Història de Còrsega
De Viquipèdia
Còrsega és una illa del Mediterrani, habitada des de temps neolítics. Avui en dia forma part de França.
[edita] Neolític
Vers el 6570 aC ja existia una cultura neolítica a l'illa de la que s'ha trobat l'esquelet conegut com la "dama de Bonifàcio" al lloc de L'Araguinna Sennola , proper a Bonifàcio , explorat des el 1966.
Monuments megalítics da data entre el 4000 aC i el 2000 aC són abundosos i es caracteritzen per les esteles bé en forma de menhir corrent o aïllat, bé en rengles (Pagliaiu a Sartene), o les antropomorfes (Filitosa). Pintures esquemàtiques s'han trobat principalmente a la Grotta Scritta a Olmetta.
Va seguir la civilització dita Torréene, estudiada per Grosjean i altres investigadors francesos des del 1955 caracteritzada per construccions monumentals i emparentada amb la nuràgica de Sardenya i la dels Talaiots de Mallorca
[edita] Època clàssica, grecs, etruscs i cartaginesos
Les primeres referències escrites diuen que la població nativa era d'origen lígur i Solinus fins i tot diu que el nom de l'illa venia del d'una dona lígur (Corsa) que hauria descobert Còrsega. El nom que li donaven els grecs es suposa derivat de Cyrnos, un suposat fill d'Hèrcules.
Els grecs de Focea hi van fundar una colònia, Alalia, a la costa oriental, vers el 564 aC. El 544 aC van arribar gran nombre de colons grecs però el 535 aC (data considerada actualment, abans 542 aC) foren derrotats segons Diòdor pels etruscs aliats als cartaginesos i van haver d'evacuar l'illa, i els primers es van establir al seu lloc i van fundar la ciutat de Nicea; els cors foren obligats a pagar un tribut en resina, cera i mel. Avui se sap que la batalla d'Alalia no fou tant important com es pensava i els grecs van guanyar la batalla però en van sortir debilitat; van continuar un temps a l'illa i després van marxar.
En 453 aC els siracusans van establir una colònia coneguda com Portus Siracusanus (Porto Vechju) al golf de Porto-Vecchio, però més tard va desaparèixer.
Sense que es conegui el procés, el domini etrusc fou substituït pel cartaginès, que a la primera guerra púnica ja exercia el control sobre l'illa i sobre Sardenya.
Còrsega fou anomenada Cyrnos o Kyrnos pels grecs (possible paraula d'origen fenici), i més tard Korsis. Els romans li van dir Corsica.
Claudi Ptolemeu dóna 12 noms de tribus i 32 viles de les quals una dotzena a l'interior i la resta a la costa.
Ciutats de Còrsega:
- Alèria (Aleria)
- Mariano o Marianon (Marianum)
- Oppidium Blesini,
- Oppidium Carax
- Oppidium Eniconiae
- Oppidium Vapanes
- Urcinium (a l'oest)
- Pauca (a l'oest)
- Ficaria (a l'oest)
- Palles (a l'est)
- Portus Favonii (a l'est, avui Porto Favone)
- Presidium (a l'est)
- Rubra (a l'est)
- Alista (a l'est)
- Mantinum (al nord)
Clunium (al nord)
- Centuria (al nord)
- Canelate (al nord)
Tribus (entre parèntesi la regió actual que ocupaven):
- Vanacinis (Cap Cors)
- Cilebensis (Nebbiu)
- Cervinis (Balagna)
- Macrinis (Casinca-Castagniccia)
- Opinis (Castagniccia del sud i Boziu)
- Licninis (Niolu)
- Tarrabenis (Cinarca)
- Simbris (Vénacai)
- Titianis (Entre el Taravu i el Rizzanese)
- Balatonis (Sartenais, regió de Porti Vechju)
- Comacenis (Fiumorbu)
- Subasanis (Regió de Carbini-Lévie)
- Blesinis (desconegut)
- Carax (desconegut)
- Eniconis (desconegut)
- Vapans (desconegut)
[edita] Domini romà
El 259 aC fou atacada per una flota romana dirigida per Lluci Corneli Escipió que va ocupar Aleria (l'antiga Alàlia o Alalia) i va obligar als seus habitants a reconèixer la sobirania romana i donar hostatges. Les tribus salvatges de l'interior no es van sotmetre (o en tot cas només de forma nominal) i en els anys que van seguir al final de la guerra els exèrcits romans van haver de combatre repetidament contra ells i contra els sards. El 236 aC una expedició dirigida per Gai Licini Vari va mancar de mitjans i el destacament de Marcus Claudius Clineas només va aconseguir establir una treva. Després Vari va tornar i va fer la guerra a major escala. Finalment el 231 aC Papirius Naso (fillastre de Gneu Corneli Escipió) va poder donar per acabada la submissió de les tribus, i va demanar els honors del triomf.
Tot i així anys després els corsos es van revoltar diverses vegades, i tot i les victòries dels pretors romans la sujecció de les tribus era sempre dèbil i sovint limitada al pagament d'un tribut ocasional. Entre el 238 aC i el 138 aC es registren dotze revoltes corses. La província de Còrsega i Sardenya es va crear el 221 aC. El 181 aC el pretor Pinarius va matar dos mil corsos, en va empresonar dos mil més i va fer pagar a les tribus un gran tribut en cera. El 174 aC el pretor Cicierius va matar set mil corsos i altra cop va rebre el tribut de cera. Altres matances van seguir i finalment els corsos van quedar tant minvats en nombre que no van poder seguir les revoltes. El 163 aC Juventius Thalna i Escipió Nasica (que va dirigir la dècima expedició) gairebé van assegurar el domini romà. La colònia de Mariana fou fundada per Gai Mari el 93 aC i fou visitada per Juli Cèsar el 46 aC. El 81 aC Sul·la va enviar colons a Alèria que va esdevenir colònia i que tenia uns vint mil habitants. El 6 aC August va convertir la província Còrsega-Sardenya en la imperial de Còrsega administrada per un procurador i la senatorial de Sardenya administrada per un procònsol. Així doncs durant la República Còrsega i Sardenya van formar una sola província subjectes al mateix pretor i només excepcionalment van tenir dos pretors separats però durant l'imperi en canvi foren províncies separades. La capital de Còrsega fou Alèria.
Després de les colònies del segle I ja després no es va fer res pel desenvolupament de la civilització romana a l'illa considerada salvatge i inhòspita i fins i tot fou lloc de desterrament polític (com fou el cas de Sèneca que hi va estar com a desterrat polític del 41 aC al 33 aC).
Estrabó descriu les tribus en temps d'August, com gent dedicada al robatori i al saqueig; els governadors romans feien periòdiques incursions a les muntanyes i s'emportaven alguns presoners que venien com esclaus. L'any 60 Decimus Pancarius va voler posar a Còrsega al costat de Vitel·li tot i que la costa estava exposada a la flota controlada per Otó.
[edita] Vàndals i bizantins
El 454 els vàndals van desembarcar temporalment a l'illa. Vers el 456 o 457, després d'un nou desembarcament, fou ocupada pels vàndals que la van dominar almenys nominalment fins el 533 en què, derrotat el regne vàndal per Belisari, els bizantins i van desembarcar i van restablir el domini imperial, liquidant el regne vàndal el 534.
