Gaza
De Viquipèdia
Gaza (àrab غَزَّة Ġazzah, hebreu עזה Azzah) és una ciutat de Palestina que dona nom a una de les dues parts en que estan dividits els territoris palestins (Franja de Gaza i Cisjordània) i capital d'aquesta zona.
La seva característica actual és la pressió demogràfica que fa que no pugui sostenir al gran nombre d'habitants que hi viuen, i pels quals no hi ha cap alternativa. Les seves infraestructures estan a més a més destruïdes perquè una i un altre vegada, per motius de seguretat nacional, els israelites destrueixen totes les instal·lacions civils construïdes per l'Autoritat Nacional Palestina i sobretot pels donants internacionals, i en concret Europa. Entre les infraestructures destruïdes cal esmentar l'aeroport internacional (pagat per Europa, i que de fet és fora del terme de la ciutat, al sud-est de la franja) i la central elèctrica (destruïda el juny del 2006, i que proveïa de llum al 70% de la zona). La seva població actual és d'unes quatre-centes mil persones i la superfície de la ciutat és de 45 km2. Té un clima suau mediterrani amb un promig de 20,3 ºC amb puntes a l'estiu de 32 ºC i a l'hivern de 6 ºC; plou a l'entorn de 400 mm l'any com a màxim i té vents del sud-oest que arriben fins el 60 km/h.
Taula de continguts |
[edita] Barris
Es divideix en 11 barris o suburbis:
- Turó de Al-Montar
- Al-Daraj
- Zaytoon
- Shuja'eya
- Al-Tuffah
- Al-Sabra
- Al-Remal
- Al-Sheikh Ejleen
- Port Vell de Gaza
- Sheikh Radwan
- Al-Nassr
[edita] Geografia
- Altitud: 35 metres.
- Latitud: 31º 30' N
- Longitud: 034º 28' E
[edita] Transport
Gaza compta amb un aeroport internacional situat a 40 km al sud de Gaza i que actualment es troba fora de servei degut als atacs israelians.
[edita] Història
El significat de la paraula Gaza és incert; és possible que derivi de la paraula hebrea Azzāh "fort"; el nom ja s'esmenta a registres egipcis on apareix transcrit com q-d-t o g-d--t. Les tauletes de Tell al-Amarna l'esmenten con Qazati i els registres babilonis l'anomenen Hazatu. Els grecs li van dir Γάζα.
L'arqueologia demostra que els cananeus es van establir a la regió vers el 3000 aC. La primera menció de la ciutat és del regnat del faraó Tuthmosis III (segle XV aC) quant fou ocupada pels egipcis. Vers el 1200 aC fou ocupada pels filisteus i fou una de les principals ciutats d'aquest poble, segurament la principal i capital de la Pentàpolis o cinc ciutats-estats aliades (les altres foren Ascaló, Ecron o Akkaron, Asdod o Azotus, i Gath), i llavors era a uns 2 o 3 km de la costa i tenia una forta muralla; Samsó, per escapar-se dels filisteus va trencar les portes de la ciutat i es va refugiar a les muntanyes veïnes; després presoner i cec, va fer caure el temple de Dagon (una de les deïtats de la zona d'origen assiri però no especifica de Gaza) sobre si mateix i sobre els seus capturadors. En temps del rei Salomó es creu que pagava tribut al rei d'Israel ; vers el 734 aC, Teglatfalasar III esmenta entre els seus vassalls o tributaris a Hanunu, rei de Gaza, que s'havia unit a Rasin i Phacee (Ahaz), reis de Síria i Juda, en contra d'Assíria. Al acostar-se l'exèrcit assiri, Hanunu va fugir a Egipte i la ciutat fou ocupada i saquejada pels assiris però quant en van sortir, Hanunu va tornar i va recuperar el poder i el 720 aC va lluitar amb el faraó Shabaka d'Egipte contra els assiris a la batalla de Ràfia, on els assiris van obtenir la victòria i Hanunu fou fet presoner. També Israel esdevingué tributaria d'Assíria vers el 730 aC.
No massa més tard, sota el rei de Juda Ezequies (715 aC-687 aC) Josefus diu que els jueus van conquerir Gaza, i els seus habitants foren forçats a unir-se a la rebel·lió del rei jueu contra Assíria; però els assiris van retornar i van obligar a Gaza a sotmetre's. Asarhadon i Assurbanipal esmenten entre els seus tributaris a Tsilbel (Sillibel o Tzili-Ba'al) rei de Gaza.
Quan l'imperi assiri fou destruït Gaza fou capturada pel faraó Neko II al que va pagar tribut (vers 609 aC a 604 aC) però fou derrotat pels babilonis de Nabucodonosor a Karkemish i els babilonis van imposar tribut a la ciutat (604 aC), tribut especialment onerós en temps del rei Nabònides en que es va construir el gran temple de Sin a Harran; l'imperi babiloni es va enfonsar el 539 aC i la ciutat va romandre independent fins el 525 aC, quan Cambises II de Pèrsia, en la seva expedició a Egipte, la va assetjar i la va obligar a sotmetre's. Sota els perses va gaudir de gran prosperitat.
