Nomenclatura química
De Viquipèdia
La nomenclatura química és el conjunt de normes que estableixen la forma de designar les diferents substàncies químiques simples o compostes i els noms trivals admesos o rebutjats. Les normes són establertes per la IUPAC (Unió Internacional de Química Pura i Aplicada) i adaptades a cada llengua.
Taula de continguts |
[edita] Història
Els alquimistes i els primers químics nomenaven, en general, els composts fent referència al seu origen. Això donà lloc a la nomenclatura vulgar que, en alguns casos encara s’utilitza.
A finals del segle XVIII Lavoisier va treballar per crear una nova nomenclatura amb l'objectiu de racionalitzar els noms de les substàncies en base a les seves noves teories i, juntament amb Guyton de Morveau, Berthollet i Fourcroy, va publicar, l'any 1787, l'obra: Métode de nomenclature chimie on s'establien les normes que s'utilitzaven per anomenar cada compost químics, basades amb els elements químics que contenia. La idea fou identificar la composició química amb el nom assignat. El sistema era tan clar i lògic, que els químics l'adoptaren a l'instant i encara constitueix la base de la nomenclatura tradicional actual (varen aparèixer així els coneguts sulfats, nitrats, clorits,...) i s'eliminaren els noms antics dels alquimistes: sucre de Saturn, flors de bismut, guix de Paris, sal admirable, blanc d'Espanya, pedra blava, salfumant,...
A mesura que s’anà augmentant el nombre de composts orgànics coneguts, es va fer evident la necessitat de sistematitzar el mètode de nomenclatura, fent que amb ell pugui indicar l’estructura del compost. Aquesta feina s’inicià en 1892, a Ginebra, per un Comitè Internacional de Químics, amb el qual els seus acords es signaren com a Sistema de Nomenclatura de Ginebra. La nomenclatura s’està revisant constantment.
[edita] Tipus de nomenclatura
Actualment s’utilitzen tres tipus de nomenclatura en química inorgànica: la tradicional, la sistemàtica, la d’Stock.
[edita] Nomenclatura tradicional
Aquesta nomenclatura utilitza un codi de prefixos i sufixos per identificar la valència amb la que actua algun dels elements que formen part del compost. Hi ha elements que poden actuar amb una, dues, tres, quatre o inclús més valències distintes. Amb aquesta nomenclatura pots diferenciar elements que tenguin fins a quatre valències diferents. S'empra actualment en la nomenclatura d'àcids i de les sals derivades i es correspon amb la nomenclatura de Lavoisier. Exemples:
- H2SO4: àcid sulfúric
- NaNO3: nitrat de sodi
- HCl: àcid clorhídric
[edita] Nomenclatura sistemàtica
La nomenclatura sistemàtica utilitza un codi de prefixos numerals grecs (mono-, di-, tri-, tetra-, penta-, hexa-, repta-, etc.) per indicar la quantitat d’àtoms de cada element que hi ha en la fórmula d’un determinat compost. També hi ha els prefixes hemi (1/2) i sesqui (2/3). El prefix mono- es pot suprimir si no es necessari, per això es denomina també, la sistemàtica, nomenclatura de proporcions. S'empra especialment en els composts entre no metalls. Exemples:
- CO2: diòxid de carboni
- PCl5: pentaclorur de fòsfor
[edita] Nomenclatura d’Stock
Segons aquesta nomenclatura, les òxids es nombren amb la paraula òxid, seguida del nombre del metall (o no metall) i a continuació el nombre d’oxidacions de metall amb nombres romans entre parèntesi. S'empra a les sals, els òxids i els hidròxids. Exemple:
- CuCl2: clorur de coure (II)
- Fe(OH)3: hidròxid de ferro (III)
