Planeta extrasolar
De Viquipèdia
Un planeta extrasolar o exoplaneta és un planeta que orbita al voltant de qualsevol estrella que no sigui el Sol i, per tant, forma part de sistemes planetaris diferents del nostre. Tot i que se'n sospitava l'existència des de feia temps, no es van començar a descobrir fins a la dècada de 1990, gràcies a la millora en les tècniques de detecció. El primer planeta extrasolar descobert orbitant una estrella de la seqüència principal van ser 51 Pegasi b, descobert el 1995 per Michel Mayor i Didier Queloz de l'Observatori de Ginebra. Aquest planeta té una massa comparable a la de Júpiter. Des de llavors més d'un centenar de planetes han estat descoberts per diferents grups internacionals.
Amb data octubre de 2006 es coneixen 208 planetes extrasolars en 174 sistemes planetaris, 21 dels quals són múltiples. El més semblant a la Terra, en massa, és l'OGLE-2005-BLG-390 L b, descobert el 2005, i la massa del qual val unes 5,5 vegades la massa de la Terra. El primer sistema extrasolar descobert amb més d'un planeta va ser υ Andromedae.
Taula de continguts |
[edita] Descobriment
Aleksander Wolszczan, un astrònom polonès va anunciar el 1993 el descobriment de 3 objectes subestel·lars de massa petita orbitant el púlsar PSR 1257+12. Aquests van ser els primers planetes extrasolars descoberts i l'anunci va ser tota una sorpresa. Es creu que aquests planetes es formaren de les restes de l'explosió de supernova que va produir el púlsar.
Els primers planetes extrasolars al voltant d'estrelles de la seqüència principal van ser descoberts el 1990 en una dura competició entre equips suïssos i nord-americans. El primer planeta extrasolar va ser anunciat per Michel Mayor i Didier Queloz, del grup suís, el 6 d'octubre de 1995. L'estrella principal era 51 Pegasi i el planeta s'anomenà 51 Pegasi b. Uns mesos més tard l'equip americà, liderat per Geoffrey Marcy, de la Universitat de Califòrnia, va anunciar el descobriment de dos nous planetes. La cursa per trobar nous planetes no havia fet més que començar. Nombrosos anuncis en premsa i televisió han divulgat alguns d'aquests descobriments, considerats en el seu conjunt com una de les revolucions de l'astronomia a finals del segle XX.
En l'actualitat hi ha nombrosos projectes de les agències espacials NASA i ESA per al desenvolupament de missions capaces de detectar i caracteritzar l'abundància de planetes, així com de detectar planetes de tipus terrestre (el primer descobert fins a la data és Gliese 876 d). L'ambiciosa missió Darwin/TPF proposada per d'aquí a 20 anys seria capaç d'analitzar les atmosferes d'aquests planetes terrestres tenint la capacitat de detectar vida extraterrestre mitjançant l'anàlisi espectral d'aquestes atmosferes. Aquestes dades permetran abordar estadísticament qüestions profundes, com l'abundància de sistemes planetaris semblants al nostre o el tipus d'estrelles en les quals és més fàcil que es formin planetes.
[edita] Característiques dels sistemes planetaris extrasolars
Durant els primers anys de descobriments de planetes extrasolars la majoria d'aquests eren sistemes peculiars, amb períodes orbitals petits i òrbites excèntriques molt properes a l'estrella central. Una de les primeres coses que va sorprendre fou la presència relativament abundant de planetes gegants, de l'estil de Júpiter, en òrbites molt petites, sovint més petites que l'òrbita de Mercuri. Aquests planetes s'anomenen de vegades Júpiters calents. És cert que el mètode de detecció mitjançant les velocitats radials (vegeu la següent secció) afavoria el descobriment de planetes gegants molt propers a la seva estrella central. En els últims anys els astrònoms han pogut refinar els seus mètodes, trobant sistemes planetaris més semblants al nostre. Tanmateix, una fracció important dels sistemes planetaris té planetes gegants en òrbites petites, molt diferents del nostre sistema solar i la detecció de planetes tipus terrestre roman fora de les capacitats tecnològiques actuals. En tot cas, tots els planetes extrasolars detectats fins a la data són gegants gasosos, les seves masses són grans, comparables a la de Júpiter encara que típicament més massius. Recentement s'han descobert nous candidats planetaris de masses unes 15 vegades la massa terrestre, és a dir, comparables a Neptú.
Els Júpiters calents han trastocat les teories més o menys establertes sobre formació del sistema solar, que assumia la preeminència de planetes petits i rocallosos a prop de l'estrella central i de gegants gasosos a les zones més allunyades. Actualment existeix un cert consens sobre la formació d'aquests planetes en òrbites més externes i la seva migració primerenca cap a les òrbites interiors. Aquesta migració està determinada per la interacció gravitatòria amb el disc circumestel·lar de material en el qual es forma el planeta. En aquest aspecte sembla haver-hi una certa relació entre la metal·licitat de l'estrella central i la presència de planetes.