El 332 aC fou atacada pels macedonis i defensada per un cos d'àrabs mercenaris dirigits pel eunuc Batis (Josefus l'anomena Babemeses) que va rebutjar als atacants i els macedonis van confessar que no podien fer res contra unes muralles tan grans i fortes; Alexandre el gran va ordenar construir muntanyes d'arena a la part sud, la més vulnerable, on s'hi van instal·lar maquines d'assalt que foren incendiades pels defensors, i altra cop els macedonis es van haver de retirar; Alexandre va assumir el setge en persona i va resultar ferit en un combat menor; mentre es recuperava foren enviades al campament macedoni les màquines de setge usades a Tir i es va construir un turonet de 250 m i una amplada d'uns 400 m; amb tot això es va poder expulsar als defensors de la muralla cap a la segona línia i es va poder fer un forat (al tercer assalt) i entrar a la ciutat; els defensors encara van resistir heroicament fins que van morir tots i les dones i nens foren convertits en esclaus; el setge va durar uns tres mesos; la ciutat fou repoblada amb ciutadans de ciutats veïnes que s'havien sotmès i una guarnició macedònia va quedar a la ciutat. Estrabó diu que la ciutat fou destruïda però això no es pot agafar en sentit literal i definitiu doncs pocs anys després la ciutat és esmentada i continuava existint. Segons Diodor de Sicília la ciutat fou repoblada amb grecs (el que confirmen Curtius i Arrià).
A la mort d'Alexandre va fer part del regne egipci dels Ptolomeus o Làgides (320 aC). Una batalla es va lliurar a les seves rodalies entre Ptolomeu I Sòter i Demetri Poliorcetes (que s'havia fet amo de la ciutat el 315) en la que aquest darrer fou derrotat i va perdre cinc mil homes i vuit mil van quedar presoners i la ciutat va quedar en mans dels egipcis (312). El 306 aC Antígon i el seu fill la van recuperar però Ptolemeu la va ocupar altre cop el 302 aC. A les guerres en Ptolomeu IV Filopator i Antíoc III el gran fou ocupada pel selèucida (219 aC), que la va utilitzar com a base per la invasió d'Egipte però que la va evacuar després de la seva derrota a Ràfia (217 aC). No massa més tard el 198 aC, Antíoc III va derrotar als egipcis però la ciutat va romandre lleial als Ptolomeus i fou destruïda pel rei selèucida. La seva victòria sobre els egipcis el 216 aC va assegurar el domini d'Antíoc.
Vers el 143 aC fou atacada per l'asmoneu Jònatan (germà de Judes el macabeu) amb un llarg setge (vers 145 aC a 143 aC); els suburbis foren cremats i la ciutat va haver d'entregar hostatges; durant el període que va seguir la rodalia fou poblada de jueus (suposadament els habitants "idolatres" foren expulsats) i la ciutat, que era una ciutat emmurallada molt forta es va conservar autònoma. Alexandre Janeu la va assetjar durant tot l'any 98 aC; el setge fou inútil i va durar 12 mesos, però finalment li fou entregada per una traïció. Molts habitants foren executats i la ciutat destruïda, però fou reconstruïda al menys parcialment segurament ja abans de la conquesta romana.
El 63 aC va passar a Roma i el 28 d'octubre del 61 aC la va visitar Gneu Pompeu i vers l'any 55 aC el governador Aulus Gabinius va expulsar als jueus de la ciutat i probablement la va repoblar amb més grecs, suposadament colons cretencs.
El 37 aC fou donada per Marc Antoni a Cleòpatra junt amb tota la costa mediterrània fins a Fenícia; el 30 aC fou separada d'Egipte i inclosa per August en el regne del seu amic Herodes el gran, antic governador de Galilea que havia romàs lleial durant la invasió dels parts i havia estat partidari seu; aquest la va reedificar i embellir; a la seva mort el 4 aC no fou inclosa en els dominis del seu fill Arquelau Asmoneu, i Estrabó ho atribueix a que era una ciutat grega, per lo que va passar a la província de Síria. Una sèrie de monedes, alguna d'abans del imperi però la majoria d'època imperial, mostren el signe de la ciutat, un cap de dona i els deus grecs Zeus, Artemisa, Apol·lo i Hèrcules, el que demostra que era una ciutat grega com també assegura Josefus (d'altra banda a les monedes de les ciutats no gregues de la costa apareix la deïtat local principal, Astarte); a les monedes la ciutat és qualificada d'autònoma i alguna esmenta un senat de 500 membres, i era considerada ciutat sagrada i amb privilegi d'asil; alguna inscripció també te referències a Creta. Un temple important existia en aquella època, el de Mama (equivalent al crètic Jove), que després fou una església cristiana.
El 66 fou atacada i saquejada pels jueus revoltats, però els romans la van recuperar ràpidament. El 119 Adrià va vendre els captius jueus a un mercat organitzat a Gaza, mercat que va subsistir per alguns segles i fou conegut com la Fira d'Adrià.
