Gladiador
De Viquipèdia
Rep el nom de gladiador qui batalla amb un altre, o amb un animal, als jocs públics de l'antiga Roma. La teoria més acceptada sobre l'origen d'aquest mot és que deriva de la paraula Gladuis, l'espasa que feien servir.
Taula de continguts |
[edita] Història
L'origen dels combats de gladiadors s'ha de buscar en els costums funeraris dels etruscs, als monuments dels quals apareixen representats i, remuntant-se una mica més, és probable que es trobi alguna relació amb el costum, practicat per alguns pobles primitius, d'immolar els presoners a la tomba de l'heroi mort a la guerra.
Constituïen una part dels jocs funeraris dels etruscs i sembla que es referien al culte de Saturn, probablement en un principi celebrats durant les Saturnals. Aquests combats es van introduir a Roma cap al segle III aC. Com no sempre hi havia presoners per combatre mentre el cadàver era cremat a la pira, moment en el que es produïa el duel gladiatori, en que la sang que es vessava era com un holocaust en ofrena al difunt, no mancaven homes temeraris que s'oferien lliurement a combatre. Aquests foren els primers gladiadors.
Com va succeir amb moltes d'altres costums de l'antiguitat, els combats de gladiadors, que havien començat per ser un ritus de significació religiosa, van acabar essent un espectacle barbar i sanguinari que va arribar a generar una passió desenfrenada.
Segons Valeri Màxim, els germans Marc i Dècim Brutus van donar el primer munus gladiatorium a l'any 490 de Roma, 264 aC, al fòrum Boari amb motiu dels funerals del seu pare.
Com eren molts els sistemes pensats per combatre i diverses totes les armes de cada combatent, es van fixar normes a l'art del gladiador, l'ensenyament dels quals era encarregat als lanistes o gladiadors vells. A càrrec d'aquests, hi havien els gladiadors fiscals, o dependents del fisc, doncs era l'Estat el que els mantenia sota un règim especial. D'altres lanistes reclutaven i mantenien nois per combatre a l'arena, que després llogaven per als funerals, menjars i d'altres solemnitats. No van mancar tampoc particulars opulents que tenien gladiadors i els cèsars, que posseïen els millors.
Els autors antic, especialment Suetoni, dóna molts detalls dels combats de gladiadors i de la intervenció que dins aquestes festes varen prendre algunes vegades els emperadors. Per exemple, Neró va fer lluitar un dia a l'amfiteatre a quatre-cents senadors i dos-cents cavallers. Trajà, de tornada de la seva expedició al Danubi, va aconseguir que durant els 123 dies de les festes que s'organitzaren combatessin deu mil gladiadors.
Els gladiadors educats a les escoles per els lanistes es llogaven o venien, de forma que els lanistes eren al mateix temps els mestres i els empresaris. Aquestes escoles, que la gent rica mantenia als últims anys de la República, eren repartides per diferents punts del territori romà. L'Imperi en va fundar moltes d'altres: Domicià en va establir quatre a Roma, anomenades ludus: Gallicus, Dacicus, Magnus i Matutinus. A Preneste, Ravenna i Alexandria, a causa de la bonança del seu clima, es van establir aquesta classe d'institucions imperials i l'escola d'esgrima de Càpua va mantenir molt de temps la seva antiga reputació.
[edita] Les armes
S'han descobert molts exemplars, principalment a Pompeia i, d'altra banda els monuments figurats referents als gladiadors son abundants i rics en detalls. Les principals son:
- Casc. És la peça més característica entre les armes defensives del gladiador que recorda el que feien servir als últims temps de l'Edat Mitjana. Duia una visera amb forats que cobrien completament el rostre permetent veure i respirar. Els diferents models de cascos s'explica per la varietat de combats, però també pel desig dels lanistes d'equipar als seus homes amb la major riquesa possible de forma que produïssin un efecte teatral.
- Escut. Podia ésser quadrat, ovalat o circular, més lleuger i elegant que l'escut militar.
