Gabès

De Viquipèdia

Aspecte de Gabes

Gabes (o Gabes, Kābis قابس) és una ciutat de Tunísia a la governació de Gabès amb una població de 116.323 habitants (2004). Capçalera de tres delegacions (Gabès Médina, Gabès Ouest i Gabès Sud). De la conurbació de Gabès formen part les municipalitats de Gabès, Chenini Nahal, Ghannouch, Métouia i Oudref) que reuneixen en total més de 170.000 habitants. Es troba a la costa del golf de Gabès. És també un oasi, el més oriental de Tunísia, però els dàtils del seu palmerar son de baixa qualitat.

La ciutat de Gabès està dividida en quatre barris: Mazil, al nord de l'Oued Gabes; Djara,al sud; Bab Bahr; i Gabes Port. Manzil i Djara foren molt afectades per les inundacions de 1959 i 1962. Limita al sud amb el Djebel Sidi Boualba (on hi ha el santuari del patró de la ciutat, un company del Profeta) i el Djebel Manara (amb un antic far medieval, destruït després del 1962 per construir un barri popular).

El riu de Gabes al seu pas per la ciutat

L'oasi de Gabès té 1.500.000 palmeres de les que la meitat son datileres. A la regió hi ha altres cultius com vinya, una mica d'olives i fins i tot plàtans, i pesca a la mar. La ramaderia es purament familiar. La capa d'aigua subterrània està sobreexplotada. Un gasoducte uneix la ciutat amb el pou d'El Borma. La industrialització es desenvolupa mercès al interès del govern.

Fou una ciutat cartaginesa coneguda a l'època clàssica com Tacape o Tacapa o Tacapae. Després de ser un empori cartaginès va esdevenir possessió romana i va ser colònia al segle II. Fou seu episcopal al segle IV. Prop de Gabès foren derrotats el bizantins el 547 per la tribu berbers dels astrices, i després d'això fou fortificada. Fou conquerida pels àrabs a una data incerta entre el 654 i el 670. però evacuada després de la derrota de Ucba ben Nafi a Tahuda el 684 a mans del berber Kusayla. El 693/694 la Kahina va expulsar més enllà de Gabès a les forces de Hassan ben al-Numan que volia recuperar el país, però pocs anys després el cap àrab va aconseguir el seu propòsit.

El kharigita zenata Ukasha ben Ayyub al-Fazari la va ocupar el 741 i va amenaçar Kairouan però va morir en la lluita el 743; uns anys després va tornar a caure a mans del kharigites (tendència ibadita) durant el govern de Abd al-Rahman ben Habib, però el cap kharigita Ismail ben Ziyad al-Nafusí va morir en combat i la ciutat fou recuperada vers el 748 o 749 (131 de l'hègira). Abd al-Rahman ben Habib fou assassinat el 755; els kharigites es van revoltar altra cop i Gabès va estar en diverses mans. El 758 l'ibadita Abul Khattab la va ocupar però fou recuperada per Ibn al-Ashat (761) que aviat la va tornar a perdre. El fundador de la dinastia muhabàllida, Yazid ben Hatim al-Muhallabí la va ocupar el 28 d'abril del 772 i va establir la pau per un quart de segle .

Sota els aglàbides fou seu d'un governador; per un temps va estar sota influencia dels rustúmides del iman Abd al-Wahhab de Tahart (784-823), del que consta que hi havia un amil, però sembla que era un amil clandestí que recaptava les contribucions dels ibadites en favor del iman de Tahart, ja que la ciutat estava sens dubte en mans dels emir de Kairouan. Els ibadites nafusa revoltats foren esclafats prop de Gabès per l'emir Ibrahim el 896.

Al segle següent va passar als fatimites que van deixar el govern local en mans dels Banu Lukman de la tribu berber dels kutama. Van seguir els zírides. El 972 es van revoltar el kharigites i la ciutat fou atacada i en part destruïda. Els zírides van deixar el govern als Banu Amir i després fou governada per un germà de l'emir Badis (996-1016), de nom Ibrahim,, al que va succeir Mansur ben Mawas; el darrer governador zírida fou Alk-Muiz ben Muhammad ben Walmiya.

El 1052 la batalla de Haydaran, no lluny de Gabes, va donar el domini de la regió als Banu Hilal o hilalians. El governador local es va fer client dels hilalians. El cap rihàyida (un dels clans hilalians) Munis ben Yahya va permetre al alguns caps zírides refugiar-se a Gabès. El 454 de l'hègira (1062/1063) el governador Ibn Walmiya, descontent pel tractament donat al seus germans, Ibrahim i Kadi, per l'emir zírida, es va proclamar independent sota protecció de Munis ben Yahya. A Ibn Walmiya el va succeir Ibrahim, i després el va seguir Kadi, però aquest fou mort per una revolta popular local, per la seva tirania el 1096 i els notables de la població van donar el poder a un germà de l'emir Tamim (1062-1108) de nom Umar ben al-Muizz.