Va romandre en mans del Imperi romà però com a ciutat grega el paganisme va predominar i els cristianisme no es va poder introduir. Sant Silvà es considerat el primer bisbe, i va patir martiri el 310 a les mines de Phaeno; el va succeir Asclepas que va assistir al concili de Nicea el 325, essent contrari als arians. Constantí el Gran va imposar el cristianisme però al no obtenir suport a Gaza en va separar el port de la ciutat, que fou pujat al rang de ciutat i separat de Gaza amb dret a bisbes propis; quant Julià l'Apòstata va retornar el port a Gaza, el dret a bisbe propi es va mantenir, i entre els bisbes principals cal esmentar a Pere l'iber (un asceta monofisita) i Sant Cosme. El cristianisme no arrelava i sota l'emperador Julià els germans Eusebius, Nestabos i Zeno foren morts per la multitud pagana, i Sant Hilarió, nascut a la rodalia (a l llogaret de Thabatha) es va haver d'escapar a Sicília . Fins el 393 Sant Irenió no va poder construir una església a la ciutat; després foren bisbes Aeneas, i seguidament Sant Porfiri (395-420) que va fer tancar els temples pagans amb una ordre imperial (400) i va imposar a la ciutat la voluntat dels 200 cristians. A Gaza només va romandre el temple de Marneion (Zeus Marnas, que havia substituït al de Dagon) però el poble seguia essent pagà; un altra ordre imperial (402) va permetre a Porfiri enderrocar els temples el que es va fer el maig del 402: vuit temples foren destruïts (Afrodita, Hecate, el Sol, Apol·lo, Core, Fortuna, Heroeion, i Marneion) i els ídols i objectes pagans foren buscats casa per casa; a les ruïnes del Marneion es va erigir una església (coneguda per Eudoxiana per haver-la pagat l'emperadriu Eudòxia) que fou consagrada el 14 d'abril del 407.
Durant els segles V i VI, sota domini bizantí, fou seu d'una famosa escola de retòrics cristians; va florir el monacat i molts religiosos locals van arribar a sants (Sant Doroteu, Sant Dositeu, Sant Barsanufi, Sant Joan el profeta); els monjos monofisites també van treballar a les rodalies. A partir del 500, van tornar els jueus, com s'ha comprovat per l'arqueologia al descobrir-se les restes de la sinagoga, construïda de nou vers una data propera al 500.
El 637 fou ocupada pels àrabs dirigits pel general Amr, després d'un setge en el que els jueus van ajudar als bizantins. L'Eudoxiana es va convertir en mesquita. La guarnició bizantina de la ciutat, formada per 60 homes dirigits per Cal·línic, van refusar apostatar i foren portats a Eleutheròpolis i Jerusalem on foren executats; La ciutat fou el lloc on suposadament fou enterrat l'avi de Mahoma, Hashim Ben Abid Manaf, que va morir a la ciutat durant un viatge a finals del segle VI; la tomba del avi del profeta va esdevenir aviat la mesquita de Nebi Hashim.
A partir del segle IX la ciutat fou dependent en general de les diverses dinasties egipcies, destacant el fatimites, els aiúbides i els mamelucs.
Vers el 1100 va ser ocupada pels croats que la van trobar en runes i la van restaurar. Balduí III de Jerusalem i va construir una fortalesa el 1149, que fou encarregada als templaris. El 1170 fou saquejada per soldats de Saladí, però no la van poder mantenir; finalment els croats la van evacuar el 1187. La principal edificació dels croats, la catedral de Sant Joan Baptista, va esdevenir la mesquita Djamia al-Kebir. El 1224 els aiúbides foren derrotats a Gaza pels soldats del Khwarizmshah.
A partir del 1516 fou domini dels otomans i la van mantenir excepte per un breu període d'ocupació francesa (1799) fins que el 7 de novembre de 1917 fou ocupada pels britànics. Sota els otomans fou un caicamanat del sandjak de Jerusalem.
Va quedar dins el mandat britànic de Palestina; el 1948, en el repartiment entre àrabs i jueus, va quedar a la part àrab sota administració d'Egipte, que la va controlar (excepte per un breu període d'ocupació israelita el 1956) fins el juny del 1967 quant fou ocupada per Israel a la guerra dels sis dies; el 18 de març de 1994 l'administració civil fou transferida en part a l'Autoritat Nacional Palestina (Yasser Arafat fa arribar a la ciutat l' 1 de juliol de 1994) i el 2006 fou evacuada per Israel.
L'antic port de Gaza fou anomenat Majuma Gazae (Port de Gaza); Majuma és una paraula àrab que vol dir port, i estava a pocs km de la ciutat. Com que es va convertir ràpidament al cristianisme en temps de Constantí, fou elevada a ciutat per l'emperador amb el nom de Constantia i separada de Gaza on els habitants encara eren pagans. Julià l'Apòstata la va retornar a la jurisdicció de Gaza i va perdre el nom de Constantia.
