Bogotà

De Viquipèdia

Bogotà (en espanyol Bogotá, abans Santa Fe de Bogotá) és la ciutat més gran i la capital de Colòmbia i del departament de Cudinamarca, i és una de les més grans de l'Amèrica del Sud, amb 11 milions d'habitants a l'àrea metropolitana. Està localitzada al centre del país entre 4° 36' Nord i 74° 05' Oest.

Bogotà es va fundar el 6 d'agost de 1538. Durant la major part del període colonial, Bogotà va ser la seu del govern del virregnat de Nova Granada. Juntament amb Cartagena d'Índies, va ser la ciutat més important del territori.

Situada en un altiplà de la Serralada Oriental dels Andes, avui és el centre econòmic i cultural de Colòmbia. Són famosos la seva arquitectura colonial d'esglésies i edificis civils, i els seus més de 40 museus, entre els quals destaca el Museo del Oro, on es mostren els joiells de l'art precolombí fet en or.

La seva població és de 6.840.116 d'habitants, mentre que la seva àrea metropolitana (no establerta oficialment, però existent de facto) arriba fins als 8 milions, segons els resultats del Cens de 2005 del DANE^[1].

La ciutat és a més el centre cultural més important de Colòmbia i una de les principals de l'Amèrica Llatina. La important oferta cultural es troba representada en la gran quantitat de museus, teatres i biblioteques, sent alguns d'ells els més importants del país. A més, és seu d'importants festivals d'àmplia trajectòria i reconeixement nacional i internacional. També es destaca l'activitat acadèmica, ja que algunes de les universitats colombianes més importants tenen la seva seu a la ciutat. Cal destacar que la UNESCO va atorgar a la ciutat el títol de Capital Mundial del Llibre per a l'any 2007.

Taula de continguts 1 Ubicació i noms històrics 2 Història 2.1 Període colonial 3 Divisió Política 4 Referències i notes 5 Enllaços externs

[edita] Ubicació i noms històrics

El nom de Bogotá té origen en la paraula indígena Bacatá, nom de la capital de la confederació del Zipa en l'antiga civilització muisca, la qual significa "voltat fora de la labrança" o "territori del tancat de la frontera". El cronista espanyol Juan de Castellanos va afirmar que la veu original de Bacatá tradueix "el final dels camps".^[2] Literalment el nom actual significa "territori de la minga ["treball col·lectiu"] de Déu" (Bo, "divinitat"; go, "treball col·lectiu" o "genoll"; ta, "territori", "labrança").

L'àrea on actualment està la ciutat rebia el nom de Muequetá ("camp o sabana de la labrança") i la població del Zipa (el més important príncep muisca) va ser Funza ("baró poderós"). Precisament en territori de l'actual municipi de Funza, suburbi de Bogotá, i probablement en la seva sendera El Cacique, es trobava la capçalera de la població de Bacatá, la ciutat més important del poble chibcha, un dels grups indígenes més avançats que van trobar els espanyols a la seva arribada a les Índies; però el Príncep Muisca rebia educació en l'avui Municipi de Chía.

A través de la historia Bogotá i els seus voltants han estat coneguts amb diferents noms. El nom original, en chibcha, del lloc en el qual els espanyols fundarien la ciutat era Thybzacá o Teusacá, de com es va derivar Teusaquillo.

Al 1538, quan el conqueridor Gonzalo Jiménez de Quesada va fundar la ciutat li va donar el nom de La nostra Senyora de l'Esperança. No obstant això, un any més tard, al 1539, durant la fundació jurídica de la ciutat, el nom es canvia pel de Santafé o Santa Fe.

El nom Santafé de Bogotà (o Santa Fe de Bogotá) no va ser oficial durant l'època colonial, però el seu ús es va tornar comú per la necessitat de distingir aquesta Santafé d'altres ciutats amb el mateix nom, sent Bogotá el nom indígena de la regió. Durant aquesta època s'anomenava Bogotá a l'actual població de Funza.

Al 1819, en crear-se la República de Colòmbia, el nom de la ciutat es reemplaça per Bogotá. Llavors la població de Bogotá comença a anomenar-se «Funza».

La Constitució de 1991 indirectament canvia el nom de la capital pel de Santafé de Bogotà. La polèmica deslligada per aquest canvi obliga que al 2000 s'aprovi una reforma constitucional per a suprimir les paraules «Santafé de», quedant la ciutat de nou amb el nom de Bogotá.

[edita] Història

Des del 10500 adC, grups humans habitaven la zona amb activitats de caça i recol·lecció. Des del 3500 adC, ja es registren activitats hortícoles, de terrisseria i la domesticació de el curí per grups que àdhuc depenien de la caça i recol·lecció. En el 500 adC, ja estava molt difós el cultiu del blat de moro i la papa. Cap a l'any 800 de l'era actual, els muisques (poble indígena més important de la família Chibcha) habitaven la zona, com resultat d'una migració d'origen chibcha, procedent d'altre territori (probablement vinguts des de Centreamèrica), que s'havia barrejat amb la població anterior.