[edita] Ostrogots, bizantins, llombards
El 551 va ser ocupada per la flota dels ostrogots dirigits per Tòtila, però el general bizantí Narsès la va recuperar el 553. Els bizantins la van dominar fins al segle VIII. No se sap en quin moment exacte del segle VIII es van retirar els bizantins però a començaments del segle IX les incursions àrabs eren constants. Vers el 725 s'esmenta que els llombards haurien ocupat l'illa fins a la meitat se segle (756); és molt possible i si així fou els bizantins ja no van tornar.
[edita] Incursions àrabs
La primera incursió de la qual és té notícia és del 670 però no fou fins al segle VIII que foren continuades i importants. El litoral es va despoblar i la gent va fugir a les muntanyes o a Itàlia. però eren atacs de saqueig i no es feien establiments permanents.
[edita] El Papa i els francs
El gener del 754 a Ponthion el papa Esteve II (752-757) va confirmar la coronació del 751 de Pipí I el breu feta pel seu antecessor Zacaries (741-752) i el destronament del darrer rei merovingi Xilderic; a canvi Pipí es comprometia a lluitar contra els llombards que amenaçaven al Papa, i restituir al Papa l'exarcat de Ravenna i els territoris de les repúbliques de Còrsega, Sardenya i Sicília (Tractat de Quierzy). El compromís fou merament nominal per quant no dominava les illes ni l'exarcat. El 756 Pipí va derrotar el rei llombard Astulf i li va imposar el tractat de Pavia. Per mantenir la donació del 754 sobre les illes, la Santa Seu va emetre un document fals on apareixia la donació de les illes al Papa per l'emperador Constantí el gran (doncs les illes i l'exarcat només podien ser cedides per l'emperador bizantí sobirà de jure), i sobre aquesta base Pipí va "confirmar" la donació de Constantí. Així la santa seu va esdevenir la sobirana, ara be el domini real exercit sobre Còrsega degué ser nul.
El 774 els francs van ocupar el regne d'Itàlia però Còrsega no li pertanyia i era considerada feu del Papa. El 806 Carlemany hi va enviar una flota dirigida pel contestable Bucard que en va establir un precari domini però els àrabs continuaven desembarcant sovint i fins i tot sembla que van establir alguna base permanent entre el 809 i el 814.
[edita] Marquesat de Toscana
Ni el Papa ni el rei d'Itàlia no en tenien la possessió efectiva fins que el 828 es va nomenar prefecte (tutor corsicae) al marquès de Toscana Bonifaci. El mateix 828 Bonifaci va derrotar els àrabs aparentment lleials a la dinastia aglàbida de Tunísia, en una batalla decisiva, fins el punt de que van evacuar les seves bases. Així Còrsega va quedar com a dependència del marquesat de Toscana en quant al feu útil; el Papa Gregori IV (827-844) va crear sis bisbats (Alèria, Mariana, Ajacciu, Nebbiu, Favona o Sagone i Accia) als quals es van donar terres, així com monestirs i altres establiments.
El 846 Bonifaci va transferir Còrsega al seu fill Albert o Adalbert (Bonifaci va morir uns mesos després). Però les incursions sarraïnes no s'havien acabat. Primer Bonifaci i després Albert van haver de lluitar una i altra vegada contra grups de naus procedents del nord d'Àfrica, i els corsos van fugir a Itàlia en gran nombre.
Els senyors feudals van aparèixer en aquesta època; eren els que dirigien la lluita contra els alarbs. Aquest senyors es van apropiar de les terres concedides als bisbes i als monestirs que haurien estat la base del seu poder. Els seus abusos haurien provocat la intervenció de Gènova al segle XI. Els principals senyors foren els Oberthengi, que eren senyors a Toscana però tenien terres a l'illa (fins al segle XIV), el Cinarchesi originats en Cinarca (el Giudice de Cinarca) i els Istria (el primer Vicentello d'Istria).
[edita] Història llegendària
El mític Ugo Colonna esmentat a la Historia di Corsica de Giovanni della Grossa (1388-1464) és un personatge llegendari que, si va existir, no fou més que un senyor local; el mateix cal dir del sanguinari Orsolamano di Freto (mort per Piobetta) i del comte Arrigo de Bel Messere (assassinat el 1000). Durant gairebé tot el segle XI els caps locals, nominals feudataris del Papa, combatran contra els sarraïns, ajudats per pisans i genovesos.
[edita] Domini pisà
El 1073 el Papa volia recuperar la senyoria de l'illa i va demanar ajut a Pisa. El 1077 va enviar a l'illa, com a llegat, al bisbe de Pisa Landolf, encarregat de reorganitzar el clergat insular. Un temps després, ves el 1078 el Papa va infeudar l'illa al senyor pisà marquès d'Oberthengi (descendents del marquès Obert de Toscana que vivia vers el 951) que va rebre el títol de marquès de Còrsega que van confirmar els Papes Urbà II (1088-1099) i Calixte II (1119-1124). El 1088 el bisbe Daibert va substituir a Landolf, i com aquest va continuar essent tot poderós. El 28 de juny de 1091 una bule papal donava l'illa a Pisa com a feu del Papa gairebé sense contraprestació, el que va portar a llargues lluites entre Pisa i Gènova.
El 1114 els pisans van prendre possessió efectiva de l'illa i va establir un règim liberal que fou molt profitós i va portar la prosperitat. L'illa estava dividida en una seixantena de Pièvis, unitat territorial dirigida per un sacerdot en la part religiosa i per un jutge (giudice) en la part civil si bé a vegades les dues funcions eren en unes soles mans.
Al segle XII algunes famílies senyorials estaran lligades a Gènova (els Gentile a Bastia, els Avogari, els Da Mare, els De Mari). El 1133 es van establir els dos sectors de l'illa amb els genovesos; aquestos van exercir influència (però no el feu ni menys la sobirania) als tres bisbats de Mariana, Nebbio, Accia (Ampugnani); pel seu costat els bisbats de Sagone i Aléria eren de Pisa.
El 1195 els genovesos van ocupar Bonifàcio i el 1272 Castel Lombardo (Castel Vecchio); aquest mateix any van fundar Calvi (16 de maig de 1268); a la segona meitat del segle XIII Gènova es va fer amb el control de tota l'illa.
Els principals senyors als segles XI, XII i XIII foren els Obertenghi, a Cap Cros, Balagna i Alèria; els Cortinchi al sud de Cap Cors; i els Cinarchesi, al sud (menys Bonifàcio, ciutat genovesa).
[edita] Domini del Cinarchi
El 1245 Sinucello de Cinarca, que fou conegut com el Giudice, va dominar casi tots els feus de l'illa i la va controlar fins al 1280. Vers al final va reconèixer a Gènova però va haver de fugir a Pisa i va tornar uns anys després i va combatre fins que va poder, morint empresonat a Gènova.
[edita] Conquesta genovesa
El 20 de gener de 1280 el podestà genovès de Bonifàcio, Pietro Matteo d'Oria va signar un tractat prometent fidelitat i assistència a Gènova redactat pel notari genovès Franceschino Tabernaro. Els senyors es van haver de sotmetre i deixar com hostatges als seus fills. Uns magistrats militars (gonfanoners) es van nomenar a les fortaleses. Tanmateix Gènova va fer dues campanyes de conquesta militar: una victoriosa contra el retornat Sinucello de Cinarca (1289) i un altra el 1290 contra el mateix senyor, dirigida per Nicolo Boccanegra que ara fou derrotat per Sinucello.
