Frederic II del Sacre Imperi Romanogermànic
De Viquipèdia
Frederic II (26 de desembre de 1194-13 de desembre de 1250), de la casa de Hohenstaufen, va ser un pretendent al títol de Rei dels Romans des de 1212 i monarca indiscutit a partir de 1215. Com a tal, era Rei d'Alemanya, i d'Itàlia i Borgonya. També va ser Sacre Emperador Romà des de la coronació papal el 1220 fins a la seva mort. Originalment havia estat rei de Sicília, títol que ostentà com a Frederic I des de 1198 fins a la mort. D'altres dignitats reials que li recaieren durant breus períodes de temps van ser els de Rei de Xipre i de Jersualem, per aliançes matrimonials i la seva conexió amb les croades.
Va ser educat a Sicília on visqué la major part de la seva vida, essent la seva mare Constança filla de Roger II de Sicília. El seu imperi estava sovint enquerra amb els Estats Pontificis, cosa que el portà a ser excomunicat dos cops i a ser vilificat pels cronistes de l'època. El papa Gregori IX va arribar a identificar-lo amb l'Anticrist.
Els seus contemporanis l'anomenaven l'Stupor mundi ("la maravella del món"), i es diu que era capaç de parlar en nou llengües i d'escriure en set (en un temps en que la majoria de nobles i monarques no sabien escriure). També va ser promotor de la ciència i de les arts, fent de mecenes de l'Escola Siciliana de poesia, o fundant la Universitat de Nàpols.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
[edita] Infància
Nascut a Jesi, prop d'Ancona, Frederic era el fill de l'emperador Enric VI. Segons algunes cròniques la seva mare Constança, de quaranta anys, va voler donar llum en una plaça pública perque no hi hagués cap dubte de la maternitat del nen. Frederic va ser batejat a Assís.
Amb només dos anys 1196, Frederic va ser elegit a Frankfurt rei d'Alemanya. Però els seus drets van ser disputats pel seu tiet Felip de Suàbia i per Otó de Brunswick, i amb la mort del seu pare es va decidir retenit l'infant a Sicília amb la seva mare.
Constança de Sicília, que era per drets propis reina de Sicília, va fer coronar rei a Frederic i es va situar com a regent. En nom del seu fill Frederic va dissoldre els vincles del Regne de Sicília amb l'Imperi, expulsant els consellers germànics i renunciant als drets sobre la corona alemanya o imperial.
A la mort de Constança el 1198 el papa Innocenci III va passar a ser el guardià legal de Frederic fins a la majoria d'edat.
[edita] Coronació imperial
Otó de Brunswick va ser coronat emperador per Innocenci III el 1209. El 1211 Frederic va ser elegit in absentia com a Rei d'Alemanya per una facció rebel suportada per Innocenci, que s'havia enfrontat a Otó i l'havia excomunicat. Tanmateix, la seva autoritat a Alemanya era feble i només trobava suport al sud d'Alemanya. Al nord, el focus del poder dels Welfs, Otó va continuar ocupant els càrrecs reials i imperials tot i l'excomunió. Però la decisiva derrota d'Otó a Bouvines va forçar-lo a retirar-se a les seves possessions hereditàries on moriria anys després, el 1218, abandonat pels seus partidaris.
Els prínceps germànics, amb el suport d'Innocenci III, van tornar a elegir Frederic rei d'Alemanya el 1215. Cinc anys després seria coronat emperador pel papa Honori III (Inocenci havia mort el 1216).
A diferència de la majoria d'emperadors del Sacre Imperi, Frederic va passar poc temps a Alemanya. Després de la seva coronació el 1120 va quedar-se al regne de Sicília, que només abandonaria per anar de croada. El 1236 faria el seu últim viatge a Alemanya, on passaria un any abans de tornar a Sicília on passaria els últims tretze anys de la seva vida.
