Càrregues de profunditat
De Viquipèdia
La càrrega de profunditat és la més antiga de les armes contra submarins. El concepte de llençar una mina es va discutir per primera vegada l'any 1911, i la idea va ser desenvolupada i posada en pràctica quan el Comandant en Cap de la Royal Navy Sir George Callaghan, va demanar la seva posada en producció el 1914. El treball de disseny el va fer Herbert Taylor a la HMS Vernon Torpedo and Mine School de Portsmouth.
La primera càrrega de profunditat efectiva va ser la "Tipus D", desenvolupada al 1916 era un revestiment metàl·lic en forma de bidó de 140 kg de pes, farcit d'explosiu, usualment TNT. Un percutor accionat per la pressió de l'aigua la feia detonar a una profunditat pre-establerta. La "Tipus D" podia detonar fina a una profunditat màxima de 100 m.
El primer sistema per usar-les en combat, era sencillament deixar-les rodar per una guia col·locada a la popa del vaixell atacant. Més tart es va dissenyar un projector anomenat "K-gun" que amb un explosiu propelent enviava les carregues a uns 50 m. Estaven montats a les cobertes dels costats. Això permetia junt amb el sistema de guies de crear uns patrons de sis a deu càrregues al voltant del vaixell atacant per encerclar al submarí.
El 1943 es va introduir el Torpex, un explosiu 50% més potent que el TNT, juntament amb un nou diseny en forma de llàgrima que permetia que la càrrega s'enfonses més depressa.
Encara que l'explosió d'una càrrega estandard de 280 kg. usades en la segona guerra mundial aconseguiar trencar els nervis de les tripulacions dels submarins, només un impacte directe a menys de cinc metres del casc de pressió podia trencar-lo. Això era molt difícil d'aconseguir tot i que el blanc realitzava maniobres evasives tota l'estona. La majoria dels submarins enfonsats per a càrregues de profunditat era per el dany acumulat durant llargs atacs. Molts sobrevivien centenar de detonacions de càrregues de profunditat durant hores. L'abril de 1945 es van llençar 678 càrregues contra el U-427 i va sobreviure a l'atac.
Fonts: edició anglesa de la Wikipèdia
