vers el 1900, abandona la redacció d'aquesta novel·la i estudia l'esteta anglès John Ruskin. Aquest intel·lectual tastaolletes que havia prohibit que en traduïssin els llibres en vida, va ser descobert per Proust a partir dels seus texts i d'articles i obres que en parlaven, per exemple, la de Robert de la Sizeranne, Ruskin et la religion de la beauté. En morir Ruskin el 1900, Proust es posa a traduir-lo. Amb aquesta intenció emprèn diversos "peregrinatges ruskinians" al Nord de França, a Amiens i sobretot a Venècia, on s'estarà amb la seva mare.
Aquest episodi es retroba a Albertine disparue. Els pares de Marcel tenen un paper determinant en la tasca de traducció. El pare l'accepta com una feina seriosa per al fill, que sembla, des de sempre, rebel·lar-se contra qualsevol funció social i que acabava de dimitir d'una feina no remunerada a la Bibliothèque Mazarine. La mare hi té un paper força més directe. Com que Marcel Proust no domina bé la llengua anglesa, és ella qui prepara una primera traducció lletra per lletra del text anglès i, a partir d'aquest desxiframent, Proust pot «escriure Ruskin en un francès excel·lent», com va observar un crític en sortir publicada la primera traducció, La Bible d'Amiens (1904).
Si bé aquesta feina, igual que la segona traducció, Sésame et les lys (1906), és ben rebuda per la crítica, inclòs Henri Bergson, la tria de les obres traduïdes no sembla ser la millor i el conjunt resulta en un fracàs editorial. Tanmateix, es tracta d'un moment clau per al futur escriptor en el qual s'afirma la seva personalitat. De fet, acompanya les traduccions amb abundants notes i llargs pròlegs que, de vegades, ocupen tant d'espai com el text traduït. En especial, mentre tradueix Ruskin, Proust se'n va distanciant, fins al punt de criticar-ne les posicions estètiques. Resulta especialment visible en el darrer capítol del prefaci a La Bible d'Amiens, que s'allunya de l'admiració de vegades cega dels tres primers. Proust retreu a Ruskin la idolatria estètica, crítica que dirigeix a més a Robert de Montesquiou i que fa que comparteixin Swann i Charlus a La recerca. Segons Proust, és pervertir l'art apreciar una obra perquè un determinat escriptor en parla: cal estimar l'obra en ella mateixa.
Després de la mort del seus pares, la seva ja fràgil salut s'acaba de deteriorar (asma). Viu enclaustrat i treballa fins a l'extenuació en la seva obra principal, A la recerca del temps perdut, que es publica entre 1913 i 1927. El primer volum s'edita per compte del propi autor a les Éditions Grasset després que l'editorial Gallimard l'hagués rebutjat seguint el criteri d'André Gide. El llibre va ser un gran èxit i Gallimard va rectificar i també disculpar-se a Proust per tal de ppoder pu blicar el segon volum, À l’ombre des jeunes filles en fleurs, que va valdre a Proust el premi Goncourt de 1919. La seva homosexualitat, inconfessable en la societat de l'època, resta latent en gran part de l'obra. Treballa sense descans per escriure els cinc llibres següents d'À la recherche du temps perdu, fins el 1922. Mor d'esgotament el 18 de novembre de 1922, a causa d'una bronquitis mal curada; es va negar a rebre tractament mèdic, segons va explicar a les seves memòries (Monsieur Proust) Céleste Albaret, la que va ser ajudant personal de Proust durant els últims nou anys de vida. Marcel Proust està enterrat al cementiri Père Lachaise de París, juntament amb el seu germà, Robert Proust, i el seu pare, Adrien Proust.
En català ha estat traduït per Manel Pla, Jaume Vidal Alcover (amb Maria Aurèlia Capmany), Anna Casassas, J. Bofill i Ferro i Joan Casas.
Obra:
Centrant-nos en La recherche, cal deixar una cosa clara abans de començar: l'objectiu d'aquest univers literari no és assolir una concepció abstracta del temps, una idea filosòfica, tal com ha estat cregut amb una ceguesa sorprenent per molts pensadors i literats. El temps perdut de Proust és la seva joventut, que caduca en el moment de la mort de la seva mare l'any 1905, tal com va senyalar George D. Painter en la seva biografia monumental. A través del narrador, mentint, manipulant i retallant - tal com ha de fer tot escriptor - Proust intenta reproduir el món d'aquesta joventut, des de la infància fins l'inici d'una maduresa retardat per la malaltia: de mica en mica, de personatge en personatge, de llum en llum, va anar reconstruint allò que havia viscut, li insufla una existència nova per al lector, i el fa reviure per ell mateix. La recherche no és només una catedral (com pretenia Proust); per sobre de tot - magnificat per la lupa del verdader art - fa les funcions d'herbari.
[edita] Obres
- 1894 Els plaers i els dies
- A la recerca del temps perdut
- 1919 Pastiches et Mélanges
- 1927 Cròniques
- 1952 Jean Santeuil (pòstum)
- 1954 Contre Sainte-Beuve (assaig pòstum).
 |
Aquest article és un esborrany sobre literatura i és possible que li calgui una expansió substancial o una bona reestructuració. Per això, podeu ajudar la Viquipèdia expandint-lo i millorant la seva qualitat traduint d'altres Viquipèdies, posant textos amb el permís de l'autor o extraient-ne informació. |