Durant l'any 1200 la Confederació Muisca ja estava establerta en la seva totalitat (es calcula que la seva població era propera al milió d'habitants, però pel moment de la conquesta havia descendit a uns 650 000). El primer Zipa i príncep de Bacatá del que es té coneixement va ser Meicuchuca al 1450, on Saguanmachica va venir a succeir vint anys més tard.

[edita] Període colonial

La "fundació de facto" de la ciutat de Santafé va ser celebrada el 6 d'agost de 1538 pel conqueridor espanyol Gonzalo Jiménez de Quesada, amb la construcció de dotze barraques en honor als apòstols i una església en el lloc anomenat Thybzaca, (en espanyol Teusaca, d'aquí l'origen del nom del barri Teusaquillo), on estava la casa d'estiu del Zipa. Alguns historiadors situen el lloc de l'església en l'actual plaça del Chorro de Quevedo, uns altres on estava la capella del Humilladero, borda nordoriental de l'actual Plaça Santander, i les versions més encertades, en el lloc on ara està l'altar major de la Catedral Primada de Bogotá.

Després d'haver derrotat als muisques i conquerit el Valle de los Alcázares, avui Sabana de Bogotá, entre 1536, any que Jiménez va arribar a la Sabana, (després d'arribar amb més de 500 homes en la seva expedició des de Santa Marta i acabar amb tan sols 70), i 1538, Jiménez també va realitzar la "fundació jurídica" de Santafé el 22 d'abril de 1539, juntament amb Nicolás de Federmann i Sebastián de Belalcázar.^[3] Inicialment anomenada La nostra Senyora de l'Esperança, en la fundació jurídica va canviar el seu nom a Santafé.

Des que Jiménez va denominar, al 1538, a tots els territoris que envoltaven Santafé com el Nou Regne de Granada, Santafé va ser durant tot el període colonial la seu del govern de l'Audiència del Nou Regne de Granada (creada en 1550) i cabdal d'aquest, depenent de el Virregnat del Perú. Després va ser cabdal del Virregnat de Nova Granada —després de la creació del mateix en 1717—, acollint als virreis. Juntament amb el port de Cartagena d'Índies, van anar les ciutats més importants en el territori que avui constituïx la nació colombiana. Cronistes de l'època reporten un misteriós soroll que va provocar pànic en els habitants de Santa Fe la nit de el 9 de març de 1687, fenomen que es va denominar Temps del Soroll.

La real cèdula de l'emperador Carles I va elevar a Santafé, en 1540, a la categoria de ciutat. El Cabildo de Santafé ja havia estat establert en 1539, i en 1548 l'emperador li va atorgar el títol de molt noble, molt lleial i ciutat més antiga del Nou Regne, i per blasó d'armes un escut que està una àguila negra en camp d'or, amb una magrana oberta en cada arpa, orlado d'alguns rams d'or en camp blau.

Alexander von Humboldt va visitar Bogotá entre el 1800 i 1804, denominant-la Atenes d'Amèrica en honor a les seves institucions culturals i científiques, entre les quals es comptava el primer observatori astronòmic d'Amèrica del Sud, fundat per José Celestino Mutis.

A la ciutat habitaven alguns dels criolls més influents del Virregnat (próceres de la talla de Policarpa Salavarrieta i Antonio Nariño), ja que va ser allà on es va gestar el moviment independentista que va dur als fets del 20 de juliol de 1810 i que van desembocar en la primera independència de Colòmbia, sent Santafé el primer territori en independitzar-se.

Aquests fets es coneixen com l'esdeveniment de El Florero de Llorente, quan els germans Francisco i Antonio Morales van entrar a demanar prestat, per a adornar un sopar amb un funcionari real arribat d'Espanya, un florer al comerciant espanyol José González Llorente, que tenia un magatzem en el cantó nordoriental de l'avui anomenada Plaça de Bolívar, sent rebutjats de dolenta manera per aquest, el que va ser pres com una excusa per a provocar una rejerta que va acabar en disturbis entre la població. Aquest fet marca l'inici de les lluites i el crit de la independència. Si bé el territori va ser reconquerit pels espanyols al 1816, finalment al 1819 es va obtenir la independència definitiva.

[edita] Divisió Política

• Usaquen
• Chapinero
• Santa Fe
• San Cristóbal
• Usme
• Tunjuelito
• Bosa
• Kennedy
• Fontibón
• Engativá
• Suba
• Barrios Unidos
• Teusaquillo
• Mártires
• Antonio Nariño
• Puente Aranda
• Candelaria
• Rafael Uribe
• Ciudad Bolívar
• Sumapaz

[edita] Referències i notes

1. ↑ Arxiu web en PDF; Fet per la DANE pel cens 2005-2006. Any 2007 a Bogotá, Colòmbia. Data d'accés: 18 de novembre de 2007
2. ↑ Fundación Missión Colombia (1998). Historia de Bogotá, Tomo I: Conquista y Colonia. Bogotá: Salvat-Villegas Editores, pp.40
3. ↑ Senado de la República de Colombia (1989). Municipios colombianos. Bogotá: Pama Editores Ltda, pp.172-175

[edita] Enllaços externs

• Ajuntament de Bogotà (castellà)

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bogotà