Dante Alighieri
De Viquipèdia
Dante Alighieri (el nom Dante podria ser una contracció de Durante), conegut tradicionalment en català com el Dant (Florència, maig/juny de 1265 - 13/14 de setembre de 1321), és un dels autors més reconeguts de la literatura universal.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
[edita] Joventut
Dante és fill d'una gran família florentina. Tot i que el seu pare, Alighiero di Bellincione, era favorable del partit güelf, la família no va patir la venjança dels gibel·lins després de la victòria d'aquests últims a la batalla de Montaperti, la qual cosa donà cert prestigi a la família. La mare de Dante, Bella degli Abati, morí quan ell tenia 13 anys. Poc després, el seu pare reféu la vida amb Lapa di Chiarissimo Cialuffi, tot i que morí cinc anys després.
El 1277, quan Dante tenia 12 anys, es va concertar el seu matrimoni amb Gemma, filla de Manetto Donati, amb qui es va casar ben aviat. Aquest tipus de casament, normal a l'època, era un cerimònia important per a la família. Uns anys abans del casament, Dante va conèixer una altra nena, Beatriu, a la qual va retrobar força temps després i de la qual va estar enamorat tota la vida. De fet, Dante va escriure-li diversos poemes, mentre que a la seva dona no li'n dedicà cap.
[edita] Carrera política
Dante, com la majoria dels seus compatriotes, va prendre part en el conflicte entre güelfs i gibel·lins. L'any 1289 lluità a la batalla de Campaldino contra els gibel·lins d'Arezzo. A poc a poc va escalar posicions en la política de la ciutat i, tot i que políticament no va aconseguir una gran rellevància, va desenvolupar diversos càrrecs durant força anys. Després de la derrota dels gibel·lins, els güelfs es van dividir en dos bàndols: els gëlfs blancs i els güelfs negres. Dante era partidari dels blancs, que demanaven al papat més llibertat. En un primer moment principi els güelfs blancs van guanyar i van foragitar els güelfs negres.
El papa Bonifaci VIII, en resposta a la derrota dels seus protegits, planejava ocupar militarment la ciutat de Florència. L'any 1301 Carles de Valois, germà del rei Felip IV de França, havia de visitar Florència en qualitat de pacificador de la Toscana. Els florentins, que sospitaven dels plans del papa, van enviar una delegació a Roma per tal d'assegurar-se de les intencions del pontífex. Dante en formava part.
[edita] Exili
Bonifaci VIII aviat va treure's de sobre tots els representants de la delegació, però va demanar a Dante que restés a Roma. Poc dies després Carles de Valois va entrar a Florència amb els güelfs negres, que van arrasar la ciutat i van anihilar els seus enemics. El nou govern de la ciutat va condemnar a Dante a restar a l'exili durant dos anys i a pagar una multa molt elevada. Dante, que encara era a Roma, va negar-se a pagar, en part perquè no se sentia culpable per res i en part perquè les seves possessions florentines havien estat confiscades. L'exili temporal es va convertir en exili perpetu: si no pagava la multa i tornava a Florència, el podien condemnar a la foguera.
Dante va prendre part en diverses temptatives dels güelfs blancs de recuperar el poder perdut, però totes van fracassar per culpa de les traïcions. Si ja estava irritat pel tractament que li havien donat els seus enemics, ara també estava decebut pel comportament dels seus aliats. Va anar a Verona convidat per Bartolomeo della Scala, i més tard es traslladà a Sarzana (Ligúria). Després es creu que va estar a Lucca, a casa de Madame Gentucca, a la qual dedica unes paraules d'agraïment al capítol del XXIV del Purgatori.
L'any 1310 Enric VII de Luxemburg, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, entrava a Itàlia amb 5.000 homes. Dante va veure en ell el nou Carlemany i l'oportunitat de prendre de nou Florència, per la qual cosa li va escriure una carta en la qual demanava la pitjor fúria divina per a la seva ciutat i on assenyalava els seus enemics i li proposava liquidar-los. Durant aquest període convuls va escriure els dos primers llibres de la Divina Comèdia.
Mentrestant, a Florència, Baldo d'Aguglione va perdonar la majoria de güelfs blancs, però les cartes que Dante havia enviat a Enric VII eren tan violentes que a ell no li van fer els honors. L'any 1312 Enric VII va assaltar Florència i va vèncer els güelfs negres. Hi ha qui diu que Dante també havia caigut en desgràcia per als seus antics aliats, per la qual cosa ningú no en volia saber res. L'any següent Enric VII moria, i amb ell les esperances residuals de Dante per a tornar a Florència. Va tornar a Verona, on Cangrande I della Scala li va permetre viure amb certa seguretat i prosperitat (Dante li ho agraeix fent-lo aparèixer al Paradís).
Uguccione della Faggiuola, el cap militar de Florència, va forçar els florentins a perdonar els exiliats. Dante també era a la llista, però es va negar a participar en un acte públic humiliant en el qual els perdonats serien tractats de traïdors. Dante no hi va assistir, per la qual cosa se li va confirmar la pena de mort i la van estendre als seus fills.
Al final de la seva vida, Dante encara tenia esperances que podria tornar a Florència amb tots els honors, la qual cosa no va succeir mai. Per a ell l'exili era com una mena de mort que li prenia part de la seva identitat.
El príncep Guido Novello da Polenta el va convidar a Ravenna el 1318, i ell va acceptar. Va acabar el Paradís i finalment va morir el 1321, potser de malària, quan tornada a Ravenna d'una missió diplomàtica a Venècia. Tenia 56 anys.
Dante va ser enterrat a l'Església de San Pier Maggiore (més tard anomenada de Sant Francesc d'Assís). Des del 1829 hi ha un cenotafi per a ell a Florència, a la Basílica de la Santa Creu. Aquesta tomba és buida, ja que el seu cos encara descansa a Ravenna, lluny de la terra que va estimar.
[edita] Obra
[edita] La Divina Comèdia
La seva obra més coneguda és La Divina Comèdia, considerada l'obra culminant de la literatura medieval europea i la base de l'italià escrit modern. S'hi descriu el fantasiós viatge del poeta a través dels diversos cercles de l'Infern, el Purgatori i el Paradís a la recerca de la seva estimada Beatriu, sota el guiatge de Virgili.
[edita] Vita nuova
La Vita Nuova ("Vida nova") és la història de l'amor de Dante per Beatrice Portinari, la qual també apareix a la Comèdia com a símbol de salvació. Si bé s'hi expliquen coses de la vida de Dante, no s'ha de considerar com un document autobiogràfic fidel, sinó com la reconstrucció poètica del mite de Beatriu.
Aquest llibre conté poemes d'amor en llengua vulgar, la qual cosa no és nova, però sí que és innovador el fet que els comentaris dels poemes no siguin escrits en llatí.
[edita] Altres obres destacades
- De Vulgari Eloquentia ("Sobre la llengua vulgar", escrita en llatí)
- Le Rime ("Les rimes"), anomenada també el Canzionere ("Cançoner")
- Il Convivio ("El convidat")
- Monarchia ("Monarquia")