[edita] Sobirania catalana
El 1297 el Papa Bonifaci VIII va concedir el feu de l'illa a Jaume II de Sicília per compensar el retorn dels Anjou a Sicília (tal com s'havia previst al tractat d'Anagni del 1295). El rei català va buscar el suport d'alguns senyors locals, especialment procedents del derrotat partit pisà. Es va crear el càrrec de governador general de Còrsega.
[edita] Sabuccucciu d'Alandu
Arrigo, fill de Sinucello, va intentar ocupar el poder el 1335 però va fracassar. El 1358 va esclatar una revolta popular dirigida per Sambucucciu d'Alandu (Sambucuccio d'Alando) de la piève del Boziu, propera de Corti (Corte), al front de partides de pobres. El important castell de l'En Deçà des Monts fou pres. El 1359 els insurgents van exigir l'enviament de noves autoritats, i es va enviar al vicari general de Gènova, Giovanni Boccanegra (pare del dux de la república). Va governar del 1359 al 1362 amb una pau bastant acceptable. El 1362 els senyors de mes enllà de les Muntanyes es van revoltar. Sambuccio va demanar altre cop l'enviament d'algun representant a l'illa i Gènova va enviar dos governadors: Tridano Della Torre i Filippo Scaglia, que van derrotar als revoltats i durant uns 12 anys l'illa va estar en pau. Giovanni da Magnera (1365), Leonello Lomellino (1367, futur fundador de Bàstia), i Aluigi Tortorino (1370) van governar seguidament.
Cada regió es va dividir en pièvis (uns 66); cada piève tenia un nombre variable de comunitats rurals autoadministrades per una assemblea comunitària anomenada l'aringhu (o arringu). L'aringhu que feia funcions de tribunal, explotava les terres comunals de les que una part era repartida cada any per meitat: una meitat per explotació de les famílies i l'altra meitat per tothom (bosc, pastures...). Les màximes magistratures eren elegides per sufragi en el que les dones tenien també dret de vot: el podestà (president), el gonfanoner (amb funcions judicials i administratives), els dos pares del comú o Anzianis, el jutge de pau (raigoneru), i el cacciatore (encarregat d'exterminar les besties salvatges molestes). Aquest sistema iniciat a la "Terra di comune" (En-Deçà-des-Monts) es va estendre després a la "Terra dei Signori" (l'Au-delà-des-Monts). Es va establir un impost únic de 20 sous genovesos per feu. L'illa era dividida en dos regions: l'En-deçà-des-Monts i l'Au-delà-des-Monts ambdues sota un únic governador genovès assistit d'un vicari. La capital era a Biguglia.
[edita] Els Giovannali
El segle XIV es va desenvolupar una secta herètica anomenats els Giovannali fundada pel franciscà Giovanni Martino o Giovanni Martini, que van fundar diverses comunes mixtes a Còrsega entre elles la de Carbini. Preconitzaven la pobresa, eren hostils a la jerarquia de l'església i es flagel·laven sovint; això va portar a la seva excomunicació pel bisbe d'Alèria però el 1351 el arquebisbe de Pisa va anular el càstig. El bisbe d'Alèria va recórrer al Papa Innocent VI (1352-1362) que els va declarar herètics. Urbà V (1362-1370) va enviar un comissari pontifici que els va exterminar a Alesani.
[edita] La Maona de Còrsega
El 27 d'agost de 1378 l'estat genovès va confiar l'administració de l'illa a una societat privada coneguda com la Maona (derivat del àrab assistència), que havia estat fundada per sis membres dels quals el principal fou Leonello Lomellini (que va fundar Bàstia el 1383). El mariscal Joan II anomenat Boucicaut va imposar el 1407 la fusió dels membres de la maona en una sola societat: El Banc de Sant Jordi.
[edita] Els Della Rocca i els Istria, i els reis de Catalunya
El 1377 el comte Arrigo della Rocca va oferir posar l'illa en mans de Catalunya i el rei Pere III li va prometre ajut, i Martí I va visitar a Arrigo a l'illa el 1399 on va coordinar el partit català del que feien part també Giovanni i Vicentello d'Istria; aquest darrer, que va anar a Catalunya el 1404, fou nomenat lloctinent de Còrsega (9 de juliol del 1404) i poc temps després el príncep Martí li va enviar nous ajut.
El 1414-1415 Vicentello va aixecar l'illa contra els genovesos però no va obtenir el suport necessària del rei Ferran I de Catalunya. Alfons IV en canvi va anar a l'illa amb una flota i va ocupar Calvi però fou rebutjat a Bonifàcio (1420); el 1434 Vicentello fou capturat i executat pels genovesos. Al 1435 Alfons IV va caure presoner a Ponsa i va haver de renunciar als seus drets sobre l'illa. Els Della Rocca i els d'Istria van romandre fidels a Catalunya. Eugeni IV (1383-1447) va enviar un delegat el 1444 però no va tenir èxit. El 1447, Nicolau V (1417-1455) proposà de fer un noble genovès senyor de Còrsega com a vassall de la Santa Seu.
[edita] Campogfregoso, fi del domini català, el Banco di San Giorgio
Dissensions entre el senyors procatalans i la declaració Papal (Eugeni IV) d'extinció dels drets catalans (que el Papa Nicolau V va cedir al genovès Ludovico di Campofregoso el 1448) va acabar d'enfonsar el partit català. Campofregoso no va poder imposar-se. Alfons V va nomenar lloctinents a Jaume de Basora (1451), Antoni Olzina (1452) i Berenguer d'Erill (1455) que van penetrar a l'illa i van obligar al govern genovès a renunciar a l'administració a favor del "Banco di San Giorgio" (22 de maig de 1453 Translatio domimii insulae Corsicae in magnicifos Protectores Sancti Giorgii) i una assemblea reunida pels genoveses a Mariana va jurar fidelitat a l'entitat el 7 de juny de 1453, amb l'aprovació del Papa.
La repressió dels banquers fou esfereïdora sota la direcció d'Antonio Calvo i Antonio Spinola, destacant el cas de Raffe (Rafel) de Leca, oposat al Banc i que fou capturat i penjat junt amb 22 dels seus parents mes propers, i el seu cos espedaçat. La mort d'Alfons IV va posar fi a les reclamacions catalanes (1458). La repressió dels banquers va aconseguir la pacificació i l'illa va romandre genovesa sense disputa.
El Banc era administrat per vuit protectors que vivien a Gènova i formaven el consell d'administració del banc. Un comitè de 25 membres, elegit entre els patricis genovesos, designava quatre sindacatori, encarregats de controlar l'acció dels protectors. El Banco designava un governador elegit pels 24 electors i renovable cada any i a un vicari. El governador va fixar la residencia aviat a Bàstia juntament amb el vicari, el massaro (tresorer) i el canceller. El cònsol del sis i els pièvi van subsistir com a institucions locals i a les ciutats es va establir un consell (Magnifica comunità) amb edils encarregats (magnifiques anziani). Al costat del governador un consell dels dotze nobles, merament consultiu. Un nou impost (el boatico, impost sobre les besties de carrega; o el ghiandadico, impost sobre els ramat, o el erbatico, impost sobre les herbes). Tot i que no era la capital, Calvi, fundada el 1268, va esdevenir la principal ciutat. Els principals feus foren aniquilats (els Da Mare i Gentile al Cap Cors, els Bozzi, Istria i Ornano al sud) i d'altres neutralitzats. Les ciutats van agafar importància i es van engrandir.
