Carles II d'Anjou
De Viquipèdia
Carles II d'Anjou dit el coix ( 1254 - Nàpols 1309 ), rei de Nàpols i Jerusalem i comte de Provença (1285-1309). Oficialment es titulava Rei de Jerusalem i Sicília, duc de la Pulla, princep de Càpua, princep dAcaia, comte d'Anjou, Provença, Forcalquier i Piemont.
Taula de continguts |
[edita] Orígens familiars
Fill i succesor de Carles I d'Anjou i la seva esposa, la comtessa Beatriu I de Provença. Era néta per línia materna de Ramon Berenguer V de Provença
El seu pare li va concedir el títol de príncep de Salern i senyor de Lesina quant era molt jove (1266).
El 25 de febrer de 1271 fou nomenat vicari general del regne fins el 3 de juny de 1272 i despres el 3 de març de 1276 fins el març de 1277, i el 12 de gener de 1283 breument.
[edita] Accés al tron
A començaments de 1285 va morir a Foggia Carles I de d'Anjou, i Carles II el coix va ser proclamat successor però com que era presoner dels catalans van exercir la regència el seu nebot Robert comte d'Artois i Gerard de Parmo. Tanmateix fou proclamat senador únic de Roma i protector de Florència. Carles II va ser alliberat en virtut dels tractats d'Oloron i de Canfranc i va ser coronat a Rieti el 29 de maig de 1289 rebent del Papa el títol de Carles de Palerm i el de rei de Sicília (títol força nominal donat que Sicília ja tenia un rei català). Es va signar una treva per dos anys.
[edita] Matrimoni i descendents
Es va casar el 1270 amb Maria d'Hongria, germana i hereva del rei Ladislau IV i filla del rei Esteve V d'Hongria, amb la qual va tenir catorze fills:
- el príncep Carles I d'Hongria (1271-1295), rei d'Hongria, iniciador de la dinastia angevina d'Hongria
- la princesa Margarida d'Anjou (1273-1279), comtessa d'Anjou i casada el 1290 amb Carles I de Valois
- el príncep Sant Lluís de Nàpols (1275-1298), bisbe de Tolosa
- el príncep Robert I de Nàpols (1277-1343), príncep de Calàbria i rei de Nàpols i comte de Provença
- el príncep Felip de Nàpols (1278-1343), iniciador de la branca de prínceps de Tarent i Acaia
- el príncep Ramon Berenguer de Nàpols (1281-1307), hereu del comtat de Provença, però que al morir jove va revertir en Robert
- la princesa Blanca de Nàpols (1283-1310), casada el 1295 amb el comte-rei Jaume II d'Aragó
- el príncep Joan de Nàpols (1283-1308), religiós
- el príncep Tristan de Nàpols (1284-1286)
- la princesa Elionor d'Anjou (1289-1341), casada el 1302 amb el rei Frederic II de Sicília
- la princesa Maria de Nàpols (1280-1350), casada el 1304 amb el rei Sanç I de Mallorca
- el príncep Pere de Nàpols (1292-1315), comte de Gravina
- el príncep Joan de Durazzo (1294-1336), duc de Durazzo que va fundar la branca ducal de Durazzo.
- la princesa Beatriu de Nàpols (1295-1321)
[edita] Política mediterrània
El 1284 la flota catalana de Roger de Llúria fou atacada prop de Nàpols per l'angevina sota el comandament de Carles el coix; després d'un primer contacte Roger va fingir retirarse cap a Castellmare però en sec es va parar i va iniciar el combat en mig de les aigües del golf de Nàpols i va destruir a la flota angevina el 5 de juny de 1284. Carles el coix fou fet presoner. Roger de Llúria va deixar al seu important presoner a Sicília i va passar a Calàbria al agost i en va conquerir una part. El 1285 es va signar el Tractat de Cefalú el tractat entre Carles II d'Anjou i Pere el Gran de la Corona d'Aragó, per el qual Carles, presoner de Pere a Cefalú, renunciava a l'illa de Sicília en favor de Jaume, germà del futur Alfons el Cast de la Corona d'Aragó, i a canvi era alliberat. També s'establí el casament de Jaume amb una filla de Carles, i el de la princesa catalana Violant amb un dels fills de Carles. Tot i que Carles el va ratificar després de ser alliberat, però encara en territori català, ni França ni el Papa van reconèixer el tractat.
