Edat del ferro
De Viquipèdia
L'edat del ferro es caracteritza per la utilització del ferro com el metall, utilització importada d'orient a través de l'emigració de tribus indoeuropees, que a partir del 1.200 aC començaren a arribar a Europa Occidental. Sembla que no van creuar els Pirineus abans del 900 aC.
Aquest emigrants indoeuropeus, anomenats normalment Celtes encara que el poble d'aquest nom era nomes un mes dels que formaven part dels desplaçats, van arribar en un llarg període d'emigracions parcials de grups molt diferents entre ells, encara que conservaven certs elements homogenis como una sèrie de llengües indoeuropees, i uns hàbits culturals similars.
Es divideix el període de l'edat del ferro en Període de la Cultura dels túmuls, Període de la Cultura dels camps d'urnes, Període de la Cultura de Hallstatt i període de la Cultura de La Tène.
[edita] Els inicis de l'edat del ferro a Europa
Els primers moviments del que s'ha considerat una cultura proto-celta es van iniciar cap al 1500 aC quan van aparèixer els primers enterraments sota túmuls (cultura protocelta), juntament amb una ceràmica molt típica en les seves formes i amb ornamentació d'incisions profundes molt artístiques. Aquesta cultura protocelta desenvolupada en l'Edat del Bronze mitjà es va difondre per l'Alsàcia-Lorena, el Franc Comtat, i el nord de Borgonya, amb origen en l'altiplà de Suàbia, passant després (circa 1300 aC), a l'est i nord de l'actual França.
Cap el 1200 aC la franja galaico-portuguesa adquireix una personalitat diferenciada pels contactes amb terres atlàntiques septentrionals (Bretanya i Irlanda) eclosionant una cultura amb abundants objectes d'or.
Cap el 1200 aC es produïí la gran emigració indoeuropea que desplaçà als grups protoceltes cap a França central i la conca del Roine (1200 a 900 a.C.), i als grups il·liris cap al Nord d'Itàlia i Provença.
Els il·liris, que probablement havien provocat l'emigració dels Doris cap a Grècia, van ser al seu torn expulsats de les seves terres al Danubi central, i van iniciar un moviment expansiu cap a Àustria i l'altiplà Suís (i més tard cap al Nord d'Itàlia i el migdia francès), arribant a la regió del Rin, provocant l'emigració dels grups protoceltes, el centre dels quals estava en l'altiplà de Suàbia, i que exercien la seva influència per part de França oriental i del nord-est. A la zona del Rin es van barrejar amb els grups de llengua indoeuropea allà establerts, pels que van acabar absorbits, si bé és probable que alguna influencia cultural il·líria es traslladés a la futura cultura de Hallstatt.
S'inicia llavors l'anomenat període de la Cultura dels camps d'urnes, en el qual les cultures protoceltes que practicaven la inhumació en túmuls van adoptant el sistema de la incineració practicada pels il·liris, i per altres pobles indoeuropeus, que acabarà predominant, després d'un període que la incineració conviu amb la inhumació en túmuls.
Les cultures del bronze tardà persisteixen amb la inhumació, mentre la major part dels grups protoceltes i els grups indoeuropeus practiquen la incineració.
