Hernán Cortés
De Viquipèdia
Hernán Cortés (Medellín, 1485 – Castilleja de la Cuesta, 1547) va ser un conquistador espanyol, fill d'un hidalgo extremeny, anomenat Martín Cortés. Com altres cavallers, el seu pare el va enviar a Salamanca, perquè es formés. Hi restà dos anys i, mogut pel desfici aventurer, passà a Amèrica, a l'illa de Santo Domingo, anomenada llavors "La Hispaniola"; transcorria l'any 1504. Va arribar a ser escrivà de la vila d'Azua.
Taula de continguts |
[edita] Cuba
Va acompanyar Diego Velázquez a Cuba (any 1511), on arribà a ser el batlle de Santiago de Baracoa. Fou empresonat, ja que l'acusaren de conspirar contra el governador Velázquez. Acabat d'alliberar, es va casar amb la cunyada del mateix Diego Velázquez, anomenada Catalina Juárez. Diego Velázquez el va nomenar cap de l'expedició que s’estava muntant per seguir amb els descobriments a la costa de la península de Yucatán, encara que aviat desconfià d'ell.
Ens explica Bernal Díaz del Castillo, autor de “La història vertadera de la conquesta de la Nova Espanya”, que, un dia, un bufó de Velázquez, anomenat Cervantes el Boig, li va dir al seu mestre, a la manera dels bufons: “A la gala de mi amo Diego, Diego, ¿qué capitán has elegido? Que es de Medellín de Extremadura, capitán de gran ventura. Mas temo, Diego, no se te alce con la armada, que le juzgo por muy gran varón en sus cosas”. Hernán Cortés seguia, a pesar de tot, amb els preparatius de l'expedició, aconseguint més de 600 homes reclutats per a la seva causa.
[edita] L’expedició
Avançant-se al cessament de Diego Velázquez, l'armada de Cortés partí del port de Santiago de Cuba el 18 de novembre de 1518. Com que anava escàs d'aliments, va haver d'agafar provisions a l'illa de Trinitat i a altres llocs.
Finalment, el 10 de febrer de 1519, la flota abandonà les costes de Cuba, amb 11 naus, 518 infants, 16 genets, 13 escopeters, 32 ballesters, 110 mariners i uns 200 indis i negres com a auxiliars de la tropa. Portaven 32 cavalls, 10 canons de bronze i 4 falconets. Com a capitans hi anaven Alonso Hernández de Portocarrero (al qual li va lliurar l'índia anomenada Doña Marina), Alonso de Ávila, Diego de Ordás, Francisco de Montejo, Francisco de Morla, Francisco de Saucedo, Juan de Escalante, Juan Velázquez de León (aquest parent del governador), Cristóbal de Olid i Pedro de Alvarado. Molts d'aquests eren veterans de guerra d'Itàlia. Com a pilot principal hi anava Antón de Alaminos.
[edita] Primer contacte amb els indígenes
El primer contacte amb els indígenes el tingueren a Cozumel, on va veure com els indis els oferien sacrificis als seus ídols, arrancant el cor als esclaus o a presoners. Això era el que més horroritzava als espanyols.
Va destrossar, doncs, aquells ídols, i va posar al seu lloc creus i imatges de la Verge Maria. Per mitjà de la intèrpret, Melchorejo, tingué notícies de l'existència d'uns homes barbuts en poder de certes tribus, sens dubte espanyols capturats, i va enviar emissaris per rescatar-los. N'acudí només un: Jerónimo de Aguilar, que havia estat capturat uns anys abans, i havia après la llengua maia que es parlava en aquella regió. L'altre espanyol, un tal Guerrero, no hi va acudir, ja que s’havia convertit i adaptat als costums indis, i tenia esposa i fills, per la qual cosa aquests, segurament, deuen haver estat els primers mestissos mexicans. Antón Alaminos va conduir la flota fins a la desembocadura del riu Tabasco, on es trobaren amb indis hostils, però aconseguiren guanyar-los, pel terror que les armes i els cavalls causaven als indis.
Així, els cacics els feren ofrena de queviures, joies, teixits i un grup de vint esclaves, que després van ser batejades. Entre aquestes esclaves n'hi havia una, que els espanyols anomenaren Doña Marina, que seria crucial en la conquesta de Mèxic per la seva intel·ligència, el seu domini dels idiomes maia i nàhuatl, el domini sobre la psicologia i els costums dels indis i la seva gran fidelitat cap als espanyols. Sense ella, la conquesta no s’hagués pogut dur a terme tan ràpidament i, segurament, hauria corregut molta més sang. Doña Marina fou la intèrpret, consellera i amant d'Hernán Cortés, al qual va donar un fill que van batejar com a Martín, igual que el pare de Cortés. Aquesta i Jerónimo de Aguilar supliren Melchorejo com a intèrprets, ja que aquest havia passat al bàndol dels indis i els havia incitat a lluitar contra els espanyols. Vençuts, l'havien sacrificat als déus.