El 1291 Acre va ser conquerida pels musulmans el 28 de maig deixant així sense la seva ultima possessió al regne de Jerusalem, títol que va passar a ser nominal. En canvi Hug de Sully, va mantenir les possessions a Albània contra els grecs i els serbis
El 1291 es va signar la pau de Tarascó (febrer) entre Valois i França d'un costat i Catalunya-Aragó del altra, per el qual el casal de Valois renunciava als regnes catalans que li havia cedit el Papa i el rei Alfons es reconeixia feudatari del Papa i prometia anar a la Creuada, i retirava l'ajuda al seu germà Jaume I rei de Sicília. Carles II es va adherir al tractat per l'acord de Brignols. Ven poc després (18 de juny) va morir Alfons II el franc (o el lliberal) amb nomes 27 anys, i el va succeir el seu germà Jaume I de Sicília, anomenat El Just (Jaume II de Catalunya, Aragó i Valencia i III de Mallorca), amb la condició testamentària de que el regne de Sicília havia de passar a sa germà Frederic, a lo que el nou rei no va fer cas; poc després es va reprendre la guerra contra Nàpols que exigia la separació de les dues corones. Roger de Llúria va tenir ocasió de guanyar mes batalles el 1292, 1293 i 1294.
El 1294 Carles II va cedir el regne d'Albània al seu fill Felip de Tarent, casat amb Ithamar Comnena, filla del príncep Nicefor Comneno d'Epir.
El 1295 el tractat de pau d'Anagni (juny) entre França, Valois, Nàpols i Catalunya-Aragó va posar fi provisional a la lluita. Jaume, que havia concertat el seu enllaç amb Isabel de Castella va anular aquest acord i es va casar amb Blanca, filla de Carles II, i renunciava a Sicília i Calàbria; Robert, fill de Carles II es casaria amb Violant d'Aragó, filla de Pere II de Catalunya i germana de Jaume I de Sicília.; a mes a mes el tractat establia el retorn del regne de Mallorca (sense l'illa de Menorca) al ex rei Jaume II; Carles de Valois ratificava la seva renuncia a la investidura Papal dels regnes catalans i el Papa com a desgravi cedia la investidura de les illes de Còrsega i Sardenya (sota domini efectiu de Gènova i Pisa però de las que el Papa tenia l'alta senyoria feudal) al rei català. A l'illa de Sicília el retorn als angevins va ser molt mal vist i es van preparar per oposar-se. Isxia va ser el primer territori que els catalans van retornar.
El Parlament sicilià es va reunir a Catania el 15 de gener de 1996 i va rebutjar l'entrega del país a Carles II; el rei Jaume II fou declarat sense dret al regne i en virtut del testament del seu pare que l'obligava a cedir-lo a sa germà, aquest, Frederic, fou proclamat rei el 25 de març de 1296 (amb el nom de Fadric I) i va ser coronat a Palerm. Carles va reaccionar declarant la guerra i preparant una invasió de Sicília i va rebre el suport de Jaume II. Però va ser Fadric qui va envair territori napolità. Els catalans van envair Sicília i van assetjar Siracusa, que va resistir, però van conquerir Catania. El intent d'aixecar Calàbria contra Fadric va fracassar doncs el governador Blasc d'Alagó va derrotar a Roger de Llúria a Squillace.
El assetjants de Siracusa van ser acorralats a Patti el 1298 i els socors als catalans sota el comandament del almirall Joan de Llúria, van ser rebutjats i finalment va ser Roger de Llúria qui va aconseguir aixecar el setge de Patti però es va haver de renunciar a la conquesta de Siracusa. Roger va derrotar als sicilians al Cap Orlando el 4 de juliol de 1299, però els sicilians van reconquerir Catania. Es van lliurar les batalles de Falconara i Galliano avantatjoses pels sicilians. La flota siciliana fou aniquilada per la catalana a les illes Ponça el 14 de juny de 1300. El 1301 les forces de Carles II van assetjar Messina però van ser rebutjades. A causa de la pesta es va concertar una treva d'un any. Quant la guerra es va reprendre, les guerrilles sicilianes eren tan actives que Carles II va haver de negociar la pau. Es va signar a Caltabelotta el 1302 per la qual Fadric I era reconegut rei de Sicília vitalici, a menys que abans de tres anys obtingués o be el regne de Xipre o el de Sardenya; el títol de rei de Sicília el portaria Carles II i Fadric nomes seria rei de Trinacria. Fadric renunciava a Calàbria i es casava amb Leonor, filla de Carles. Al morir Fadric el regne de Trinacria hauria de passar a Carles II o els seus descendents.
Després d'aquest acord Carles, que havia perdut el control de Florència, va poder dedicar-se a recuperar-lo, el que va aconseguir aviat. Mes al nord va conquerir Alba, Asti i Mondovi al Piemont (1303) i va crear el comtat del Piemont que va cedir a Rinaldo di Leto el 1304. Cap del partit güelf a Itàlia una filla seva, Beatriu, es casar amb el güelf Azzo VIII d'Este, senyor de Ferrara el 1305. Carles va incrementar la seva influencia a Llombardia i Ligúria.
El seu fill Felip de Tarent va recuperar els drets del seu oncle Felip (germà de Carles II) i la seva dona Elisabet de Villehardouin sobre el principat d'Acaia i es va proclamar príncep el 1307.
Va morir el 5 de maig de 1309 i el va succeir el seu fill Robert I de Nàpols.
| Precedit per: Carles I d'Anjou |
Rei de Nàpols Comte de Provença 1285–1309 |
Succeït per: Robert I |
