Hendrik Lorentz
De Viquipèdia
 |
| Premi Nobel de Física (1902) |
Hendrik Antoon Lorentz (Arnhem, Països Baixos 1853 - Haarlem 1928) fou un físic i matemàtic neerlandès guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 1902.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Primers anys
Hendrik Lorentz va néixer a Arnhem, Gelderland, fill de Gerrit Frederik Lorentz (1822-1893), un botiguer, i Geertruida van Ginkel (1826 - 1861). Al 1862, després de la mort de la seva mare, el seu pare es va casar amb Luberta Hupkes. Del 1866 al 1869, va assistir a l'escola secundària d'Arnhem i al 1870, va aprovar els examens de llengues classiques que eren el requisit fonamental per ser admès a la universitat.
Lorentz va estudiar física i matemàtiques a la universitat de Leiden. La profunda influència que exercir el seu professor d'astronomia Frederik Kaises el portà a esdevenir físic. Quan es llicencià, treballà donant classes de matemàtiques a l'escola secundària d'Arnhem, tot i que compaginava la feina amb els seus estudis a Leiden.
Al 1875, Lorentz es doctorà sota la direcció de Pieter Rijke en la tesis: "Sobre la teoria de la reflexió i la refracció de la llum", en la qual, refinava la teoria electromagnètica de James Clerk Maxwell.
Al 1881, Hendrik es casà amb Aletta Catharina Kaiser, neboda de Frederik Kaiser. Ella era la filla de Johann Wilhelm Kaiser, director de l'escola de gravat d'Amsterdam, professor de l'escola de belles arts i dissenyador del primer segell holandès (1852). Posteriorment Kaiser va ser el director de la Galeria Nacional d'Amsterdam. La filla gran del matrimoni entre Hendrik Lorentz i Aletta Kaiser, Geerturida Luberta Lorentz, va esdevenir també física.
Lorentz va esdevenir director d'investigació en l'Institut Teyler, de Haarlem, entre els anys 1923 i 1928.
[edita] Investigació científica
Gràcies al seu càrrec a la universitat el 1890 nomenà Pieter Zeeman assitent personal, induínt-lo a investigar l'efecte dels camps magnètics sobre les fonts de llum, descobrint el que avui es coneix amb el nom d'efecte Zeeman.
Se li deuen importants aportacions en els camps de la termodinàmica, la radiació, el magnetisme, l'electricitat i la refracció de la llum. Va formular conjuntament amb George Francis FitzGerald una teoria sobre el canvi de forma d'un cos com a resultat del seu moviment. Aquest efecte, conegut com a "contracció de Lorentz-FitzGerald", la representació matemàtica de la qual és coneguda amb el nom de transformació de Lorentz, fou una més de les nombroses contribucions realitzades per Lorentz al desenvolupament de la teoria de la relativitat, sent al costat d'Henri Poincaré un dels primers a formular les bases de la teoria de la relativitat que posteriorment Albert Einstein ampliaria i milloraria.
El 1902 li fou concedit el Premi Nobel de Física, juntament amb el seu deixeble Pieter Zeeman, per la seva investigació conjunta sobre la influència del magnetisme en la radiació, originant la radiació electromagnètica.
Hendrick Lorentz morí el 4 de febrer de 1928 a la ciutat de Haarlem.
[edita] Reconeixements
En honor seu la Koninklijke Nederlandse Akademie van Wetenschappen (Reial Acadèmia neerlandesa d'Arts i Ciències) creà l'any 1925 la Medalla Lorentz que premia les investigacions teòriques de físics.
En honor seu s'anomenà el cràter Lorentz de la lluna.
[edita] Vegeu també
[edita] Enllaços externs