Al regne de Sicília, que en aquells temps tenia capital a Palerm i s'extenia per tot el sud de la península itàlica, va introduir importants reformes jurídiques. Va convertir-lo en la primera monarquia absolutista amb un estat centralitzat d'Europa, superant l'antic sistema feudal. També va fer construir la fortalesa de Castel del Monte i el 1224 va fundar la Universitat de Nàpols, avui anomenada Università Federico II
[edita] La sisena croada
Quan va ser coronat emperador, Frederic va prometre de participar a una croada. Però la inestabilitat interna de l'imperi van retardar la seva partida, que no es va concretar fins el 1225, quan es va casar amb l'hereva del Regne de Jerusalem Iolanda. Frederic va fer que el seu sogre Joan de Brienne, l'actual rei de Jersualem, fos desposseït i els seus drets tranferits a l'emperador. Tot i el seu nou títol de Rei de Jerusalem, Frederic va continuar retardant la seva marxa fins que el 1227 el papa Gregori IX el va excomunicar per incomplir la seva promesa. De fet, Frederic havia preparat el viatge cap a Terra Santa pero va ser afectat per una epidèmia que va atacar el seu campament abans de marxar. Fins i tot el mestre dels cavallers teutònics, Herman von Salza, va recomanar-li de tornar a casa a recuperar-se. Molt cronistes contemporanis van posar en dubte la sinceritat de la malaltia de Frederic. Roger de Wendover escrivia: "anà fins al Mar Mediterrani, i embarcà amb un petit seguici; però després de pretendre que es dirigia a Terra Santa per tres dies, va dir que havia estat pres d'una malaltia sobtada. Aquesta conducta de l'emperador el va fer caure en desgràcia, i va perjudicar tota l'empresa de la croada. De tota manera, sembla improbable que la malaltia de Frederic fos fingida ja que un dels nobles que l'acompanyaven, el duc de Turíngia, va morir poc després de deixar port.
Finalment va embarcar-se en la croada l'any següent (1228), fet que fou vist pel Papa com una provocació, ja que l'Església no podia participar de l'honor de la creuada. Aquest fet provocà que Frederic fos excomunicat per segon cop.
Com l'exèrcit de que diposava era reduit, Frederic va intentar obtenir els seus objectius per la via de la negociació. Va pactar un tracte amb el sultà egipci Al-Kamil a través del qual es restituien al Regne de Jerusalem diversos territoris incloent-hi Jerusalem, Natzaret, i Betlem, i es pactava una treva de deu anys. El sultà aiúbida mantenia diversos conflictes amb els seus parents que governaven Síria i Mesopotàmia, i desitjava solucionar els problemes amb els cristians mentre els veïns no deixessin de ser una amenaça.
Tot i que Frederic va aconseguir recuperar Jerusalem sense vessar sang, i això li proporcionà gran prestigi entre alguns cercles europeus, la seva decisió de completar la croada en estat d'excomunió el va enfrontar a la Santa Seu. Frederic va organitzar una cerimònia a Jerusalem per coronar-s'hi rei a la que no van voler assistir-hi el patriarca llatí de de la ciutat. De fet, tècnicament el títol de rei no li corresponia a ell sino al seu fill nounat ja que la seva esposa Iolanda havia mort. També es va trobar amb l'oposició de diversos barons del regne liderats per Joan d'Ibelin, que s'oposaven al seu govern. El virrei de Frederic seria expulsat d'Acre, la capital, i el 1244 amb la treva finalitzada Jerusalem es perdria davant una nova ofensiva musulmana.
Els predicadors joaquimites itinerants i alguns franciscans radicals (fraticelli) donaven suport a Frederic, al que veien com l'Anticrist (a diferència de la tradició escatològica cristiana, els joaquimites consideraven l'Anticrist com una cosa bona i no dolenta). Van oposar-se al Papa per l'excomunió, i van predicar en contra seu.
[edita] Guerra contra el Papa i els güelfs italians
El 1231 les relacions de Frederic amb el seu primogènit Enric, fill de la seva primera esposa Constança d'Aragó, es van deteriorar del tot. Enric va aliar-se amb la Lliga Llombarda i va reclamar la corona per ell. La rebel·lió va fracassar i Enric va ser empresonat el 1235 (moriria en captivitat el 1242). Frederic guanyaria la batalla decisiva contra la Lliga Llombarda a Cortenuova el 1237.
Frederic va celebrar la victòria a Cremona a l'estil dels antics emperadors romans, sobre el carro capturat a l'enemic i un elefant. Va rebutjar totes les ofertes de pau, fins i tot la de Milà que oferia una gran suma de diners. Aquesta renúncia a acceptar res que no fos una rendició incondicional va atiar la resistència de ciutats com Milà, Brescia, Bolonya o Piacenza, que a l'octubre de 1238 el van obligar a alçar el setge de Brescia.
Frederic va rebre la notícia de que havia estat excomunicat de nou pel papa gregori IX el 1239 a la seva cort a Pàdova. L'emperador va contraatacar expulsant els minorites i els predicadors de la Llombardia, i elegint el seu fill Enzio com a vicari imperial pel nord d'Itàlia. Frederic i Enzo van iniciar una campanya en la que s'anexionaren la Romanya, les Marques, i el Ducat d'Spoleto. Frederic va marxar sobrela Toscana, entrant triomfalment a Fligno i a Viterbo, fins que es va dirigir a la conquesta de Roma intentant recuperar l'antiga esplandor imperial. Però el setge va resultar inefectiu i Frederic va retirar-se al sud d'Itàlia, saquejant Benevento (una possessió papal). Les negociacions de pau van resultar infructuoses.
Mentrestant la ciutat gibel·lina de Ferrara havia caigut, i Frederic va tornar al nord tot capturant Ravenna i, després d'un llarg setge, Faenza. La gent de Forlì (que s'havia mantigut fidel a la causa gibel·lina fins i tot després del collapse del poder Hohenstaufen) van donar el seu suport durant la captura de la ciutat rival. Com a símbol de gratitut, se'ls va concedir que aumentessin el se escut d'armes comunal amb l'àguila dels Hohenstaufen, a més d'altres privilegis. Aquest episodi exemplifica com les ciutats independents utilitzaven la rivalitat entre l'Imeprii el Papat per obtenir el màxim avantatge propi.
El Papa va convocar un concili, però la gibel·lina Pisa el va sabotejar capturant els cardenals i prelats que navegaven de Gènova a Roma. Frederic va pensar que aquest cop atacar a Roma era possible i va dirigir el seu exèrcit cap al Papa, deixant al seu radera la ciutat d'Umbria en runes i destruint Grottaferrata al seu pas.
Aleshores, el 22 d'agost de 1241, Gregori va morir. Frederic, volent demostrar que la guerra no anava dirigida contra l'Església sinó contra un papa concret, va retirar les seves tropes i va alliberar dos cardenals empresonats a Càpua. Però aviat es veié que res va canviar en la relació entre Papat i Imperi: tropes romanes van assaltar la guarnició imperial a Tivoli i l'emperador tornà a amenaçar Roma. L'estira i arronsa es va continuar repetint els anys 1242 i 1243.
[edita] Innocenci IV, el darrer i gran rival
Un nou papa, Innocenci IV, va ser elegit el 25 de juny de 1243. Era membre d'una família noble imperial i tenia alguns parents al bàndol de Frederic, de manera que inicialment l'emperador va estar content amb l'elecció. Però Innocenci es convertirie amb el seu pitjor enemic. Les negociacions van començar l'estiu de 1243, però la situació canvià quan la ciutat de Viterbo es va rebel·lar instigada pel cardenal Rainieri de Vieterbo. Frederic no volia perdre la seva fortalesa més propera a Roma i afanyar-se a assatjar la ciutat. Molts estudiosos consideren aquest moviment com l'inici del declivi de l'estrella de Frederic. Innocenci va conèncer a l'emperador de retirar les seves tropes, però tot i això Ranieri va manar fer executar la guarnició imperial el 13 de novembre. Frederic va enfurismar-se, però el nou Papa era un gran diplomàtic i va aconseguir fer-li firmar un tractat de pau, que aviat es trencaria.
Innocenci va demostrar la seva veritable cara güelf i, acompanyat de la majoria dels seus cardenals, va fugir amb galeres genoveses fins a la república liguriana. Va refugiar-se a Lió, on celebrà un concili que començà el 24 de juny de 1245. Un més després, Inocenci IV va declarar que Frederic havia de ser deposat com a emperador, qualificant-lo de "amic del sultà de Babilònia", "de custums sarraïns", "amo d'un harem guardat per enucs" com el cismàtic emperador bizantí i, en definitiva, un "heretge". El Papa va donar suport a Enric Raspe, landgrave de Turíngia i rival de Frederic per la corona imperial.
També va posar en marxa una trama per assassinar Frederic i Enzio, amb el suport del germà polític del papa Orlando de Rossi, un aliat de Frederic. Els conspiradors van ser descoberts i desenmascarats pel comte de Caserta. La venjança va ser terrible: la ciutat d'Altavilla, que els havia donat refugi, va ser arrassada, i als culpables se'ls van treure els ulls, van ser mutilats i van morir penjats o a la foguera.
Al següents anys Frederic va assegurar el seu poder a Alemanya (on alguns nobles finançats pel papa havien declarat un antirei) i al nord d'Itàlia, on repartí càrrecs entre parents i amics. Va casar el seu fill Manfred amb la filla d'Amadeu de Savoia i assegurà la submissió del marquès de Montferrat. Innocenci va demanar protecció al rei de França Lluís IX, però el rei es declarà amic de l'emperador i no hi volgué intervenir.
[edita] La Batalla de Parma i la fi
Un fet inesperat va fer canviar dramàticament la situació. El juny de 1247 l'important ciutat llombarda de Parma va expulsar els funcionaris imperials i es va aliar amb els güelfs. Enzio no es trobava en aquell moment a la ciutat i no va poder fer res més que demanar ajuda al seu pare, que va anar a posar setge a la ciutat. Frederic s'instal·là davant dels murs de Parma esperant que els seus habitants es rendissin per falta d'aliment, i es va fer construir una ciutadella de fusta que anemenà "Vittoria" on hi guardava el seus tresors, l'harem, el bestiari i les eines de caça. El 18 de febrer de 1248, mentre ell era fora caçant, la cavalleria parmesana va fer uns sortida sorpresa en la que va assaltar el campament, i en la posterior Batalla de Parma el bàndol imperial va ser derrotat. Frederic va perdre el tresor imperial i amb ell la possibilitat de continuar mantenint el nivell d'enfrontament contra les diverses comunes rebels i el papa, que ja estava planificant una croada contra Sicília. Frederic no va trigar a reconstituir el seu exèrcit, però la seva derrota havia encoratjat la resitència en moltes ciutats que no podien continuar amb el pes fiscal del seu règim: Romanya, les Marques i Spoleto es van perdre.
El febrer de 1249 Frederic despatxava el seu conseller i primer ministre Pier della Vigna acusant-lo d'apropiació indeguda i, segons alguns historiadors, per planejar atemptar contra l'Emperdor. Pier va ser deixat cec i moriria presoner a Pisa, probablement per suïcidi. Encara més dures per Frederic van ser les notícies de la captura del seu fill Enzo a Sardenya per part dels bolonyesos, a la batalla de Fossalta, el maig del mateix any. Amb tan sols 23 anys, Enzo va ser fet presoner en un palau de Bolonya on restaria captiu fins a la seva mort el 1272. La guerra continuava: l'Imperi va perdre Como i Mòdena, però va recuperar Ravenna. Un exèrcit enviat per conquerir el regne de Sicília sota el comandament del cardenal Pietro Capocci va ser esclafa a la Batalla de Cingoli el 1250. Mentrestant, a Alemanya, Conrad aconseguia diverses victòries contra els nobles rebels.
Frederic no va prendre part en aquestes últimes campanyes. Havia estat malalt i probablement se sentia cansat. Frederic va morir el 13 de desembre de 1250 després d'un atac de disenteria.
Al moment de la seva mort, la seva posició preminent a Europa estava amenaçada, però no perduda. Va llegar a Conrad les corones imperial i siciliana, repartint entre els altres fills la resta de les possessions. Al seu testament va especificar que les terres que havia pres a l'Església havien de ser retornades, tots els presoners alliberats, i els impostos reduïts, sempre que això no afectés el prestigi de l'Imperi.
Amb la mort de Conrad just quatre anys després la dinastia Hohenstaufen va perdre el poder i començà un període d'interrgne, que duraria fins al 1273. Durant aquest temps de desordre, es desenvolupà la llegenda de que Frederic no estava mor de veritat sinó que tan sols dormia a les muntanyes de Kyffhäuser, des d'un un dia tornaria per restaurar el seu imperi.
El seu sarcòfag, fet de pòrfid roig, es troba a la Catedral de Palerm al costat del dels seu pare (Enric VI i Constança) i el del seu avi, el rei normand Roger II de Sicília.
[edita] Frederic i les arts
Era conegut com l'Stupor Mundi ("la maravella del món", o en una traduccó més acurada "l'estufacció del món"). En contrast amb molts monarques del seu temps, molts d'ells il·literats, parlava nou llengües i era capaç d'escriure en set. Era un dirigent modern, protector de les arts i les ciències: un dels seus consellers era el famós astròleg Guido Bonatti de Forlì. Va tenir idees avançades en economia, abolint monopolis estals, tarifes internes i reformant les regulacions sobre l'importació a l'Imperi. Probablement aquesta predisposició estaria relacionada amb la seva formació a la cort de Palerm, on es barrejaven influències germàniques, llatines, bizantines, normandes, provençals i jueves.
Va ser patró de l'escola siciliana de poesia, de la que havia sorgit als voltants del 1220 les primeres formes literàries en un llenguatge italo-romànic, el sicilià.
Una de les seves grans passions era la falconeria, el que v a portar a esciure el manual De arte venandi cum avibus (de l'art de caçar amb ocells), del que se'n conserven diverses còpies il·lustrades dels segles XIII i XIV.
[edita] Família
[edita] Avantpassats
| Frederic II el Borni (1090–1147) Duc de Suàbia |
Judit de Baviera († vers 1130) |
Renald III († 1148), comte de Borgonya |
Agnès de Lotaríngia (um 1110–nach 1140) |
Roger I (1031–1101), comte de Sicília |
Adelaida de Savona († 1118), |
Withier de Vitri († vers 1158), comte de Rethel |
Beatriu de Namur († 1160) |
| Frederic I Barba-roja (1122–1190), Rei i emperador |
Beatriu de Borgonya (1143/4–1184) |
Roger II (1095–1154), Rei de Sicília |
Beatriu de Rethel (1130/5–1185) |
||||
| Enric VI (1165–1197), Rei i emperador |
Constança (1154–1198), Hereva de Sicília |
||||||
| Frederic II (1194–1250), Rei i emperador |
|||||||
[edita] Descendència
- Amb la primera esposa Constança d'Aragó (1179-1222), filla d'Alfons el Cast:
- Amb la segona esposa Iolanda de Jerusalem (1212-1228), filla de Joan de Brienne:
- Amb la tercera esposa: Isabela d'Anglaterra (1214-1241), filla de Joan d'Anglaterra:
- Margarida de Sicilia
Adicionalment tingué diversos fills il·legítims:
- Amb Bianca Lancia: Manfred de Sicília
- Amb Adelaida Enzio: Enzio de Sardenya
- Amb Richina de Wolfs'oden: Margarida de Suàbia
- Amb Matilde de Antioquía: Frederic d'Antioquía
[edita] Taula successòria
| Precedit per: Constança de Sicília |
Rei de Sicília 1198–1250 |
Succeït per: Conrad IV |
| Precedit per: Iolanda de Jerusalem |
Rei de Jerusalem com a consort de Iolanda, 1225–1228 com a regent per Conrad, 1228-1243 1225–1243 |
|
| Precedit per: Felip de Suàbia |
Duc de Suàbia 1212–1216 |
Succeït per: Enric VII d'Alemanya |
| Precedit per: Otó IV |
Rei d'Alemanya i Itàlia 1212–1220 |
Succeït per: Enric VII d'Alemanya |
| Sacre Emperador Romà 1220–1250 |
Succeït per: Enric VII del Sacre Imperi Romanogermànic després d'anys d'interregne |