[edita] Sampiero corso i l'ocupació francesa
El 1553 Sampiero Corso, líder nacional popular, va aconseguir que l'illa fos ocupada per Enric II de França. L'illa fou ocupada en pocs dies pels soldats francesos amb l'ajut de corsari turc Dragut, cap de la flota otomana (els otomans eren aliats de França). Desembarcats a Bàstia el 23 d'agost de 1553, la gent de Corso van facilitar la feina. El governador, el vicari, el massaro i el canceller van fugir a Corté que, sense soldats per defensar-la, es va rendir. Tota l'illa menys Calvi es va sotmetre a França. Gènova, amb suport espanyol i de Toscana va enviar una flota dirigida per Agostino Spinola i on era el vell almirall Andrea Dòria (87 anys) i el febrer de 1554 Bàstia i Saint Florent foren ocupades (la segona després d'un setge iniciat el novembre del 1553). Corté es va rendir i el Cap fou devastat. Els militars francesos van tenir una actuació lamentable que no va poder compensar Corso, el qual va lliurar la batalla del coll de Tenda el setembre de 1554 i va recuperar Corté i va fer força atacs victoriosos. Fou nomenat governador genovès Nicolo Pallavicino, i el cap militar francès De Thermes fou cessat i substituït per Giordano Orsino. Corso fou relegat de moment per tornar després el febrer del 1555. Còrsega nomes interessava a França com a moneda de canvi amb Espanya. Les negociacions de Vaucelles (5 de febrer de 1556) van establir una treva de 5 anys durant la qual l'illa fou administrada per França menys els punts controlats pels genovesos.
Va restar francesa fins a la pau de Cateau-Cambrésis el 1559 en que fou retornada a Gènova i al Banc de Sant Jordi. El 1564 Sampiero Corso va intentar recuperar l'illa, i va desembarcar el 12 de juny de 1564 al golf de Valinco, amb ajut de Caterina de Medicis. Durant tres anys va lliurar una guerra de guerrilles dita "Guerra de Sampiero" i va dominar tot l'interior mentre els genovesos nomes dominaven les viles costeres; reforços genovesos dirigits per Stefano Dòria, amb una política de terra cremada que va començar per la crema de Cervione el 1564 i el 1566 foren cremats 123 llogarets, va aconseguir acorralar a Sampiero que fou derrotat prop d'Ajaccio si be la derrota no fou decisiva. El paludisme llavors va afectar als genovesos que es van haver de tancar a Bastia. Gènova va demanar ajut a Espanya amb la qual foren recuperades Porto-Vecchio, Algajola i Belgodère (novembre de 1564). La repressió va seguir fins que el 17 de gener de 1567 va morir Sampiero a una emboscada preparada per els germans de la seva dona a Eccica-Suarella, prop de Cauro. El fill de Sampiero, Alfons, de 18 anys, va continuar la guerra un parell d'anys, fins que va decidir rendir-se i posar-se sota protecció del rei de França a Marsella amb 300 companys (1 d'abril de 1569)
[edita] Regne de Còrsega i Nació de Còrsega
El 1729 els corsos es van revoltar i Gènova va demanar ajut a Àustria (1731) que de moment va dominar la situació però el 1735 la revolta es va reiniciar, i poc després (1736) Teodor de Neuhoff va desembarcar a l'illa, va seduir als rebels, i fou proclamat rei de Còrsega.
Gènova va demanar ajut a França (1737) que va pacificar l'illa totalment el 1741. Gènova va demanar altra cop la intervenció francesa el 1748. El 1755 Pascal Paoli va aconseguir unificar la resistència corsa con Gènova i es va establir la Còrsega independent coneguda com Nació de Còrsega.
[edita] Cessió a França, protectorat britànic
El 1764 Gènova va autoritzar a França a ocupar 5 de les 6 fortaleses de la costa (Ajaccio, Algajola, Bastia, Calvi i San Fiurenzu) i el 1768 Gènova va cedir l'illa a França (Tractat de Versalles). La resistència nacional fou derrotada, i la batalla de Ponte Novo el 8 de maig de 1769 va marcar la fi de la independència i l'establiment de la sobirania francesa. El 30 de novembre de 1789 els revolucionaris van proclamar l'illa part de França. El 26 de febrer de 1790 es va crear el departament. Paoli fou amnistiat i nomenat president del consell general el setembre de 1790.
A partir del 1792 i sobretot el 1793 Paoli es va distancia de la Convenció. L'11 d'agost de 1793 Còrsega es va dividir en dos departaments: Golo (l'alta Còrsega) i Liamone (Còrsega del sud). Pascal Paoli rebutjà sotmetre's a la Convenció i va obtenir l'ajut de Gran Bretanya. L'illa tornarà a ser independent breument el 15 de juny de 1794, i el 19 del mateix mes es va proclamar el Regne Anglocors sota protectorat britanic i amb el rei d'Anglaterra com a sobirà; pero el tractat de París va obligar als britànics a renunciar al protectorat i el 15 d'octubre de 1796 Còrsega fou reincorporada a França. El 19 d'abril de 1811 els dos departaments de Golo i Liamone foren reunificats en el departament de Còrsega. El 12 d'abril de 1814 es va establir un govern provisional del regne de Còrsega a Bàstia que el 27 d'abril de 1814 va acceptar el protectorat britànic però el 18 de juny de 1814 l'illa fou reconeguda francesa.
Des llavors va romandre en poder de França que no va parar de intentar eliminar els seus trets característics.
Vegeu: Regne Anglocors i Pascal Paoli
[edita] La segona guerra mundial
El 11 de juliol de 1940 el departament va quedar sota control del govern de Vichy i el 12 de novembre de 1942 fou ocupada pels italians. El 9 de setembre de 1943 van arribar els alemanys. El 4 d'octubre de 1943 la població es va revoltar contra els ocupants i fou el primer departament francès a quedar alliberat.
[edita] Els moviments nacionalistes
Des del 1962 van començar a arribar francesos "pieds noirs" procedents d'Algèria que es van establir a la part oriental sovint com a viticultors. Això va produir casos de corrupció que van perjudicar als insulars. El 9 de gener de 1970 es va establir la regió de Còrsega, sense poders, separant-la de la regió de Provence-Alpes-Côte d'Azur-Corse.
El 1975 es van produir els esdeveniments d'Alèria en que el moviment autonomista l'ARC va destapar un escàndol lligat a la vinificació per part dels pieds noirs. La cava d'un viticultor fou ocupada per manifestants i assaltada per la policia que va matar a tres persones. L'1 de gener del 1976 va quedar dividida en els departaments de l'Alta Còrsega i Còrsega del sud, segons l'acord adoptat el 1975.
L'any 1976) es va crear el Front d'Alliberament Nacional de Còrsega (FLNC) que va començar una campanya d'atemptats amb bomba. L'organització fou formalment dissolta pel govern francès el 1983 però el moviment va passar a la clandestinitat sota el nom d'Ex-FNLC. El 2 de març de 1982 va obtenir un status especial amb assemblea electa però sense poder. El 13 de maig de 1991 l'anomenat "estatut Joxe" li va concedir una limitadíssima autonomia superior a la d'altres regions (col·lectivitat territorial) amb consell executiu però sense capacitat legislativa.
