Espí blanc

De Viquipèdia

Article inacabat!
Un (o més d'un) viquipedista treballa en l'edició de la present entrada, per la qual cosa és possible que trobeu defectes de contingut o de forma: a fi de coordinar la redacció, contacteu amb els col·laboradors més recents amb un missatge a la pàgina de discussió de l'article en qüestió abans de realitzar modificacions o substitucions importants.

El seu ús és temporal mentre l'usuari estigui editant l'article. No us oblideu de treure l'avís un cop estigui acabat, o bé es podrà treure després d'uns dies d'inactivitat.

TINGUEU PACIÈNCIA

Aquesta pàgina està sent editada com a part d'un projecte universitari del Grup d'Innovació Consolidat GIBAF de la Universitat de Barcelona amb estudiants de l'assignatura Botànica Farmacèutica en el curs acadèmic 2007-08, i té com a tema central les Plantes Medicinals. El professor responsable i tutor garanteix que finalitzada l'experiència amb els estudiants, es revisarà tot el que calgui per tal que la qualitat final sigui l'exigible i les polítiques i els estàndards siguin complerts, moment en què s'enretirarà la plantilla.

Espí blanc

Classificació científica

Regne:	Plantae
Divisió:	Magnoliophyta
Classe:	Magnoliopsida
Ordre:	Rosales
Família:	Rosaceae
Subfamília:	Maloideae
Gènere:	Crataegus
Subgènere:	Oxyacantha
Espècie:	C. oxyacantha

Nom binomial

Crataegus oxyacantha

L'espí blanc (Crataegus oxyacantha o Crataegus laevigata) també conegut com arç blanc o mallol és un arbust de fulla caduca de la familia de les rosàcies que pot arribar a mesurar 10 metres d'alçada. Es troba majoritariament als països septentrionals i a zones humides. Les fulles són blanques amb una olor desagradable i un gust una mica amarg. Floreix anualment, quan acaba l'estiu, els fruits tenen un gust àcid.

[edita] Nomenclatura

El Crataegus oxyacantha conegut popularment com espí blanc o arç blanc pertany a la familia Rosaceae. Un dels sinònims del nom científic és Crataegus laevigata. El seu nom prové del grec; kratos significa dura ( perquè la fusta és dura ) , oxus significa punxegut i akantha significa espina.

[edita] Ecologia

Aquest arbust es troba a tota Europa, nord d'Àfrica i Àsia occidental. És característica dels països septentrionals. És abundant a tot el principat, sobretot a les zones humides i es pot trobar a tot tipus de terrenys; entre el arbres, en els torrents o als vessants de les muntanyes.

[edita] Descripció

[edita] Forma vital

Necessita molta llum, encara que en els mesos més càlids s’han de protegir, ja que les arrels pateixen amb la calor intensa i les fulles es panseixen fàcilment. Les baixes temperatures les poden suportar sense cap problema. Quan acaba l’estiu, és quan podem gaudir de la bellesa de l’arbust gràcies als petits i abundants fruits que dóna, ovalats de color vermell i comestibles. Per tant, es tracta d’un arbust anual, ja que, dóna fruits cada any.

[edita] Port i dimensions

Són arbustos d’ 1,5-4 metres d’altura, encara que hi ha espècies que poden arribar a mesurar 10 metres. La fusta és dura, són molt ramificats i amb les branques espinoses. L’escorça té un color gris clar i es llisa quan és jove, a les espècies adultes l’escorça presenta escames i es de color marró.

[edita] Òrgans vegetatius

Té una rel axonomorfa, per tant, té una rel central a l’eix principal més desenvolupat que les laterals. La tija és simpòdica perquè és un arbust molt ramificat. Les gemmes més pròximes a l’apical són les encarregades de prolongar la tija. A més, aquestes tiges són espinoses, d’aquí el nom popular de espí blanc. Les fulles són tri o pentalobulades, aquests lòbuls són profunds i obtusos amb el marge finament dentat. Presenta fulles pinnatipartides i la forma del limbe és ovada o romboide. És un arbust espinós de fulla caduca. Les tiges són glabres ja que no presenten pèls.

[edita] Òrgans reproductors

Les flors són blanques i hermafrodites, formen unes inflorescències que són racemoses anomenades corimbis amb nombroses flors de mida petita (8-15 mm). Els 5 sèpals són curts i triangulars. La corol.la és dialipétala formada per 5 pètals orbiculars i de marge ondulat, amb un color blanc o excepcionalment rosat. L’androceu està constituït per 10-20 estams i les anteres són vermelles i el gineceu és mono o pluricarpelar (fins a 5 carpels) i ínfer. En cada carpel apareixen 2 òvuls, un que és superior estèril i un altre que és inferior fèrtil. Té dos o tres estils. Tenen un fals fruit globulós o drupilani, que envolten una depressió de la que surten tricomes rígids. El seu color és vermell, negre o groc, amb una mena de pols blanca a la superfície. Les cèl.lules de l’epidermis externa contenen pigments vermells i druses d’oxalat càlcic. Tenen una mida una mica superior a 10mm.

[edita] Farmacologia

[edita] Part utilitzada

La part utilitzada d’aquesta planta normalment i majoritàriament és la part floral d’on s’extreu la droga que li dona les seves propietats farmacèutiques, els flavonoides. Encara que també s’han utilitzat les fulles i els fruits, aquests últims no són tòxics (encara que alguns especialistes li atribueixen una toxicitat lleu), tenen una polpa sosa i farinosa, fet que no els fa gaire apetitosos, encara que s’han utilitzat per fer alguns gelats i compotes.

