Sistema auditiu
De Viquipèdia
Nota: L'article necessita algunes millores en el contingut o l'estil:
El sistema auditiu és el sistema que permet l'audició.
Taula de continguts |
[edita] Nomenclatura oïda/orella
Degut a una interferència de l'espanyol sobre el català hi ha catalanoparlants que confonen els significats dels mots oïda i orella, fent-los equivalents als espanyols oído i oreja. En català oïda es refereix només al sentit i orella a tot l'aparell auditiu, des de l'orella externa a la interna, passant per la mitjana.[1]
[edita] Parts del sistema auditiu
A les personas, l'aparell auditiu consta de tres parts.
[edita] Orella externa
Les ones sonores arriben al pavelló auricular, que les dirigeix cap al conducte auditiu extern, on resulten amplificades a certes freqüències. Finalment, el so arriba a la membrana timpànica, a partir de la qual les vibracions es transmeten per mitjà sòlid.
- Orella externa: En formen part el pavelló auricular i el canal auditiu amb les funcions de recollir i encaminar les ones sonores fins el timpà. La cera que es forma en el canal auditiu té la funció de mantenir-lo net i humit.
En moltes espècies de mamífers terrestres el pavelló auricular està molt desenvolupat i està dotat de moviment.
[edita] Orella mitjana
L'orella mitjana inclou la trompa d'Eustaqui, un conducte que la comunica directament amb la faringe, igualant la pressió entre les dues bandes del timpà. D'altra banda també hi trobem la cadena ossicular conformada pel martell, l'enclusa i l'estrep, que és el camí de les vibracions mecàniques envers la finestra oval, una altra membrana, la qual provoca una vibració en el líquid que omple el cargol.
- Orella mitjana o caixa timpànica: és una cavitat amb aire darrera la membrana del timpà a través de la qual l'energia de les ones és transmesa des de l'orella externa fins la còclea que ja forma part de l'orella interna aquesta transmissió d'energia és efectuada a través de tres petits ossos que vibren solidaris amb el timpà. També en l'orella mitjana hi ha el canal d'Eustaqui, que és en part ossi i en part fibrocartilaginós, que el manté en contacte amb la rinofaringe i manté una pressió constant en l'oïda mitjana.
La membrana del timpà és autoregenerativa i està formada per tres capes, en la part central hi ha l'àrea vibrant activa en resposta a un estímul sonor.
[edita] Orella interna
S'hi troba la còclea o caragol; un tub ossi enrotllat de la mida d'un pèsol, que principalment permet diferenciar i interpretar sons. El cargol conté la membrana basilar, on resideix l'òrgan de Corti, format per un conjunt de cèl·lules ciliades (entre 24.000 i 30.000) que vibren a determinades freqüències. La ubicació dels cilis al llarg de la membrana basilar guarda relació amb la longitud d'ona a la qual són sensibles.
En ella els estímuls mecànics es transformen en impulsos elèctrics que es dirigeixen pel nervi auditiu cap el cervell es decodifiquen i s'interpreten. Finalment, la informació nerviosa arriba al cervell, cada orella per separat, on s'integra.
L'orella és l'òrgan que permet el sentit de l'oïda. També en l'orella interna es troba el laberint vestibular format pel sàcul i el ventricle que són els òrgans del sentit de l'equilibri.
[edita] Llindar d'audició
Els llindars d'audició considerats estàndard, per a una freqüència de 1000 Hz, corresponen a intensitats a partir de 0 dB (20 microPa) el d'audició i a 140 dB (200Pa) el de dolor. El llindar de molèstia es situa cap als 120 dB.
El rang de freqüències audibles es considera de 20 Hz a 20000 Hz, i al llarg de tot aquest espectre varia la sensació d'intensitat. La sonoritat és la sensació d'intensitat en relació a la freqüència, i per a determinar-la s'empra el gràfic de Fletcher-Munson (corbes isofòniques). La unitat de sonoritat és el fon.
[edita] Sistema de protecció
Els humans disposen d'un múscul que tensa o relaxa el timpà automàticament en funció de la intensitat dels nivells suportats, i a més canvia la disposició dels ossets de l'orella mitjana. L'únic inconvenient d'aquest sistema és el seu temps d'adaptació, durant el qual l'orella pot patir danys seriosos.
[edita] Trastorns i malalties de l'oïda i l'orella
- acufen
- antritis
- autofonia
- barotitis
- fonofòbia
- labirintitis
- mastoïditis
- otàlgia
- otomicosi
- otorràgia
- otorrea
- otosclerosi
- otospongiosi
- paracúsia
- presbiacúsia
- sinòcia
- sordària
- sordesa
- sordor
- timpanitis
- otitis
- otòlit
- salpingitis
- vertigen
- vertigen de Ménière
[edita] Referències
- ↑ Oïda / orella Recomanacions de Francesc Vallverdú, Assessor lingüístic de la CCRTV
|
|
||
|---|---|---|
| Cap | Crani • Front • Ull • Orella • Nas • Boca (Llavi • Llengua • Dent) • Mandíbula • Cara • Galta • Mentó |
 |
| Coll | Gola • Nou del coll | |
| Tronc | Espatlla • Columna vertebral • Pit • Costella • Abdomen • Melic Òrgan sexual (Clítoris • Vagina • Penis • Escrot • Testicle) • Maluc • Anus •Cul |
|
| Extremitat | Braç • Colze • Avantbraç • Canell • Mà • Dit (Polze • Índex • Del mig • Anular • Petit) Cama • Falda • Cuixa • Genoll • Panxell • Taló • Turmell • Peu |
|
| Pell | Pèl | |
