Català nord-occidental

De Viquipèdia

El català nord-occidental^[1], també anomenat occidental, pertany al bloc occidental juntament amb el valencià. En sentit estricte el nord-occidental comprèn les conques del Segre (des del límit entre la Cerdanya i l'Urgellet) i de l'Ebre, amb llurs afluents. Popularment se l'anomena lleidatà encara que no coincideixi ni amb Lleida ni amb la província.

De fet, dins el País Valencià, els parlars d'una part de la Plana Alta, de gran part de l'Alcalatén i de tot el Maestrat i els Ports (amb el sector veí del Matarranya) formen una zona de transició entre el nord-occidental i el valencià; semblantment, el parlar de la regió de Tortosa (anomenat sovint tortosí) representa, dins el Principat, una zona de transició cap al valencià, per algunes característiques fonètiques (com, per exemple, la no palatalització del grup -tl-: batlle), morfosintàctiques (com, per exemple, el manteniment de la distinció est, eix, aquell) i lexicals (com faena per 'feina', endívia per 'escarola', etc).

Dins del territori de parla nord-occidental es troben una bona part dels documents més antics escrits en llengua catalana. Un dels més antics són les Homilies d'Organyà a l'Alt Urgell del segle XI.

Taula de continguts 1 Característiques generals 1.1 Fonètica 1.2 Morfologia 1.3 Lèxic 2 Subdialectes 3 Vegeu també 4 Referències 5 Enllaços externs

[edita] Característiques generals

[edita] Fonètica

• Vocalisme àton:
  • El vocalisme àton és d'articulació més tensa i de timbre més clar que l'oriental, amb distinció de a i e (passar [pasá], besar [bezá])
  • Hi ha distinció de o i u (posar [pozá], curar [kurá])
  • Vocals que no segueixen la norma anterior:
    • La a i e inicials de mot es neutralitzen en a, tot i que no en tot el territori.
    • La a final pot passar a e oberta o e tancada i, més rarament, a o
    • La a final de la 3ª persona del singular de qualsevol temps verbal es pronuncia com e tancada: (ell) torna, tornava: [ˈtorne], [torˈnae]. A part del domini, la a final es pronuncia e oberta: fina [finɛ]. Se n'exceptua la a dels monosíl·labs àtons, que continua fer-se a (la capa: la [ˈkapɛ], ma tia: ma [tiɛ])
    • La [¿e?] < e llarga llatina,

• Vocalisme tònic:
  • La e tancada del llatí vulgar és manté tancada: cadena, alé, qué (mentre que en [[català oriental és e oberta]])

• Consonantisme
  • Manca de iodització
  • La erra final s'emmudeix: cantar (cantà). Els infinitius sense vibrant simple final ni en combinacions amb pronoms febles fan aparèixer formes característiques: [menˈʒaw] per 'menjar-ho', [aˈnaj] per 'anar-hi'.
  • Indistinció entre b i v

[edita] Morfologia

• Els articles masculins en bona part del domini són lo i los, que alternen amb el i els (pronunciats l, ls) quan els precedeix vocal.
• Els pronoms febles presenten la forma plena davant les formes verbals que comencen en consonant: me dutxo, te dic, se pentina.
• Al sud, la isoglossa de l'imperfet de subjuntiu en -ara, -era, -ira (jo cantara, etc) marca un límit entre Villores i Alcalà de Xivert;
• La terminació -ẹs dels plurals,
• La desinència -o de la primera persona de l'indicatiu (jo canto), aquest límit davalla fins a la línia de l'Alcora a Cabanes de l'Arc.
• Les desinències del present del subjuntiu -os, -o, -on (que tu cantos, que ell canto, etc).
• El pretèrit imperfet de subjuntiu pren els morfemes amb essa sorda: -és o -essa, -esses o -essis, -és o -essa, -éssem o -éssim, -ésseu o -éssiu, -essen o -essin: jo cantés o jo cantessa, tu cantesses o cantessis, etc.
• Uns altres trets ocupen una àrea més reduïda, sovint amb caràcter d'arcaisme:
  • Imperfets en -eva, -iva (feva 'feia', voliva 'volia').
  • Desinències -am, -au del present d'indicatiu (parlam, parlau),
  • Manteniment del grup [it] < ct ('lleit' < lacte) i de la palatal [y] en lloc de [ž] o [zn;] ([puyá] 'pujar'), manca de palatalització de mn, nn (dan 'dany').

[edita] Lèxic

El lèxic ofereix alguns tipus lexicals o valors semàntiques diferencials respecte a l'oriental: espill 'mirall', melic 'llombrígol', xic 'noi', corder 'xai', romer 'romaní', catxap 'conillet', sangartalla 'sargantana', pegar 'encomanar', voler 'estimar', etc, que sovint es retroben en valencià i, a més, presenten paral·lelismes amb el lèxic castellano-aragonès.

S'ha de dir que el léxic pot variar molt d'un poble a un altre i que no és pot generalitzar excessivament.

[edita] Subdialectes

• Tortosí o valencià de transició (transició del valencià amb el nord-occidental)
  • Parlars del Matarranya.
• Nord-occidental bàsic o lleidatà
• Pallarès
• Ribagorçà

[edita] Vegeu també

• Dialectes del català
• Valencià
• Bloc occidental

[edita] Referències

1. ↑ Català (Els dialectes): El català nord-occidental a l'Enciclopèdia Catalana [1]

[edita] Enllaços externs

• Lo diccionari Lleidatà-Català [2]