El 1998 fou assassinat el prefecte regional Claude Erignac i el va substituir Bernard Bonnet que va destapar molts afers de corrupció i la pràctica d'un sistema mafiós amb bandes organitzades en el que intervenien els representants de l'estat. El 1999 els nacionalistes quasi van doblar la seva representació en les eleccions. Es va destapar l'escàndol de "Chez Francis" en el que membres de la policia GPS (creada arrel de l'assassinat del prefecte Erignac) van reconeixer haver incendiat un restaurant. Bonnet, considerat màxim responsable pel seu càrrec, fou destituït i substituït par Jean-Pierre Lacroix. Els nacionalistes sota la direcció de Jean-Guy Talamoni es van reagrupar i van iniciar converses amb l'estat francès per redefinir l'estatut de l'illa (el procés de Matignon) amb l'idea d'aconseguir major autonomia.
El 2000 l'ex-líder nacionalista Jean-Michel Rossi fou assassinat i el va seguir l'agost del 2001 François Santoni. El 2003 fou detingut Yvan Colonna, acusat de l'assassinat del prefecte Erignac. El juliol un referèndum sobre la reforma de les institucions, no va obtenir la majoria.
Vegeu Moviments armats a Còrsega per un llistat d'organitzacions armades clandestines.
[edita] Llista de governants
- Legats del Papa
- 1077 - 1092 Landolf, Bisbe de Pisa
- 1092 - 1098 Daibert, Bisbe de Pisa
- Governadors (de Pisa)
- 1098 - 1116 Oberto Brottaporada
- 1116 - ? Alberto Corso
- ? - 1174 Guglielmo I
- 1174 - 1191 Guido
- 1191 - 1214 Guglielmo II
- 1214 - 1239 Desconegut
- 1239 - 1242 Desconegut
- 1242 - 1245 Ansaldo de Mari
- 1245 - 1269 Sinucello de Cinarca
- 1269 - 1280 Isnardo de Malaspina
- 1280 - 1288 Arriquccio de la Rocca
- Jutges
- 1280 - 1325 Sinucello Della Rocca
- 1336 - 1340 Attilio d'Attala (senyor)
- 1340 - 1358 Guglielmo Della Rocca (feudatari de Catalunya-Aragó)
- 1357 Ghilfuccio d'Istria
- 1357 - 1401 Arrigo Della Rocca
- 1401 Ghilfuccio d'Ornano
- 1401 - 1410 Francesco Della Rocca
- 1404 - 1433 Vincentello Della Rocca
- 1434 - ? Giudice, baró d'Istria
- 1447 - 1448 Ludivico di Campofregoso
- 145-1452 Jaume de Basora
- 1452-1455 Antoni Olzina
- 1455-1458 Berenguer d'Erill
- Governadors genovesos
- 1347 - 1362 Giovanni Boccanegra (a Calvi)
- 1362 - 1372 Tridano Della Torre
- 1365 Giovanni de Maguera
- 1372 - 1378 Andrea Lomelino
- 1372 - 1378 Luigi Tortosino
- 1378 - 1380 Consell de La Maona
- Leonello Lomellini (segona vegada)
- Luigi Tortonio
- Giovanni de Maguera
- Andrea Ficone
- Cristoforo Maruffo
- 1380 Paolo Della Corvana ou Della Rovere
- 1380 - 1391 Leonello Lomellini (tercera vegada)
- 1391 Corrado Della Corvana o Della Rovere
- 1392 - 1396 Arrigo Della Rocca -Comte (rebel)
- 1393 Battista Zoaglia
- 1393 - 1398 Tomaso Panzano
- 1398 - 1404 Rafaello da Montaldo
- 1401 Antonietto Adorno
- 1401 - 1404 Bartolomeo Grimaldi
- 1401 - 1406 Francesco Della Rocca
- 1403 - 1407 Ambroggio de Marini
- 1404 - 1407 Andrea Lomellini
- 1406 - c.1420 Vincentello d'Istria (comte i verrei, vassall del rei català)
- 1407 - 1409 Leonello Lomellini (quarta vegada)
- 1409 - 1416 Andrea Lomellini (segona vegada)
- 1411 - 1416 Rafaello da Montaldo II
- 1416 - 1437 Abramo da Campofregoso
- 1437 - 1438 Antonio Montaldo (primera vegada)
- 1437 - 1438 Nicolo da Montaldo (primera vegada)
- 1438 - 1443 Janus da Campofregoso
- 1443 - 1444 Antonio Montaldo (segona vegada)
- 1443 - 1444 Nicolo da Montaldo (segona vegada)
- 1444 Giovanni da Montaldo
- 1444 - 1446 Montaldo Parisi
- 1446 - 1447 Gregorio Adorno
- 1447 - 1448 Ludovico da Campofregoso
- 1449 Pietro da Campofregoso
- 1450 - 1453 Galeazzo da Campofregoso
- 1453 Pier Battista Doria
- 1453 - 1454 Salvago Salvago
- 1454 Battistino Doria
- 1454 - 1455 Paolo Luiggi Maruffo
- 1455 - 1457 Urbano de Negro
- 1457 Antonio Calvo
- 1457 - 1458 Antonio Manetto
- 1458 - 1459 Giovanni Lercaro
- 1459 - 1460 Giovanni da Levanto
- 1460 - 1461 Marco de Marini
- 1461 - 1464 Giovanni Vitale
- 1464 Jacopo Bonarelli (primera vegada)
- Goveradors (nomenats per Milà)
- 1464 - 1466 Francesco Manetta
- 1466 - 1467 Maurizio Scotti
- 1467 - 1468 Jacopo Bonarelli (segona vegada)
- 1468 Giovanni Antonio Cotta (primera vegada)
- 1468 - 1476 Battista Geraldino d'Amelia (primera vegada)
- 1476 - 1477 Jacopo Bonarelli (tercera vegada)
- 1477 Giovanni Antonio Cotta (segona vegada)
- Governadors genovesos
- 1477 - 1480 Battista Geraldino d'Amelia (segona vegada)
- 1480 Francesco Spinola
- 1480 - 1482 Tomassino da Campofregoso
- 1482 - 1483 Janus II da Campofregoso
- 1483 Gherardo da Montagnana
- 1483 - 1485 Gerard -Count
- 1483 - 1484 Matteo Fieschi
- 1484 - 1485 Francesco Panmilio
- 1485 - 1486 Alessandro de Negroni
- 1486 - 1487 Agostino Zoaglia
- 1487 - 1489 Comissionats-generals
- Baliano de Fornari
- Cattaneo de Marini
- Giovanni di Gualeggia
- Domenico Spinola
- Raffaello de Grimaldi
- 1489 Ambroggio de Negro (Comissionat)
- 1489 - 1491 Gasparo da Santopietro
- 1491 - 1494 Galeazzo da Levanto
- 1494 - 1496 Jacopo da Viceto
- 1496 - 1498 Geronimo da Talliano
- 1498 - 1500 Rolando de Fornari
- 1500 - 1501 Cristofaro Centurione
- 1501 - 1502 Bartolomeo Giustiniani
- 1502 - 1503 Domenico Lercaro
- 1503 - 1504 Niccolo Doria
- 1504 - 1506 Lazaro Picchinoto
- 1506 - 1507 Ambroggio Salvago