Van pujar al poder el Banu Djami, de la tribu dels dahman, emparentats amb els hilalians Banu Riyah. Els zughba, el clan hilalià al que el califa fatimita havia promès Trípoli i Gabès, es va acontentar amb Trípoli i així el dhamano-riyàhida Makki ben Kamil ben Djami es va fer amb el poder després d'eliminar a Umar ben al-Muizz. A Maki el va succeir el seu fill Rabi ben Makki, i a aquest el seu parent Rushayd ben Kamil ben Djami, (que va governar vers 1121 a 1147); una breu usurpació del llibert Yusuf (que tenia el suport dels normands), va ser seguida pel govern de Muhammad ben Rushayd i finalment per Mudafi ben Rushayd. En aquestos anys els normands va fer diversos setges a la vila (1082/1083, 1086/1087, 1093/1094, i 1117/1118. Després del 1147 descendents de Al-Muizz ben Walmya van recuperar el poder, però van gaudir de l'hostilitat local; els notables es van aliar amb tots els seus enemics i la ciutat fou assetjada (1083/1084, 1099/1100 pels hilalians i 1117/1118 pels normands). Muhammad ben Rushayd va recuperar el poder quan ja dominava Mahdia (des de 1148) i el Sahel tunisià amb el suport normand. En aquesta època es va construir a la ciutat el palau de Al-Arusayn. Muhammad ben Rushayd (vers 1150) va emetre moneda amb el seu nom.

El 1158 o 1159 Gabès es va revoltar contra la dominació normanda i el 1160 fou ocupada per l'almohade Abu Muhammad Abd Allah, fill d'Abd al-Mumim ben Ali.

Després d'uns anys de paus fou atacada per l'armeni Karakush, senyor de Trípoli, i una mica després pels mallorquins Banu Ghaniya. La vila estava en poder de Karakush, aliat al Alí Banu Ghaniya, i era una posició fortificada el 1187, quan el califa almohade Al-Mansur el va atacar i el va derrotar a Al Hamma (1188/1189, 583 de l'hègira). Però Karakush la va recuperar ben aviat si be, en conflicte amb els mallorquins, la va perdre altra cop davant els almohades; Yahya ben Ghaniya (successor d'Alí) va derrotar a Karakush, li va arrabassar Trípolí i va assetjar Gabès (1195) i va destruir l'oasi per obligar-lo a capitular. Els relats diuen que només va deixar una palmera de record. Finalment el mallorquí va entrar a Gabes i en va fer la seva capital, dominant tota l'Ifriquiya inclòs Tunis (conquerida el 1203). Al-Nasir (1199-1213) va haver de reconquerir tota la part oriental dels seus dominis, i va aconseguir derrotar a Yahya prop de Gabès l'octubre del 2005, recuperant els territoris perduts.

Abu Zakariyya Yahya era governador de Gabès quan va rebre el nomenament del califa de governador de tota l'Ifriquiya. Va fundar la dinastia hàfsida. Amb el suport del notable local Abd al-Malik ben Makki va aconseguir conquerir Tunis al seu germà destituït. Gabès va quedar en poder dels Banu Makki que des de el 1282 foren virtualment independents fins el 1394. El germà de Abd al-Malik, Muhammad ben Makki, governador de Gerba, va aconseguir estendre el seu poder a Trípoli. Els dos germans eren d'ascendència luwatiana i eren cultes i uns polítics hàbils. El 1282 Abd al-Malik va obrir les portes de la ciutat a l'usurpador hàfsida Ibn Abi Umara al que va ajudar a pujar al poder; l'emir el va nomenar visir amb amplis poders; eliminat Ibn Abi Umara, Abd al-Malik va tornar a Gabès. L'emir de Bugia (proclamat el 1285) Abul Zakariya Yahya III ben Ibrahim I el va assetjar el 1286 i el palmerar fou altre cop devastat; el 1287/1288 va sostenir sense èxit al pretendent Ibn Abi Dabbus contra Abu Hafs (1284-1293) i el 1294 va rebutjar la sobirania hàfsida i es va declarar feudatari de Bugia, on el net d'Abu Zakariya,Yahya, Abul Zakariya Yahya III ben Ibrahim I, reclamava la successió del seu avi. El 1333 un nou pretendent, Abd al-Wahid Zakariya I ben al-Lihyani va tenir també el suport del senyor de Gabès contra l'emir Abu Yahya Abu Bakr II ben Yahya III(1318-1346). Els Banu Makki van seguir oposant-se als hàfsides en els següents anys; el 1350 es van oposar al camarlenc Ibn Tafradjin, i van aconseguir estendre els seus dominis i assegurar la seva autoritat. El 1355 Venècia va fer amb els Banu Makki un tractat separat de comerç. Encara després van donar suport a la segona invasió marínida (1352-1356) dirigida per Abu Inan.

