Magrib
De Viquipèdia
 |
Aquest article és un candidat per a la «contribució de la quinzena». |
El Magrib (en àrab المغرب, al-Maḡrib o المغرب العربي, al-Maḡrib al-ʿarabī), que significa "oest" en àrab, és una vasta regió del continent africà que comprèn des del nord del desert del Sàhara fins a l'oest del riu Nil, més concretament els països del Marroc, Algèria, Tunísia i, de vegades, també Líbia i Mauritània. Els seus habitants mestissos àrabo-berbers són anomenats tradicionalment moros pels europeus. La part oposada es denomina Mashreq o Llevant.
AL-Magrib és també el nom àrab del Marroc, país que en altre temps era dit Al-Magrib al-Aqsà, això és, l'Extrem Magrib o Extrem Ponent. Per aquesta raó, en àrab s'utilitzen actualment diferents expressions per a distingir al Marroc del Magrib, que han passat a altres llengües com calcs. La més habitual en castellà és Gran Magrib, que també s'utilitza per a distingir el Magrib reduït o històric (Algèria, Marroc i Tunis) del que actualment es considera Magrib. També s'utilitza l'expressió Magrib Àrab en el mateix sentit, encara que el seu significat és confús ja que dóna a entendre que es contraposa a un Magrib no àrab: en realitat aquí cal entendre Magrib no com nom propi sinó amb el seu significat literal en àrab; així, la traducció exacta de l'expressió és Ponent Àrab, això és, la part més occidental del Món Àrab.
Com a entitat política, existeix la Unió del Magrib Àrab (UMA), que agrupa a tots els països de la zona (el Sàhara Occidental com part del Marroc). Per contraposició a Magrib, els moviments nacionalistes amazigs o berbers utilitzen el terme Tamazgha.
[edita] Geografia física
El Magrib està limitat pel mar Mediterrani al nord, l'oceà Atlàntic a l'oest i el desert del Sàhara al sud. La gran serralada de l'Atles s'estén per la seva zona occidental. És una regió de clima mediterrani, amb escasses precipitacions, llevat a les zones muntanyenques.
[edita] Geografia humana
Els habitants originals del Magrib eren els imazighen (sing. amazigh) que diem berbers. La seva llengua es diu genèricament tamazight, encara que existeix desacord sobre si les seves diferents variants han de considerar-se dialectes o llengües. Amb l'arribada dels àrabs en el segle VII la població del Magrib es converteix a l'islam i comença un procés d'arabització lingüística i cultural. El Magrib ha rebut al llarg de la seva història diverses onades migratòries que han deixat petjada en les seves diferents cultures. A part de l'afluència de pobles àrabs procedents d'orient (com la cèlebre tribu dels Banu Hilal), és destacable la d'andalusins i moriscs, principalment assentats a Tunis i a zones específiques del Marroc com Fes, Tetuan, Chauen o Rabat.
La pertinença de gran part del Magrib a l'Imperi Otomà, així com les colonitzacions francesa (principalment), italiana a Líbia i espanyola en el nord del Marroc i el Sàhara Occidental han deixat també la seva petjada. En l'actualitat la major part dels magrebins són de parla àrab, encara que hi ha un gran percentatge de població de llengua tamazight, principalment al Marroc, seguit d'Algèria. L'àrab parlat en el Magrib té notables diferències amb els dialectes àrabs orientals, i per la seva banda es compon de parles molt diverses, encara que intel·ligibles entre si. L'àrab estàndard o literal és llengua oficial en tots els Estats magrebins. La segona llengua és el francès en tots els Estats excepte a Líbia i a la República Saharaui constituïda en l'exili; aquesta última té com segona llengua el espanyol.
Els magrebins pertanyen a la branca sunní de l'Islam, i habitualment practiquen el ritual malikí. Les minories religioses són molt minses: en el desert algerià existeixen petites comunitats musulmanes jariyins (branca de l'Islam antany molt present en la zona i avui gairebé extinta). Sobreviuen també petites comunitats jueves, que en altre temps van ser nombroses, sobretot al Marroc, però que van quedar molt reduïdes després de l'emigració de la majoria dels seus membres a Israel, França o altres països a mitjan segle XX. Les escasses comunitats cristianes estan formades per europeus: a Algèria queden encara petites congregacions religioses franceses, producte de l'època colonial.