- 1507 Francesco Giustiniani
- 1508 - 1509 Emmanuelle de Grimaldi
- 1509 - 1510 Raffaello de Canevali
- 1510 - 1512 Giovanni Doria
- 1512 - 1513 Tomasso Bulgaro
- 1513 - 1514 Francesco Salvago
- 1514 Cipriano Foglietta
- 1514 - 1516 Leonello Lercaro
- 1516 - 1517 Raffaello Doria
- 1517 - 1519 Giovanni de Passano
- 1519 - 1520 Giovanni Battista de Negro
- 1520 - 1521 Antonio da Roveroto
- 1521 - 1522 Andrea Spinola
- 1522 - 1523 Badassare Adorno
- 1523 - 1524 Giovanni Battista Lomellini
- 1524 - 1525 Girolamo da Rapallo
- 1525 - 1526 Giovanni Battista Doria
- 1526 - 1527 Battista da Varese
- 1527 - 1528 Giovanni Salvago
- 1528 - 1529 Sebastiano Doria
- 1529 - 1530 Cosimo Damiano Giustiniani
- 1530 - 1532 Pier Giovanni Salvago
- 1532 - 1533 Agostino de Negro
- 1533 - 1534 Matteo Trucco
- 1534 - 1535 Leonardo Cattaneo
- 1535 - 1537 Francesco da Vercelli
- 1537 - 1538 Battista et Vincenzo Zoaglia
- 1538 - 1539 Niccolo Salvago
- 1540 - 1451 Francesco Lucciardo
- 1541 - 1543 Paolo Lasagna
- 1543 - 1544 Giovanni Salvago
- 1544 - 1545 Domenico Cuccarello
- 1545 - 1546 Niccolo Imperiale
- 1546 - 1548 Benedetto Pernice
- 1548 - 1549 Giovanni Maria Spinola
- 1549 - 1550 Paolo Gregorio Raggio
- 1550 - 1551 Eccelino Spinola
- 1551 - 1552 Francesco Passagio
- 1552 - 1553 Lamba Doria
- 1553 Marsilio Fieschi
- Comissionats generals durant l'ocupació francesa
- 1553 - 1554 Bernardo Castagna i Paolo Vincenzio Lomellini (Comissionats generals)
- 1554 Luciano Spinola (Comissionat)
- 1554 - 1556 Domenico Doria, Domenico de Franchi, Cristofaro Pallavicini, Geronimo Pallavicini, Francesco Saoli i Antonio de Fornari (primera vegada) (comissionats)
- 1556 - 1557 Antonio de Fornari, Agostino Spinola (segona vegada) i Benedetto Spinola (comissionats)
- 1557 - 1559 Giorgio Doria, Francesco de Fornari i Ambroggio Spinola (Comissionats)
- 1559 - 1560 Giovanni Battista Grimaldi, Pelegro Rebuffo, Cristoforo Saoli i Andrea Imperiale (comissionats)
- Governadors
- 1560 - 1561 Gasparo Dell'Oliva
- 1561 - 1562 Nicolo Ceba
- 1562 - 1565 Gasparo Dell'Oliva, Cristofaro de Fornari, Francesco Lomellini, Giuliano Saoli i Giorgio Doria (Comissionats)
- 1565 - 1566 Stefano Doria
- 1566 - 1567 Giovanni Pietro Vivaldi
- 1567 - 1569 Francesco de Fornari
- 1569 - 1570 Giorgio Doria
- 1570 - 1571 Giovanni Antonio Basadone
- 1571 - 1574 Meliaducce Uso di Mare
- 1572 Benedetto Carnevaro Fieschi
- 1573 - 1574 Giovanni Antonio Pallavicini
- 1575 - 1576 Agostino Doria
- 1576 - 1577 Andrea Centurione
- 1577 - 1579 Tomaso Carbone
- 1579 - 1580 Giovanni Maruffo
- 1580 - 1582 Pier Battista Cattaneo (primera vegada)
- 1582 - 1584 Stefano de Passano
- 1584 - 1585 Cattaneo de Marini
- 1585 - 1586 Pier Battista Cattaneo (segona vegada)
- 1586 - 1588 Francesco Montebruno
- 1588 - 1589 Lorenzo de Negroni
- 1589 - 1591 Filippo de Passano
- 1591 - 1592 Agostino Doria
- 1592 - 1593 Stafano Spinola
- 1593 - 1595 Nicolo Fieschi (primera vegada)
- 1595 - 1597 Geronimo Assereto
- 1597 - 1599 Carlo Pallavicini
- 1599 - 1601 Marco Antonio Giustiniani (primera vegada)
- 1601 - 1602 Nicolo Fieschi (segona vegada)
- 1602 - 1603 Marco Antonio Giustiniani (segona vegada)
- 1603 - 1604 Avelino Lercaro
- 1604 - 1606 Domenico Della Torre
- 1606 - 1608 Agostino Pallavicini
- 1608 - 1609 Raffaello Giustiniani
- 1609 - 1611 Giovanni Pietro Serra
- 1611 - 1613 Giovanni Battista Durazzo
- 1613 - 1615 Giorgio Centurione
- 1615 - 1616 Stefano Rivarolla
- 1616 - 1617 Francesco de Marini
- 1617 - 1619 Francesco Spinola
- 1619 - 1621 Camilio Moneglia
- 1621 - 1622 Mario Spinola
- 1622 Francesco Calvo
- 1623 - 1625 Marco Aurelio Oderigo
- 1625 - 1627 Geronimo Lercaro
- 1627 - 1629 Giulio Saoli
- 1629 - 1631 Domenico Centurione i Giovanni Andrea Gentile
- 1631 - 1633 Giovanni Michele Zoaglia
- 1633 - 1635 Baldassare Giustiniani
- 1635 - 1637 Constantiono Doria
- 1637 - 1639 Giovanni Battista Lasagna
- 1639 - 1641 Agostino Centurione
- 1641 - 1643 Benedetto Viale
- 1643 - 1645 Francesco Imperiale
- 1645 - 1647 Cesare Durazzo
- 1647 - 1649 Francesco Maria Lomellini (primera vegada)
- 1649 - 1651 Giovanni Bernardo Veneroso
- 1651 - 1653 Giovanni Battista Cicala
- 1653 - 1654 Domenico de Franchi
- 1654 - 1658 Matteo Durazzo
- 1658 - 1662 Francesco Maria Lomellini (segona vegada)
- 1662 - 1664 Giovanni Francesco Saoli
- 1664 - 1666 Cristoforo Spinola
- 1666 - 1669 Giorgio Zoaglia
- 1669 - 1671 Federico Imperiale
- 1671 - 1672 Carlo Emmanuele Durazzo
- 1672 - 1674 Giovanni Andrea Spinola
- 1674 - 1676 Geronimo Caramagnola
- 1676 - 1678 Visconte Cicala
- 1678 - 1680 Bernardo Ballano
- 1680 - 1682 Giovanni Battista Della Rovere
- 1682 - 1685 Giovanni Giacomo Monza
- 1685 - 1687 Agostino de Franchi
- 1687 - 1689 Francesco Maria Doria
- 1689 - 1691 Giovanni Prato
- 1691 - 1696 Gherardo Spinola
- 1696 - 1700 Raffaello de Passano
- 1700 - 1702 Ottone de Fornari
- 1702 - 1704 Ettore de Fieschi
- 1704 - 1706 Filippo Doria
- 1706 - 1708 Filippo Adorno
- 1708 - 1710 Geronimo Venoroso
- 1710 - 1711 Filippo Cattaneo de Marini
- 1711 - 1714 Nigrone Rivarola
- 1714 - 1716 Paolo Francesco Spinola
- 1716 - 1717 Marco Aurelio Rebuffo
- 1717 - 1719 Giovanni Stefano Spinola
- 1719 - 1721 Bartolomeo Passano
- 1721 - 1722 Agostino Spinola