L'emir Abul Abbas Ahmad III (1371-1394) va posar fi a la situació. Gabès fou conquerida el febrer o març del 1380, i s'hi va instal·lar un governador hàfsida de nom Yusuf ben al-Abbar. El 1381 un net d'Abd al-Malik ben Makki, de nom Abd al Wahhad, va recuperar el poder i va matar al governador hàfsida. Abul Abbas va assetjar personalment la ciutat el 1387, i altre cop va destruir el seu palmerar. Abd al Wahhad es va rendir i va donar un fill com hostatge pagant una indemnització. El 1390 fou assassinat pel seu oncle Yahya ben bat al-Malik ben Makki que es va proclamar independent però el 1393/1394 un cop de ma afortunat va retornar el poder als hàfsides per mig del fill de l'emir. Yahya fou executat i la dinastia Banu Makki es va acabar.

Palmerar de Gabes

El 1535 va passar a dominació espanyola imposant el protectorat a l'emir hàfsida. El 1574 els castellans es van haver de retirar i la regió va passar als otomans i fou organitzada como un pashalik. El governador Uthman Day (1590-1610) va instal·lar a Gabès a colònia de kutughlis es a dir una barreja de otomans i àrabs o berbers. Va estar lleugerament afectada per la revolta de Ali ben Ghadhahum (1864) i el 1870 fou saquejada per el khaznadar.

El 1881 la vila de Djara va optar per l'obediència als francesos i la de Manzil per la resistència. Els francesos van tardar en ocupar Manzil (va resistir del 24 de juliol fins al novembre)

A la II Guerra Mundial es va edificar una línea de defensa al sud de Gabès, a Mareth, i va patir un bombardeig alemany (19 de novembre de 1942). Els britànics i francesos lliures i van entrar el 29 de març de 1943,

Tunísia	Ciutats de Tunísia
Ciutats de més de 20.000 habitants: Akouda, Ajim, Ariana, Bardo (Le Bardo), Béja, Ben Arous, Ben Gardane, Bizerta, Boumhel El Bassatine, Bousalem, Chebba, Chihia, Dar Châabane, Den Den, Djedaïda, El Djem, Douar Hicher, Douz, El Ain, El Fahs, El Hamma, El Kef, El Ksar, El Mourouj, Ettadhamen, Ettadhamen-Mnihla, Ezzahra, Fériana, Gabès, Gafsa, Ghanouch, Ghardimaou, La Goulette, Gremda, Grombalia, Houmt Souk o Houmet Essouq, Hammamet, Hammam Chott, Hammam-Lif, Hammam Sousse, Jemmal o Jammel, Jendouba, Kairouan, Kalâa Kebira, Kalâa Sghira, Kasserine, Kébili, Kélibia, Korba, Ksar Hellal, Ksour Essaf, La Marsa, La Soukra, Le Kram, Mahdia, Manouba, Mateur, Matmata, Medenine, Medjez El Bab, Mégrine, Menzel Bourguiba, Menzel Djemil, Menzel Temime, Mohamedia-Fouchana, Midoun, Moknine, Monastir, Mornag, Msaken, Nabeul, Nefta, Oued Ellil, Ouerdanine, Oum El Araies, Radès, Raoued, Ras Djebel, Sakiet Eddaīer, Sakiet Ezzit, Sbeitla, Sfax, Sidi Bou Zid, Siliana, Soliman o Sliman,Souassi, Sussa o Sousse, Tajerouine, Takelsa, Tataouine, Teboulba, Tébourba, Thyna o Tina, Tozeur, Tunis (ciutat, capital del país), Zaghouan, i Zarzis; Altres ciutats capital de delegació: Delegacions de Tunísia; Ciutats de menys de 20.000 habitants amb categoria de municipalitats: El Aïn, Aín Jloula, Alaâ, Amiet El Fhoul, Amiret El Hojjaj, Amiet Touazra, Aousja, Azmour, Beni M'Tir, Bennane, Bir Salah, Bouhjar, El Bradaa, Cebbala Ouled Asker, Chenini Nahal, Cherahil, Dar Allouch, Gherada, El Golâa, El Hamma du Jerid, Hammam El Guezaz, Hiboun, Jebel Oust, Jemna, Kalaat Khesba (Kalaa Khasba), Kerker, Kerkouane, Khalidia, Khniss, Ksibet Thrayet, Lamta, El Mâagoula, El Maâmoura, El Masdour, M'Cherga, Meknassy,Menzel Abderrahmane, Menzel Ennour, Menzel Farsi, Menzel Hayet, Menzel Horr, Menzel Kamel, Menzel Mehiri, Menzel Salem, Metline, Mezzouna, Moôtmar, Oudhref, Refiche, Sayada, Sidi Ameur, Sidi Bennour, Sidi Bou Rouis, Somaâ, Sounine, Tazarka, Thélepte, Touiref, Touza, Zaouiet Djedidi, Zaouiet Sousse, Zahret Mediou, Zarat, Zouiet Kontoch; Altres ciutats i nuclis: Bordj El Khadra, El Borma, Chebika, Gammarth, Jorf (Djorf), Port El Kantaoui, Salakta, Sidi Bou Said, Sidi Nsir, Skanes, Takrouna, Yasmine Hammamet.