Thomas Alva Edison
De Viquipèdia
Thomas Alva Edison (11 de febrer de 1847 – 18 d'octubre de 1931) Fou inventor i home de negocis dels Estats Units que va desenvolupar molts aparells importants. “El mag de Menlo Park” va ser un dels primers inventors que va aplicar els principis de la producció en massa a la invenció.
Edison va ser considerat un del més prolífics inventors del seu temps, va aconseguir 1.093 patents al seu nom. La majoria d'aquests invents no eren completament originals, i eren fets veritablement pels seus nombrosos empleats. Edison va ser criticat per no compartir els mèrits.
Va inventar el gramòfon i la bombeta o làmpada d'incandescència, després d'experimentar amb més de 1000 materials diferents, i aconseguir industrialitzar-la amb filament de bambú carbonitzat. Va descobrir l'anomenat efecte Edison, que permet el funcionament del díode d'incandescència.
Edison s'interessà per la possibilitat de produir un equivalent òptic de l'enregistrament sonor i de reproduir el fonògraf, inventat per ell, el 1887. Es sentí estimulat pel treball de Muybridge, i el febrer de 1888, discutí amb ell la possibilitat d'ajuntar el projector Zoopraxiscopi al fonògraf.
Però el projecte no continuà a causa d'unes declaracions fetes per Edison i el seu col·laborador escocès Dickson per qüestions de disputes legals sobre els ginys. Durant la tardor de 1888 es treballa en el projecte del Fonògraf òptic: La idea inicial d'Edison era la d'enregistrar una sèrie de fotografies formant una espiral contínua al voltant d'un cilindre o d'una placa, de la mateixa manera que el so era enregistrat pel fonògraf. S'hauria pogut així arribar a enregistrar 180 fotografies -cadascuna al voltant de 1/32 de polzada d'amplada- per cada revolució del cilindre, el que faria 42 mil per a tot el cilindre. Aquest tindria la mateixa grandària que el del fonògraf i podria estar fet de qualsevol material emmotllable; n'hi hauria prou de recobrir-lo de col·lodió com una placa fotogràfica ordinària. Però en l'època de les plaques humides, això hauria estat considerat dubtós per a qualsevol fotògraf expert.
Però com animar amb un moviment intermitent regular un cilindre semblant al de cera del fonògraf? D'altra banda, calia trobar la manera d'enregistrar les fotografies microscòpiques que devien gravar-se successivament sobre el corró. Dickson fabricà aleshores una petita càmera-microscopi emprant diversos objectius o llentilles provinents d'un dels seus microscopis. L'espectador individual podria veure les imatges a través d'una mena de microscopi a la vegada que escoltar el so des d'un fonògraf. Cada cilindre podria contenir 28 minuts d'imatges.
Però aviat s'adonà que la convexitat de la superfície d'un cilindre no permetia obtenir fotografies perfectament en el punt desitjat. Davant d'aquestes dificultats, el febrer de 1889 Edison es dóna pressa d'aportar una solució. Calia obtenir un tipus de superfície sobre la qual gravar les fotografies preses amb el microscopi. A més, el cilíndre seria de vidre i enrotllat amb pel·lícula fotogràfica. Diverses emulsions foren provades, però o bé eren pobres quant a sensibilitat a la llum o bé donaven gra excessiu per a les imatges microscòpiques.
Aquest segon projecte resulta igualment impracticable com també un de tercer presentat pel maig: En aquest, Edison planteja il·luminar el motiu a fotografiar amb una successió de raigs lluminosos.
A la tardor, Dickson havia pogut obtenir algunes fotografies microscòpiques successives, però aquest primer Kinetoscopi de cilindre no permetia projectar-les. Així que decidiren abandonar aquesta direcció de les recerques i canviar totalment els procediments emprats, utilitzant ara les petites fotografies separadament i engrandides, per disposar-les a continuació en la circumferència d'un disc que girava lentament. Les fotografies eren aleshores il·luminades successivament per un efecte estroboscopi, a l'estil del Taquiscopi d'Anschütz. A finals de 1889 projecten experimentalment les imatges animades sobre una pantalla.
Més tard, Edison conegué a Marey -l'inventor del fusell fotogràfic-, durant l'Exposició Universal a París, l'agost del 1889, i va veure per primera vegada la seva càmera seqüencial, amb pel·lícula enrotllable. La Companyia Eastman havia anunciat la venda de bobines de pel·lícula transparent adreçades als aparells fotogràfics tipus Kodak.
