Mar d'Aral
De Viquipèdia
El llac d'Aral, antuvi anomenat mar d'Aral (del túrquic aral -illa-, originalment se'n deia de l'indret corresponent a la desembocadura de l'Amudària, i posteriorment de tot el llac; en kazakh Арал Теңізі, Aral Tengizi; en uzbek Orol dengizi, en rus Аральское Море o bé Арал) és una mar interior endorreica de l'Àsia central, també considerada un llac d'aigua salada. Té grans dimensions (uns 27.000 Km²) i es troba situat entre el Karakalpakstan (república autònoma de l'Uzbekistan) al sud, i les regions de la Kizilòrdia i Aktubinsk del Kazakhstan al nord.
La depressió del mar d'Aral s'originà com a conseqüència d'un plegament de l'escorça terrestre al pliocè tardà.
Té com a alfuents els rius Sir Darià (o Sirdària) i Amú Darià (o Amudària), que tot i amb això no fan canviar la seva salinitat.
Des de la dècada de 1960, la mar d'Aral va perdent extensió considerablement, ja que els rius que hi desemboquen foren desviats per l'URSS (que llavors governava el Kazakhstan i l'Uzbekistan) per a la creació de regadius; de fet, des del 1987 la mar d'Aral està partida en dues parts, amb la meridional (la més extensa) assecant-se molt més de pressa que la septentrional.
El 1995 es varen connectar les dues parts amb un canal que tenia assegurat l'intercanvi d'aigua. Tot i així, el dessecament ha contiunat excessivament ràpid. Per tal de pagar-ne el manteniment del canal en construcció.
La superfície ha disminuït aproximadament un 60%, i el volum d'aigua ho ha fet gairebé en un 80%. Al 1960, la mar d'Aral era el quart llac més gran del món, amb una superfície d'uns 68.000 km² (si fa no fa l'extensió dels Països Catalans) i un volum de 1.100 km³ d'aigua; al 1998, la superfície havia baixat als 28.687 km² i ja era el vuitè més gran del món. En el mateix període, la salinitat de la mar d'Aral s'ha incrementat d'uns 10 g/l a uns 45 g/l.
El 2003 la Mar d'Aral se situava a 31m s.n.m la profunditat màxima assolida era de 45m. El volum d'aigua era de 112,8 Km³, amb una àrea de conca de 690.000 Km²
El 2006, la part del Sud es va dividir en oriental i occidental, conformant tres parts: la Mar d'Aral del Nord, la part oriental somera i la part occidental profunda. La part sud-occidental, però, espera clarament la seva completa extinció perquè no té cap afluent. El conjunt de les 3 parts cobertes d'aigua té una superfície de 18.240 Km²
[edita] Problemes ambientals
La mar d'Aral està fortament contaminada, principalment a conseqüència de les proves d'armament, els projectes industrials i els vessaments de fertilitzants abans de la desaparició de la Unió Soviètica.
Per tal d'impedir la dessecació total, s’han proposat molts projectes, entre les quals hi ha la construcció d'un canal des de la mar Càspia o el desviament dels rius de Sibèria.
L'alcalde de la ciutat d'Aral va fer construir el 1995 un dic de 22 km de longitud fet de sorra i canyes. Acabat el 1996, va permetre immediatament evitar que les aigües del riu es perdessin al delta, i de fer tornar a pujar el nivell de la part septentrional d'aquesta mar, coneguda com la Mar Petita. Una tempestat va destruir aquest dic el 1999 i el nivell de la mar perdé, parcialment, el que havia guanyat.
El Banc Mundial va decidir finançar un projecte controvertit, la construcció d'un dic de formigó (el dic de Kokaral), els treballs del qual van començar el 2003.
[edita] Història
La Mar d'Aral fou explorada i cartografiada per primer cop el 1848-49, a càrrec de A.I. Butakovým
El 1918, el govern rus de Vladimir Lenin i els bolxevics va decidir de canalitzar l'aigua de l'Amudària i el Sirdària per tal de poder implantar una agricultura de regadiu basada sobretot en el cotó (l'or blanc), però també per a plantar arròs, melons i cereals. De fet, avui en dia l'Uzbekistan ha reeixit com a exportador de cotó.
La construcció a gran escala dels canals no es realitzà fins als anys 30. Els canals es caracteritzaren per les seves dimensions i la seva ineficiència en el transport de l'aigua. Avui en dia, tan sols un 12% dels canals de l'Uzbekistan són impermeables.
El 1960, entre 20 i 50 Km³ eren desviats cap a la terra enlloc d'anar al mar. D'aquesta manera, a partir dels anys 1960 la Mar d'Aral es va començar a dessecar. En el període 1961-1970, el nivell del mar disminuí a 20 cm/any de mitjana. Als anys 1970 es triplicà fins a 50-60 cm/any, i als 1980 a 80-90com/any. Però malgrat la constatació dels fets, entre 1960 i 1980 es duplicà, de la mateixa manera que ho féu la producció de cotó.
Els soviètics, però, ja sabien que la Mar d'Aral havia de desaparèixer. Sembla ser que la URSS considerava el Mar d'Aral un "error de la natura", de fet, un enginyer soviètic diria al 1968 que "és evident per a tothom que l'evaporació de la Mar d'Aral és inevitable".