- 1722 - 1724 Antonio de Negroni (primera vegada)
- 1724 - 1726 Nicolo Durazzo
- 1726 - 1728 Antonio de Negroni (segona vegada)
- 1728 - 1729 Alessandro Saluzzo
- 1729 - 1730 Felice Pinelli (primera vegada)
- 1730 - 1731 Giovanni Francesco Gropallo
- 1731 Carlo de Fornari
- 1731 - 1732 Camilio Doria
- 1732 - 1733 Paolo Battista Rivarola
- Comissionats generals
- 1733 - 1734 Paolo Gironimo Pallavicini
- 1734 - 1735 Pier Maria Giustiniani i Ugo Fieschi (primera vegada)
- 1735 - 1736 Felice Pinelli (segona vegada)
- 1736 - 1738 Paolo Battista Rivarola
- 1738 - 1740 Giovanni Battista de Mari
- 1740 - 1743 Domenico Maria Spinola
- 1743 Gian Benedetto Sperone (interí)
- 1743 - 1745 Pier Maria Giustiniani (segona vegada)
- 1745 - 1751 Stefano de Mari
- 1751 - 1755 Giovanni Giacomo Grimaldi
- 1755 - 1759 Guiseppe Maria Doria
- 1759 - 1760 Gian Battista de Sopranis
- 1760 - 1761 Domenico Invrea
- 1761 - 1764 Giovani Battista Saoli
- 1764 - 1768 Agostino Sperone
- Generals rebels
- 1730 - 1732 Carlo Francesco Raffaelli (generalissimo), Luigi Giafferi i Andrea Colonna Ceccaldi
- 1734 - 1735 Giacinto Paoli, Luigi Giafferi
- 1735 - 1736 Giacinto Paoli, Luigi Giafferi i Andrea Colonna Ceccaldi
- 10 d'agost de 1735 - 1736 Luca Ornano
- Rei i regents
- 15 de març de 1736 a 10 de juliol de 1739 Teodor I Antonio Stefano (Teodor de Neuhoffo o Theodor Anton Stephan Freiherr von Neuhof)
- 10 de novembre de 1736 a 10 de juliol de 1739 Regència de Giacinto Paoli, Luigi Giafferi i Luca Ornano
- 1 de febrer de 1743 a 16 de març de 1743 Teodor I (segona vegada)
- 16 de març de 1743 a 20 de juliol de 1743 Regència de Giacinto Paoli, Luigi Giafferi i Luca Ornano
- Comandants militars francesos
- 5 de febrer de 1738 - 1 de febrer de 1739 Louis de Frétat, comte de Boissieux
- 1 de febrer de 1739 - 1 de març de 1739 M. de Sasselange (interí)
- 1 de març de 1739 - 24 de maig 1741 Jean Baptiste François Desmarets marquès de Maillebois
- 24 de maig de 1741 - 9 de setembre de 1741 marquès de Villemur, president dels Protectors
- 1741-1745 retirada francesa
- 7 de juny de 1746 - 1 d'agost de 1751 Ignazio Venturini (en funcions des del 30 d'agost de 1745)
- Generals Caps de la Nació
- Gener del 1753 - 2 d'octubre de 1753 Comte Giovanni Pietro Gaffori
- 22 d'octubre de 1753 - 15 de juliol de 1755 Consell suprem integrat per Carlo Grimaldi, Clemente Paoli, Santucci Tomassio i Simone Pietro Frediani (presidència rotatòria)
- 15 de juliol de 1755 - 13 de juny de 1769 Filippo Antonio Pasquale Paoli (Pascal Paoli)
- 10 d'agost al octubre de 1755 Mario Emanuele Matra (primera vegada, en rebel·lió)
- gener a 28 de març de 1757 Mario Emanuele Matra segona vegada en rebel·lió
- Comandants militars francesos
- 1764 - 1768 Louis Charles René, comte de Marbeuf (primera vegada)
- 1768 François Claude, marquis de Chauvelin
- 1768 - 1769 Louis Charles René, comte de Marbeuf (interí, segona vegada)
- 1769 - 1770 Noël de Jourda, comte de Vaux, baró de Roche en Régnier i de Velay, senyor d'Youer i de Saintes Vertus
- 1770 - 1772 Louis Charles René, comte de Marbeuf (tercera vegada)
- Governadors francesos
- 1772 Louis Charles René, comte de Marbeuf
- 1772 - 1775 Jean François, Comte de Narbonne (interí)
- 1775 - 1786 Louis Charles René, comte de Marbeuf (quarta vegada, des el 1778 fou marquès de Cargèse)
- 1786 - 1790 Armand Charles, vicomte de Barrin de la Galiissonière
- 1790 - 1794 Filippo Antonio Pasquale Paoli (Pascal Paoli)
- Intendants de Justicia, Policia i finances de Bàstia encarregats d'afers civils
- 1768 - 1771 Daniel Marc Antoine Chardon
- 1771 - 1775 Barthélemi de Colla de Pradine
- 1775 - 1785 Claude François Bertrand de Boucheporn
- 1785 - 1789 François Nicolas de la Guillaumye
- President de l'assamblea (Consulta)
- 15 de juny de 1794 a 19 de juny de 1794 Filippo Antonio Pasquale Paoli (exercí ja des del 10 de juny de 1794)
- Rei
- 19 de juny de 1794 - 15 d'octubre de 1796 Giorgio (Jordi III d'Anglaterra)
- Lloctinents generals o virreis
- 1794 Sir Charles Stuart
- 1794 - 1796 Gilbert Elliot-Murray-Kynynmound, Earl of Minto
- Cap del consell d'estat (primer ministre)
- 19 de Juny de 1794 a 15 d'octubre de 1796 Charles-André Pozzo di Borgo
- Governadors francesos
- 1796 - 1803 Comte André-François Miot de Melito (des del 7 de gener del 1801 administrador general)
- Prefectes de Golu
- 1801 - 1811 Antonio Giovanni Pietri
- Prefects de Liamone
- 1800 - 1803 Jean-Baptiste Galeazzini
- 1803 - 1811 Hyacinthe Arrighi de Casanova
- Prefectes de Còrsega
- 1811 - 1813 Hyacinthe Arrighi de Casanova
- 1813 - 1814 Alexandre-Henri Heim
- 1814 - 1814 François Xavier Giubega (primera vegada)
- President del comité de govern provisional
- 12 d'abril de 1814 - 27 d'abril de 1814 Giovanni Antonio Frediani de Vidau
- Governador
- 27 d'abril de 1814 - 18 de juny de 1814 Henri Montresor
- Prefectes de Còrsega
- 1814 - 1815 Baron François Louis Joseph de Bourcier Montureaux
- 1815 - 1815 François Xavier Giubega (segona vegada)
- 1815 - 1816 Louis Courbon de Saint Genes
- 1818 - 1819 Martin comte de Vignole
- 1819 - 1820 Baron Alexandre Daniel de Talleyrand-Perigord
- 1820 - 1822 Claude François Eymard
- 1822 - 1824 Antoine Louis Ange Elysée Vicomte de Suleau