El planeta extrasolar del qual es coneixen més dades rep el nom de HD209458b, provisionalment anomenat Osiris. Es tracta d'un planeta de tipus Júpiter calent amb la massa d'un gegant gasós però orbitant molt a prop de la seva estrella principal. El planeta passa per davant de la seva estrella periòdicament oferint trànsits amb què s'ha pogut obtenir una major informació sobre la seva òrbita, mida i atmosfera.
[edita] Mètodes de detecció
Fins fa poc temps tots els mètodes de detecció de planetes extrasolars, eren mètodes indirectes, ja que la feble lluminositat dels possibles planetes i la seva gran proximitat a les estrelles respectives, en feia impossible una observació directa amb mètodes òptics. Per això tots els mètodes es basen en els efectes que el planeta o planetes produeixen sobre l'estrella o sobre el material que els envolta (en el cas d'estrelles joves). Només en els darrers anys s'ha assolit la capacitat d'observar directament la radiació infraroja emesa per alguns planetes extrasolars, tot i que encara es discuteix si es poden qualificar de planetes o serien més aviat petites nanes marrons.
- Velocitats radials: Aquest mètode es basa en l'efecte Doppler. El planeta, en orbitar l'estrella central, exerceix també una força gravitacional sobre aquesta, de manera que l'estrella gira al voltant del centre de masses comú del sistema. Les oscil·lacions de l'estrella poden detectar-se mitjançant lleus canvis en les línies espectrals, segons si l'estrella s'apropa a nosaltres (desplaçament al blau) o s'allunya (desplaçament al vermell). Aquest mètode ha estat el més reeixit en la recerca de nous planetes.
- Astrometria: Com l'estrella orbita el centre de masses del sistema, es pot intentar registrar les variacions de posició i l'oscil·lació de l'estrella. Tanmateix, aquestes variacions són tan petites que el mètode no ha estat factible de moment. Històricament el mètode astromètric va proporcionar els primers candidats a planetes extrasolars, tots ells desbancats posteriorment. El més famós dels falsos planetes extrasolars detectats per astrometria va ser detectat a l'estel de Barnard.
- Trànsits: Consisteix a observar fotomètricament l'estrella i detectar subtils canvis en la seva magnitud aparent quan un planeta gira al voltant d'ella. El mètode dels trànsits, juntament amb el de la velocitat radial, poden utilitzar-se per caracteritzar millor l'atmosfera d'un planeta, com en els casos de HD209458b i els planetes OGLE-TR-40 i OGLE-TR-10. Ambdós mètodes són més eficaços amb els planetes gegants més propers a l'estrella principal, per la qual cosa només poden caracteritzar una lleu fracció dels planetes detectats.
- Microlents gravitatòries: L'efecte de lent gravitacional es produexi quan els camps gravitatoris del planeta i de l'estrella actuen per augmentar o focalitzar la llum d'una estrella distant, situada en segon pla. Perquè el mètode funcioni, els tres objectes han d'estar quasi perfectament alineats. El principal defecte d'aquest mètode és que les possibles deteccions no són repetibles i el planeta així descobert hauria de ser estudiat addicionalment per algun dels mètodes anteriors.
- Pertorbacions en discs circumestelars: En estrelles joves, amb discs circumestelars de pols al seu voltant, és possible detectar irregularitats en la distribució de material al disc, ocasionades per la interacció gravitatòria amb un planeta. Es tracta d'un mecanisme similar al que actua en el cas dels satèl·lits pastors de Saturn. D'aquesta manera ha estat possible inferir la presència de 3 planetes orbitant l'estrella β Pictoris i d'un altre planeta orbitant l'estrella Fomalhaut (HD 216956). En estrelles encara més joves la presència d'un planeta gegant en formació seria perceptible a partir del buit de material gasós que deixaria al disc d'acreció.
- Observació directa: El març de 2005 l'equip del Spitzer Space Telescope pogué detectar directament la radiació infraroja emesa per dos planetes extrasolars ja coneguts: HD 209458 b and TrES-1. Mesuraren les seves temperatures en 1.060 K per a TrES-1 i en 1.130 K per a HD 209458 b. Això obrí la porta a poguer detectar nous planetes gràcies a la seva radiació infraroja. També el 2005 dos grups, utilitzant el Very Large Telescope de l'European Southern Observatory anunicaren l'observació directa d'imatges de planetes extrasolars: GQ Lupi b i 2M1207 b, tot i que no està clar si són grans planetes o petites nanes marrons.
[edita] Vegeu també
[edita] Enllaços i referències
- The Extrasolar Planets Encyclopaedia - Catàleg exhaustiu dels planetes extrasolars descoberts. (anglès) (francès) (castellà)
- Extrasolar visions - Novetats i recursos didàctics i divulgatius sobre el tema; excel·lents gràfics i simulacions. (anglès)
- PlanetQuest - Projecte de la NASA per a la detecció de planetes extrasolars. (anglès) (castellà)