A finals d'aquest mateix any, Edison pensa en la possibilitat de replantejar-se el seu invent, no a partir de l'aparell, sinó del suport. Es així com planeja emprar una llarga banda de pel·lícula sensible i transparent, en lloc del cilindre. Aquest cel·luloide es desenrotlla d'una bobina a una altra passant davant d'una obertura quadrada. La banda duu a cada costat una filera de perforacions, situades exactament les unes en front les altres, que s'engranen en una doble filera de dents d'una rodeta, com en el telègraf automàtic de Wheatstone.
Gràcies a les perforacions, Edison podia resoldre el problema de l'avenç regular de la pel·lícula, permetent obtenir en la presa de vistes, imatges perfectament equidistants, condició essencial per obtenir una reproducció satisfactòria del moviment.
Al llarg, però, de 1890, les experiències sobre fotografies animades passaran a segon terme en les preocupacions d'Edison i de Dickson, fins que a finals d'aquest any Dickson les reprèn i obté una sèrie d'imatges -conegudes com a "monades"- d'un personatge gesticulant amb el Kinetògraf de rotlle, derivat del fonògraf. Es tractava d'un cilindre revestit amb una làmina de cel·luloide que contenia una emulsió fotogràfica.
El maig de 1891 Edison estrena davant les delegades de la Federació Nacional de Clubs Femenins, que visiten el seu laboratori a West Orange, New Jersey, el prototip del Kinetoscopi, un aparell destinat a la visió individual de bandes d'imatges sense fi però que no permetia la seva projecció sobre una pantalla. Era una caixa de fusta vertical amb una sèrie de bobines sobre les que corrien 14 m. de pel·lícula en un bucle continu.
La pel·lícula, en moviment constant, passava per una làmpada elèctrica i per sota d'un vidre magnificador col·locat a la part superior de la caixa. Entre la làmpada i la pel·lícula hi havia un obturador de disc rotatori perforat amb una ranura estreta, que il·luminava cada fotograma tan breument que congelava el moviment de la pel·lícula, proporcionant unes 40 imatges/segon. Les pel·lícules emprades feien 3/4 de polzada (19mm.) i eren transportades per mitjà d'un mecanisme d'alimentació horitzontal. Les imatges eren circulars. El visor individual es posava en marxa ficant-hi una moneda que activava el motor elèctric i oferia una visualització d'uns 20 segons.
Els nous models foren exhibits el 1893, quan comença la seva fabricació generalitzada. El primer saló Kinetoscopi s'obre a Nova York l'abril de 1894; comptava amb 10 aparells cadascun dels quals oferia un programa diferent. Els temes són diversos: un forçut, lluita lliure, una barberia, danses escoceses, trapezi... S'havien filmat als nous estudis coneguts com a "Black Maria".
Posteriorment apareix el Kinetòfon, un híbrid del kinetoscopi i el fonògraf, que aportava el so a través d'uns auriculars. El Kinetoscopi s'exhibí a París l'agost de 1894 i a Londres l'octubre. L'octubre de 1892 es dissenya un nou Kinetògraf, en la qual la pel·lícula s'introduïa verticalment en lloc d'horitzontalment. El nou disseny accepta una tira de pel·lícula més ampla, de 35 mm., amb quatre perforacions més o menys rectangulars a cada banda. Fou la primera càmera en emprar pel·lícula perforada de cel·luloide per a captar amb precisió les imatges i per a un transport efectiu a través de la màquina. Estava impulsada per un motor elèctric, mentre que la majoria de les altres càmeres eren manuals.
El mecanisme de la càmera Kinetògraf podria haver-se adaptat per a projeccions, però no arribà a fer-se. De fet, al principi Edison no creia que la projecció en públic arribés a tenir èxit.
La família Latham sí es va sentir interessada per la projecció. L'abril de 1895 Dickson abandona a Edison i comença a col·laborar amb els Latham sobre una versió del kinetoscopi. L'Eidoloscopi s'exhibeix el maig a Nova York, però la feble definició de les imatges i la seva poca lluminositat feren que l'invent no es popularitzés.
De fet, la primera exhibició de pel·lícules als EE.UU. basada en la projecció intermitent d'una tira de cel·luloide fou obra de Jenkins i Armat, a través del Phantascopi. Després se separaren. Armat tornà a redissenyar la màquina i la batejà com a Vitascopi.
El febrer de 1896 Edison va veure una demostració d'aquest i signà un acord amb Armat per al subministrament de projectors que serien promocionats i venuts sota el nom d'Edison. La primera exhibició pública del Vitascopi es realitzà en el "music hall" Koster i Bial de Nova York, el 23 d'abril de 1896. A primers de segle apareix el kinetoscopi de projecció.