[edita] Principis actius

És una planta que conté sobretot compostos polifenólics, els seus principis actius són els flavonoides, sobretot la vitexina i un hiperósid derivat de la queratina; també conté àcid cafeic i clorogènic. A continuació la seva composició sencera:

Flavonoides (1.8-2.0%). Glucòsids de la quercetina, com rutòsid (0.17%) i hiperòsid (0.28%), vitexina (0.02%) i els seus heteròsids, i orientina.

Tanins. També apareixen procianidines oligomériques (2.4%) o picnogenoles, que acostumen anar esterificades amb els flavonoides.

Triterpens (0.6%). Entre d’altres apareixen àcids oleanólic, ursòlic y crataegòlic (2-alfa-hidroxi-oleanólic).

Esteroides.

Amines. Té petites quantitats de tiramina, etilamina, trimetilamina, isobutilamina, isoamilamina i colina.

Oli essencial. El seu principal component és l’aldehid anísic, que li dóna l’aroma característic.

Sals minerals (7-8%).

Acció farmacològica i propietats

...	AVÍS MÈDIC

Cardiotónic: És capaç d’inhibir la bomba de Na+/K+. Allarga el període refractari i augmenta la durada del potencial d’acció perquè bloqueja l’ATPasa depenent de la bomba. Això augmenta la concentració intracel•lular del sodi, que activa un intercanviador Na+/Ca+2, augmentant la permeabilitat de la membrana del múscul cardíac al Ca+2. I en els estudis realitzats, sembla invertir un efecte inhibidor de la fosfodiesterasa de AMPc.

Antianginós i antiespasmòdic: Produeix un efecte dilatador de coronàries, degut als efectes dels flavonoides, que confereix una activitat antianginosa.

Antiarítmic: bloqueja els canals de potassi, prolongant la durada del potencial d’acció cardíac i el període refractari efectiu, exercint un efecte antiarítmic.

Hipotònic: Produeix una depressió del sistema nerviós central, disminuint el període d’inducció de la son.

[edita] Usos medicinals

Tradicionalment s’ha utilitzat aquesta planta per la hipertensió arterial (com tractament coadjuvant) i per alleujar estats d’ansietat, insomni o nerviosisme. També s’utilitza per tractar la insuficiència cardíaca com tractament adjuvant de la insuficiència cardíaca lleu sota un estricte control facultatiu, però no és útil en casos aguts ja que el seu efecte és lent. I també s’utilitza per arítmia cardíaca i bradicàrdia, coadjuvant en arítmies i especialment en bradicàrdies.

[edita] Toxicitat

S’han observat varis efectes secundaris en el consum d’aquesta planta: nàusees, sudoració, erupció en les mans. La toxicitat aguda s’ha observat que s’aconsegueix a partir de dosis de 50 mg/kg per via intravenosa o 6g/kg per via oral.

Interaccions: No es recomana prendre aquest tractament en presència de antagonistes beta-adrenèrgics ( pot causar hipertensió), antiarítmics com la quinidina ( bloquegen els canals de sodi i disminueixen els efectes del principi acitu), cisaprida (bloqueja els canals de potassi i podria augmentar els efectes), digoxina (podría potenciar els efectes dels digitàlics, cal monotoritzar un tractament de digoxina i C.oxyacantha), diürètics tiazídics (poden produir pèrdua de potassi que podria augmentar la toxicitat de la C.oxyacantha), laxants estimulants (poden produir la pèrdua de potassi i augmentar la toxicitat) i sedants com barbitúrics, benzodiazepines o antihistamínics H1 (aquest medicament podria potenciar els efectes sedants).

Reaccions adverses: la C.oxyacantha no acostuma a produir reaccions adverses, però en el cas que les produeixi aquestes poden ser molt perjudicials, sobretot cardiovascularment. Pot produir reaccions digestives (anorèxia,vòmits, nàusees, diarrea i/o dolor abdominal), cardiovasculars ( hipotensió, arítmies cardíaques, bloqueig cardíac, l’últim sobretot en dosis molt altes), neurològiques/psicològiques (sedació, molt habitual, vertigen i tremolors) i al•lèrgiques/dermatològiques ( pruït i eritema).

El seu pol•len es considera al•lergènic.

Advertencies: Aquest medicament no deu ser utilitzat:

Per dones embaraçades. (S’ha comprovat que pot causar la síndrome de Pierre Robin)
En període de lactància.
Per nens.
Per pacients amb cardiopatíes sense prescripció facultativa.
A l’hora de conduir, ja que provoca somnolència.
Si s’està en tractament amb digoxina, cal advertir sempre al metge.

I com advertència especial: el metge hauria de controlar la funció cardíaca i la pressió arterial durant tot el tractament.

Sobredosis: en el cas de patir una sobredosis d’aquest medicament, es podria produir un quadre caracteritzat per sedació, disnea i tremolor. En casos molt greus, fins i tot podrien produir-se bradicàrdies o arítmia cardíaca. En cas de patir sobredosis, el tractament haurà de ser simptomàtic. S’haurà de consultar a un metge o consultar al Servei d’Informació Toxicològica indicant el producte i la quantitat ingerida.