Trinquet de Pelayo
De Viquipèdia
El Trinquet de Pelayo de València és conegut com La catedral de l'Escala i corda, i és un dels trinquets amb més renom, no debades s'hi solen disputar les finals de competicions importants com el Circuit Bancaixa.
[edita] Història
El 20 d'agost de 1868 s'inaugurà al carrer de Pelai, al costat de l'Estació del Nord, un nou trinquet, que rebria el nom del carrer (encara no traçat aleshores), el Trinquet de Pelayo.
Del fundador, el senyor Benet, no se'n sap gaire cosa cosa més, només que construí el trinquet al costat d'un "Tir a la gallina" (una diversió de moda). La llista d'intendents no és completa: A començaments del segle XX va ser un tal Rata, els anys 20 fou Quico el Tramusser d'Alboraia, més tard varen ser Alfredo Mataix i l'ex-pilotari Xiquet de Simat. Durant la Guerra Civil el Trinquet de Pelayo fou confiscat per un sindicat que n'encarregà la gestió a un grup de pilotaris encapçalats pel Faixero de Gandia (José Peiró Sanchis), qui es mantingué d'intendent amb el nou règim franquista. El 1947 passà a mans de l'empresa Segarra de La Vall d'Uixó, que restaurà el local, però les majors modificacions (com el cobriment del trinquet) varen ser obra de l'empresa Tuzón, propietària des del 1976.
[edita] La canxa
Per entrar al trinquet s'ha de passar pel bar-restaurant Trinquet, al mateix carrer Pelai, i travessar un petit pati amb tendal i un pou (sec, avui en dia).
El Trinquet de Pelayo mesura 58,5 m de llargària per 11 m d'amplària i 9 m d'alçària. Pel fet de ser tan ample els jugadors necessiten habituar-s'hi i col·locar-se correctament. Està completament tancat, cobert, amb il·luminació i marcador electrònic en la paret darrer la galeria del rest.
Compta amb 4 galeries, les de les parets del dau i el rest més altres dues sobre les muralles, les parets laterals. La llotgeta és molt ampla i una miqueta elevada, però sense mur de protecció per als espectadors, a més la llotgeta de les autoritats superior la cobreix totalment, de manera que per enviar-hi la pilota no n'hi ha prou amb una volea llarga, sinó que cal fer-la baixa i ben dirigida. Al frontó del dau, i al costat de la llotgeta, hi ha una porta que duu al bar del trinquet, en aquest llindar també acostuma a haver gent veient la partida, així que és un altre raconet per defensar i/o evitar que s'hi fique la pilota, en cas que es tanque la porta el rebot pot fer estranys o eixir-ne amortida.
En un començament el terra era de lloses, i fins els 1920 era de rajoles. Fins 1976 fou un trinquet descobert, és a dir, sense sostre. Tampoc estava completament tancat, ja que, malgrat que les galeries estaven cobertes per unes malles metàl·liques, les pilotes hi podien eixir per sobre (o pels foradets): Si se n'anava per la part del dau es feia broma dient "Eixa ha anat a l'Institut" (referint-se a l'Institut Lluís Vives), i si sortia pel rest deien "Eixa ha anat al carrer de l'Ermita". Atés el preu de les pilotes de vaqueta, cada cop que una pilota era enviada fora ja havia algú (normalment un xiquet) que s'encarregava de resseguir-ne la trajectòria i anar-la a buscar als patis de les cases properes, els amos de les quals com a preu per aquest servei exigien l'entrada de franc al trinquet.
Per altra banda, seguint la muralla de la dreta des de la llotgeta fins a la corda havia un lleuger cantell que treia les pilotes de la paret i obligava a jugar d'esquerra.
[edita] Galeria d'honor
Presidint el trinquet, en la part superior de la galeria del dau, hi ha penjades 5 enormes fotografies de pilotaris que han marcat època a Pelayo i hi han deixat petjada. Tenint en compte que ja porta obert més de 100 anys, i que hi han passat centenars de pilotaris de tota mena i estil, el fet que només n'hi hagen 5 indica la rigorositat i el consens a l'hora de qualificar-los com a mites de la pilota valenciana.
Per ordre d'esquerra a dreta són:
