Elisabet I de Rússia

De Viquipèdia

Elisabet I Petrovna de Rússia emperadriu de Rússia, anomenada la Climent; filla segona de Pere I i Caterina I de Rússia, nascuda a Kolomenskoe, el 18 de desembre de 1709 i morí a Sant Petersburg l'any 1762, als 53 anys d'edat.

Quan va morir Pere el Gran sense descendència masculina, l'opinió sobre qui havia de pujar al tron va quedar dividida. Havia estat relegada del tron en 1725 en pujar la seva mare al tron, en 1727 quan Pere II (nebot seu). En morir Pere II, el gener de 1730, l'opinió va tornar a dividir-se entre els partidaris de les filles de Pere i els de Pere III, que encara era un nen. Finalment, va pujar al tron Anna Ivanovna, filla segona del tsar Ivan V de Rússia, qui a més era la qual menys probabilitats tenia.

Va ascendir al tron en 1741, després d'enderrocar a l'Emperador nen Ivan VI de Rússia, al que va fer tancar com un animal en la fortalesa de Schlüsselburg, aprofitant la debilitat i mandra de la regenta mare, Anna Leopoldovna, filla de Catalina de Meklemburg. Es va iniciar una revolució entre els partidaris d'Elisabet i Ivan. Tot va acabar quan un dels seus propis aliats i amants (Lestocq) li havia volgut tancar en un convent; però Isabel, durant una vetllada de el 25 de novembre de 1741, havia manat cridar a alguns dels seus seguidors, suplicant-los que la salvessin. Va plorar i els va fer besar la creu, la qual cosa equivalia a un jurament.

Ella els va dir que era la seva mare, la mare del poble rus. Ells van cedir, fent-li cas, vetllant i guardant per ella. Abans, les seves paraules havien estat: "Juro morir per vosaltres, jureu vosaltres morir per mi!". Tenia 31 anys i era bella i elegant, a part de gran amazona. Va tenir una educació molt pobra que va compensar amb un caràcter fort i apassionat.

[edita] Política

Va ser l'última descendent per línia masculina dels Romanov que va ocupar el tron rus. La casa dels Romanov només va quedar representada per dones. Catalina i Pere van tenir vuit fills però només li van sobreviure dues filles: Ana, duquessa de Holstein, morta al maig de 1728, i la princesa Elisabet. Va contreure matrimoni, morganàtic, amb Alexis Razumovski, al que l'emperador Carles VI va fer Comte del Sacre Imperi, però no va tenir descendència.

Dona de caràcter autoritari, excèntrica i luxuriosa, va tenir no obstant això alguns encerts com governant, entre ells l'abolició de la pena de mort (1744), encara que era cruel amb els seus enemics, als quals torturava; la supressió de les duanes interiors; la reorganització del comerç exterior i les iniciatives de tipus artístic i cultural. Ivan Shuvalov, favorit d'Elisabet, és qui funda la Universitat de Moscou, i és també durant aquest període, que s'estableix l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Petersburg. Va millorar les relacions amb Anglaterra i Àustria; en la seva guerra contra Suècia, va aconseguir el sud de Finlàndia.

Va engegar un important pla de desenvolupament de la indústria metalúrgica. Se li adjudica a Elisabet el manteniment de l'aliança entre Àustria, França i Rússia, el bloc més poderós que estava en contra de Prússia. Era molt supersticiosa: fa retardar la declaració de guerra a Frederic II de Prússia perquè una mosca, parada en la paret, va volar i va anar a posar-se sobre el paper, la qual cosa va originar un esborrall de tinta. D'altra banda, va anul·lar tota l'obra del seu pare, va atorgar més privilegis a la noblesa, empobrint als camperols. Va intervenir en la guerra dels set anys (1756-1763) contra Frederic II de Prússia. Tenia bons consellers que l'ajudaven en les seves decisions, encara que va lliurar la direcció del govern a Bestoujev-Rioumin, de qui desconfiava

[edita] Vida privada

Va tenir mala sort amb els seus promesos: alguns van morir, i uns altres la van deixar. Havia estat promesa al rei Lluís XV de França, al tsar Pere II de Rússia, al duc de Chartres, al duc de Borbó i al comte de Charolais. El seu últim promès, el príncep Carles August de Holstein, Bisbe de Lübeck i candidat a la corona de Curlàndia, havia mort de verola. El seu gran amor de joventut va ser el Comte Simon Narishkin, del qual va ser separada violentament.

Tanmateix contava amb una petita cort d'amants. Elisabet necessitava estar amb algú. Va tenir romanços amb els Txuvalov (Alexandre i Pere), amb Mikhaïl Vorontsov i amb dos personatges més de cognoms Lestocq i Schwartz. Els oficials del seu guàrdia l'adoraven, entre altres coses perquè acceptava ser la padrina dels seus fills. Els soldats anaven a parlar amb ella a la seva casa de camp. Va tenir d'amants a soldats com Boutorlín, Chombín, Lestoccq i, a Razoumovski, amb qui acabés casant-se en secret el 1742.

Elisabet parlava en francès i encara que llegia, instaura d'un període o etapa de cultura francesa que succeïx al de la cultura alemanya de Pere I i dels regnats següents. Les institutrius i els mestres francesos proliferaven entre l'aristocràcia. El francès arriba a ser per a molts el seu segon idioma, i París, havia de ser visitar-se pel nobles s'hi preciessin. França era "el màxim", per a ells, com per a uns altres seria Alemanya, Àustria o Anglaterra. Va deixar com successor al seu nebot Pere III, fill de la seva germana gran i de Carles Frederic, duc de Schleswig-Holstein-Gottorp, qui va néixer a Alemanya en 1728 però el va adoptar en 1741.