- Braçalets. Protegien la mà i el braç que no protegia l'escut. Podien ésser de bronze o simplement amb forma de corretges entrelligades. Les cames eren defensades per òcrees o gamberes.
- Gladius, que de vegades podien substituir per un estoc puntegut.
- Punyal, recte o encorbat.
Els gladiadors portaven el pit descobert i la part inferior del cos amb un vestit curt, una tela, que fixaven amb un cinturó, baixava per davant fins els genoll i anava recollit als malucs per no molestar al moviment de les cuixes.
[edita] Tipus de gladiadors
Hi havia diversos tipus i categories de gladiadors que es diferenciaven per el seu armament i la seva manera de combatre. Els més populars eren els següents:
- Els samnites prenien el nom d'un armament especial fet servir pel poble homònim. Es deia que els campanians, després de la victòria aconseguida pel dictador Papiri Cursor sobre els samnites a l'any 44 de Roma, varen prendre l'equip militar dels vençuts per donar-los als seus gladiadors , que era format per un gran escut oblong, un casc amb visera, cresta i cimera de plomes, una òcrea a la cama esquerra, una especie de braçal de cuir o metall que cobria part de l'espatlla al braç dret i una espasa curta.
- Els secutors, que anaven armats de casc, escut i espasa.
- Els retiaris combatien amb els secutors i vestien túniques curtes o faldilles amb cinturons i portaven el braç esquerra cobert amb una màniga, anaven amb el cap descobert i armats amb una xarxa, un trident (fuscina) i punyal. Els retiaris també combatien contra los mirmil·lions. L'habilitat del retiari consistia en llençar la xarxa per cobrir al mirmil·lió pel cap, immobilitzar-lo i clavar-li el trident a través de la mateixa.
- Els mirmil·lions també que anaven armats i combatien del mateixa forma als secutors i eren d'origen gal.
- Els Els laqeuarii eren uns gladiadors que van aparèixer als últims temps de l'Imperi i que anaven escassament armats.
- Els homoplachi portaven armadura complerta, formada per casc amb visera, cuirassa i òcrees.
- Els equites, combatien a cavall. Portaven un casc amb visera tancada, els braços embolicats en corretges. Per arma ofensiva tenien el spiculum i per arma defensiva la parma.
- Els essedarii combatien sobre carros i volien imitar als guerrers bretons, aquest sistema de combatre va ser introduït a Roma per Cèsar.
- Els andabatae eren aquells forçat a combatre i portaven un casc sense forats a la visera.
- Els dimanchaeri lluitaven amb dues espases, aquest gènere de combat que no fou conegut fins a finals de l'Imperi.
[edita] El combat
El dia de la festa, els gladiadors luxosament vestits es dirigien a l'amfiteatre creuant la ciutat. Un cop a l'arena efectuaven un simulacre amb armes de fusta o sense punta (arma lusoria) que era una preparació per a la lluita. Per donar la senyal de començament del combat es feia sonar un corn. Llavors, els lanistes escollien als gladiadors que havien d'actuar i delimitaven l'espai del combat a la sorra marcant-lo amb un bastó. En arribar els gladiadors al moment final del triomf preguntaven al públic si havia de matar al vençut o no. Si els espectadors entenien que mereixia el perdó aixecaven el dit índex i per decretar la seva mort baixaven el polze. Durant el Baix Imperi, tan sols l'emperador tenia el dret de perdonar o condemnar a mort. Els gladiadors guanyadors rebien com a premi palmes, corones adornades amb cintes i als temps de l'Imperi una quantitat de diners. Quan a un gladiador se li entregava en premi una espasa roma (rudi) era la senyal de l'autorització per abandonar la professió de gladiador.
Els gladiadors que morien a la arena eren arrossegats a l'espoliari pels esclaus que eren al servei de l'amfiteatre els quals feien servir un garfi de ferro i els treien per la porta anomenada de la Mort. Aquesta porta portava al espoliari, dependència de l'amfiteatre destinada a dipositar els cadàvers de la sorra per desposseir-los de les seves armes i vestimentes, acte que determina molt bé el concepte d'espoliar d'on provenia la paraula.
