Alzina surera
De Viquipèdia
 |
||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 Surera de més de 18 metres situada devant de la gossera municipal de Tossa de Mar.
|
||||||||||||||
|
|
||||||||||||||
|
Segur
|
||||||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||||||
|
||||||||||||||
|
|
||||||||||||||
| Quercus suber L. |
||||||||||||||
L'alzina surera (Quercus suber L.), també anomenada surera o suro, és un arbre perennifoli de la família de les fagàcies d'aspecte molt semblant a l'alzina, és de mida mitjana, i originari de la Mediterrània occidental.
La seva característica més identificativa és l'escorça grisenca, gruixuda i rugosa de la que s'estreu el suro. A causa de la seva escorça, el suro ha estat explotat forestalment, afavorint a les terres on pot créixer la seva expansió.
Normalment té entre 5 i 15 metres d'alçada però es pot trobar exemplars molt vells de fins a 20 metres. Les fulles de la surera tenen de 4 a 7 centímetres de llargada, lleugerament lobulades o dentades, verd fosc a l'anvers i més clares al revers. El seu fruït és una glà de 2-3 centímetres de llargada.
La vida de les sureres pot extendre's durant 150-250 anys.
Forma boscos clars, anomenats suredes, a les terres baixes sobretot del litoral sobre terrenys silicis. Es pot trobar barrejat amb la pi blanc o amb el pi pinyer però l'explotació humana afavoreix el creixement de la surera en detriments dels altres arbres.
[edita] Ecologia
La surera és una espècie pròpia de la regió mediterrània que necessita hiverns més humits i suaus que l'alzina, que la substitueix a mesura que el clima adquireix característiques continentals. Es tracta doncs d'una espècie termòfila perquè, entre altres raons, la seva fructificació, moment quan difícilment pot suportar les gelades, es produeix durant els mesos de desembre o gener.
D'altra banda, es tracta d'una espècie calcífuga i per tant es troba sobre sòls àcids.
Finalment, el suro que forma la seva escorça és una adaptació contra el foc, en uns territoris on aquest és un factor limitant important.
[edita] Distribució
La surera és una espècie originària de la Mediterrània occidental i actualment es pot trobar a la Península ibèrica, el sud de França, Còrsega, la Península itàlica, Tunísia, Algèria i Marroc.
Hom calcula que les suredes ocupen en aquests territoris un total de 2.500.000 d'hectàrees, de les que més de la meïtat es troben a Portugal, on està prohibit talar-lo si no és amb finalitats forestals o envelliment.
Als Països Catalans és present a Penyagolosa, a les serres del Maestrat i dels Ports de Beseit, al Montnegre, el Montseny, les Gavarres, les Alberes i les planes de la Selva, l'Empordà i el Rosselló.
[edita] Explotació forestal
Els usos principals de la surera són la seva escorça i els seus fruïts.
De l'escorça se n'extreu el suro. De la primera pelada de la surera se n'extreu el pelegrí, un material de baixa qualitat que no es pot fer servir per l'elaboració de taps. Es pot utilitzar triturat o per fer aglomerats. Les pelades següents es realitzen cada 12 anys aproximadament, de forma absolutament manual, i d'elles se n'extreu el suro de qualitat suficient per a tots els seus usos, especialment els taps de suro d'ampolles de vi i cava.
Els fruïts de la surera, les glans, són l'aliment de diferents animals, entre els que destaquen els porcs, que en algunes regions de la Península Ibèrica pasturen lliurement sota les sureres, formant el característic paisatge de deveses castellanes, extremenyes, andaluses i portugueses.