- 1824 - 1828 Comte Gabriel Marie Jean Benoît de Lantivy Kerveno
- 1828 - 1830 Joseph Jérôme Hilaire d'Angellier
- 1830 - 1830 Comte Marie Joseph Gabriel Xavier, Comte Choiseul-Beaupre
- 1830 - 1845 Honore Jourdan du Var
- 1845 - 1848 René Joseph Jean Frasneau
- 1848 - 1848 Pierre Auguste Vogin et Pierre Marie Pietri (comissionats)
- 1848 - 1848 André Pozzo di Borgo (Comissionat general)
- 1848 - 1849 Antoine Aubert
- 1849 - 1852 Jean-Baptiste Olivier Jules César, Comte Rivaud de la Raffinière
- 1852 - 1856 Constant Thuillier
- 1856 - 1860 Alexis Félix Montois
- 1860 - 1861 Jean Paul Gustave Segaud
- 1861 - 1870 Louis Charles Germaine Géry
- 1870 - 1870 Jacques Ernest Boyer
- 1870 - 1871 Dominique François Ceccaldi
- 1871 - 1871 Emmanuel Gustave Naquet
- 1871 - 1872 Eugène Louis Lambert Paul Dhormoys
- 1871 - 1872 Charles Ferry (comissionat extraordinari)
- 1872 - 1872 Jean-Baptiste Eugène Dauzon
- 1872 - 1873 Antoine Charles Léon Daunassans (primera vegada)
- 1873 - 1873 Eugène René Poubelle
- 1873 - 1873 François Antoine Alphonse Viviaux
- 1873 - 1875 Albert Souvestre
- 1875 - 1877 Antoine Charles Léon Daunassans (segona vegada)
- 1877 - 1877 Emmanuel Louis Grandval
- 1877 - 1879 Eugène Schnerb
- 1879 - 1879 Paul Adrien, Baron d'Artigues
- 1879 - 1880 Louis Albert Delasalle
- 1880 - 1880 Charles Edgar Omer de Marçay
- 1880 - 1881 Louis Gilbert Leguay
- 1881 - 1882 Jean Joseph Arthur Gragnon
- 1882 - 1882 Aristide Léopold Demangeat
- 1882 - 1884 Marie Lucien Justin Maurice André de Tremontels
- 1884 - 1885 Jules-Louis Dufresne
- 1885 - 1885 Léon Barrabant
- 1885 - 1886 Emmanuel Joseph Georges Bes de Brec
- 1886 - 1889 Auguste Fremont
- 1889 - 1895 Jacques Marcel Bonnefoy-Sibour
- 1895 - 1896 Charles Etienne Lutaud
- 1896 - 1896 Jules Adrien Jean Bonhoure
- 1896 - 1897 Paul Joseph Boudier
- 1897 - 1904 Jean Joseph Félix Cassaneau
- 1904 - 1905 Marcel François Delanney
- 1905 - 1906 Jean Baptiste Pierre Ferdinand Phellut
- 1906 - 1909 Auguste Marie Joseph Chaleil
- 1909 - 1910 Jacques Prosper Edmond Fabre
- 1910 - 1911 Claude Clément Buellet
- 1911 - 1912 Hippolyte Juilliard
- 1912 - 1914 Louis Charles Thibon
- 1914 - 1914 Gabriel Marc Charles Olivier Brin
- 1914 - 1918 Albert Marie Georges Henry
- 1918 - 1919 François Parfait Gaston Allain
- 1919 - 1920 Théophile Noé Louis Barnier
- 1920 - 1921 Antoine Maurice Mounier
- 1921 - 1924 Georges Félix Maurice Thomé
- 1924 - 1929 Louis Florentin Marlier
- 1929 - 1930 Amédée Félix Bussière
- 1930 - 1935 Joseph Paul Dieudonné Seguin
- 1935 - 1936 Jean-Baptiste Victor Dissard
- 1936 - 1940 Jules Henri Anastase Petitjean
- 1940 - 1943 Paul Louis Emmanuel Balley
- 1943 - 1943 Pierre Lecène (interí)
- 1943 François Jean Baptiste Louis Pelletier
- Governadors militars italians i alemany
- 1942 - 1943 Giacomo Carboni
- 1943 - Giovanni Magli
- 1943 Karl Gesele (a Còrsega, supeditat a Fridolin Senger und Etterlin (commandant de Còrsega i Sardenya)
- Prefectes
- 1943 - 1944 Charles Jean Luizet (civil) i Henri Jules Jean Martin (militar, forces lliures)
- 1944 - 1945 Roger Louis Jean Moris
- 1945 - 1947 Pierre Joseph Jean Jacques Ravail
- 1947 - 1949 Maurice Papon
- 1949 - 1952 Lucien Edouard Louis Drevon
- 1952 - 1958 Marcel Camille Savreux
- 1958 - 1959 Guy Léon Lamassoure
- 1959 - 1952 Bernard Modeste Jules Vaugon
- 1962 - 1966 Marcel Albert Turon
- 1966 - 1969 Maurice Léon Lambert
- 1969 - 1972 François Louis Luc Bourgin
- 1972 - 1974 Jean Antoine Joseph Faussemagne
- 1974 - 1975 Jacques Robert Delaunay
- 1975 - 1975 Gabriel Jean Marie Charles Gilly
- Prefectes de l'Alta Còrsega
- 1975 - 1976 Jacques Guérin
- 1976 - 1977 Marcel Julia
- 1977 - 1979 Yves Betegeac
- 1979 - 1981 Philippe Loiseau
- 1981 - 1982 Henri Senie
- 1982 - 1983 Guy Migeon
- 1983 - 1985 Jacques Barel
- 1985 - 1987 Henri Huges
- 1987 - 1988 Michel Besse
- 1988 - 1990 Bernard Boucault
- 1990 - 1992 Henri Hurand
- 1992 - 1993 Jean-Marc Rebière
- 1993 - 1995 François Goudard
- 1995 - 1996 André Viau
- 1996 - 1998 Bernard Pomel
- 1998 - 1999 Bernard Lemaire
- 1999 - 2001 Christian Sapède
- 2001 - 2003 Éric Delzant
- 2003 - Jean-Luc Videlaine
- Prefects regionals i departamentals de la Còrsega del Sud
- 1975 - 1977 Jean Riolacci
- 1977 - 1979 Yves Bertrand Burgalat
- 1979 - 1981 Claude Vieillecazes
- 1981 - 1982 Paul Cousseran
- 1982 - 1983 Paul Rouaze
- 1983 - 1985 Paul Bernard
- 1985 - 1986 Bernard Landouzy
- 1986 - 1987 François Garsi
- 1987 - 1989 Joël Thoraval
- 1989 - 1990 Jean Gilbert Marzin
- 1990 - 1992 Alain Bidou
- 1992 - 1993 Roger Hubert Gros
- 1993 - 1994 Jean-Paul Frouin
- 1994 - 1996 Jacques Coeffe
- 1996 - 1998 Claude Erignac
- 1998 - 1999 Bernard Bonnet
- 1999 - 2001 Jean-Pierre Lacroix
- 2001 - 2003 Dominique Dubois
- 2003 - 2006 Pierre-René Lemas
des del 23 de febrer del 2006 - Michel Delpuech
- Presidents del consell regional (1974-1982) i assamblea regional (des 1982)
- 1974 - 1979 François Giacobbi
- 1979 - 1982 Jean Filippi
- 1982 - 1984 Prosper Alfonsi
- 1984 - 1998 Jean-Paul de Rocca-Serra
- 1998 - 2004 José Rossi
- des l'1 d'abril del 2004 Camille de Rocca-Serra
- Presidents del Consell Executiu
- 2 d'abril de 1992 a 4 d'abril del 2004 Jean Baggioni
- des del 4 d'abril del 2004 Ange Santini
