Urbà II
De Viquipèdia
Urbà II |
|
|---|---|
 |
|
| Nom | Otó de Chantillon (francès: Eudes de Châtillon) |
| Nascut | 1042 |
| Lagery (França) | |
| Mort | 29 de juliol de 1099 |
| Roma (Itàlia) | |
| Papat | març de 1088–29 de juliol de 1099 |
| Predecessor | Víctor III |
| Successor | Pasqual II |
Urbà II (Lagery, 1042–Roma, 1099), nascut Otó de Chantillon, va ser Papa de l'Església Catòlica entre 1088 i 1099.
Es conegut per predicar la Primera Croada a l'Orient, encara que va morir abans de la culminació d'aquesta amb la conquesta de Jerusalem. També va establir la Cúria Romana en la seva forma actual.
Taula de continguts |
[edita] Primers anys
Nascut amb el nom d'Otó, l'any 1042, era d'ascendència noble. Va cursar educació eclesiàstica i va ingressar a l'Orde benedictina, exercint el primer càrrec com arxidiaca de Reims. Sota l'influència del seu mestre, Bruno de Colònia, va ingressar en el monestir de Cluny, del que arribà a ser prior. En 1078, el Papa Gregori VII el va cridar a Itàlia, on va ser nomenat cardenal bisbe d'Òstia. També es va convertir en aquell moment en assistent i conseller del Papa.
Otó va destacar des de el primer moment com un dels mes ferms defensors de les Reformes Gregorianes, especialment des de les posicions com a diplomàtic de Roma en França i Alemanya que va ocupar entre el 1083 i el 1085. El seu primer xoc amb l'emperador d'Alemanya es va produir en 1083, quan Enric IV el va manar empresonar durant un breu període de temps. Destacat a Saxònia el 1085, es va encarregar de que la majoria de deus fossin ocupades per partidaris de Gregori.
Ja aleshores se'l va començar a considerar un dels possibles successors de Gregori VII, encara que a la mort d'aquest, en 1086, el escollit per succeir-lo va ser Desideri, abat de Montecassino, que va dirigir l'Església de Roma sota el nom de Víctor III durant els dos anys següents i amb qui Otó s'havia enfrontat en un principi. Finalment Otó va ser escollit Papa per unanimitat el 12 de maig del 1088, després d'un petit concili celebrat en Terracina, una muntanyosa regió situada a poca distancia del Roma. Es diu que tant Gregori VII com Víctor III, amb el que s'havia reconciliat, el van proposar com a successor poc abans de morir. En la seva proclamació va escollir el nom d'Urbà II.
[edita] Papa de Roma
[edita] Conflictes per el poder
Des del primer moment, Urbà II es va manifestar com un estricte continuista de la política duta a terme per Gregori VII, arribant a dir en el seu primer acte com a Pontifici que "tot el que ell rebutja, jo rebutjo, el que ell condemna, jo ho condemno, el que ell estimava, jo ho abraço, el que ell considerava verdader, jo ho confirmo i ho aprovo". La seva arribada a Roma es va veure complicada per la forta oposició d'Alemanya i l'Antipapa Climent III, que havia ocupat la ciutat. Peró va aconseguir l'ajuda dels normands de Roger I després d'una visita llampec a Sicília, que li va permetre entrar definitivament a Roma, encara que va haver de combatre durant tres dies contra les tropes de l'Antipapa abans de poder arribar a l'església de Sant Pere. Durant aquest difícil accés a l'església de Sant Pere va excomunicar a Climent III i a l'emperador Enric IV, que s'havia aliat amb ell.
En els anys següents va tractar de recuperar la seva antiga esfera d'influència a Alemanya, en clara confrontació amb l'emperador. Per això, va casar a l'anciana contesa viuda Matilde de Toscana amb el comte Welf de Baviera, d'apenas 18 anys, amb l'objectiu de que anisin les seves forces en la guerra contra Enric IV al nord d'Itàlia. També va sancionar que no es podia obligar a eclesiàstics a jurar fidelitat a autoritats laiques, cosa que tindria grans conseqüències en segles posteriors. A pesar d'aquest esforços, el 1089 es va veure obligat a deixar Roma, que va tornar a ser ocupada per Climent III, i va passar els tres anys següents convocant diversos sínodes en Amalfi, Benevent i Troia, en la que va adoptar mesures contra la simonia, la llei d'investidures i el matrimoni d'eclesiàstics. El 1093 es va unir a la Lliga Llombarda en la seva ajuda a la coronació com a Rei dels Romans de Conrat, fill d'Enric IV, mitjançant la que aquest tractava d'arebatar el govern d'Itàlia al seu pare.
L'any 1095, Urbà II va excomunicar també al rei Felip I de França, degut a que aquest havia abandonat a la seva esposa Anna de Kíev per casar-se a continuació amb Berta de Monfort. El Papa quedava enfrontat als dos monarques més poderosos d'Europa del moment.
[edita] La croada
La idea d'una aliança militar entre tots els països de l'Europa cristiana amb l'objectiu d'atacar a un enemic comú, fins aleshores inaudita, va començar a gestar-se el març de 1095, durant el concili de Piacenza. Davant d'una nodrida concentració de bisbes francesos, borgonyesos i italians (el seu nombre era tal que la reunió va haver de fer-se a les afores de la ciutat), Urbà II va rebre la visita d'un ambaixador de l'emperador bizantí Aleix I Comnè, que demanava ajuda contra els turcs selèucides. Aquest havien derrotat als bizantins en la batalla de Manzikert (1071) i a partir del 1073 s'havien fet amb el control de l'interior d'Anatòlia, que fins aleshores havia sigut la principal àrea de producció de cereals, cavalls i genets de l'Imperi. Des d'allà amenaçaven l'hegemonia bizantina de la península.
Urbà no es va limitar a garantir la seva ajuda als bizantins i ben aviat va concebre l'idea d'arrabassar Jerusalem i el resta de Terra Santa als selèucides, ficant-los sota el control dels europeus occidentals. En novembre del 1095 va convocar el Concili de Clermont, al que van assistir en la seva major part clergues d'origen francès, amb l'objectiu de donar a conèixer el seu projecte. Els assistents es van deixar seduir per les paraules d'Urbà, que postulava entre altres coses que Déu havia escollit a França com a guia de la Cristiandat per alliberar les terres sagrades de Canaan del domini dels infidels musulmans, en un procés en el que tot aquell que participés veuria perdonats els seus pecats i seria recompensat a la seva arribada a Palestina amb terres fèrtils d'aquesta, riques en llet i mel. Quan va preguntar als assistents, si posarien la seva espasa al servei de Déu tota l'audiència va respondre amb un sonor "Dieu le veut!" ("Déu ho vol!").
A l'any següent va marxar una nodrida expedició de cavallers, soldats, clergues, i camperols europeus cap a Orient. La majoria eren francesos (raó per la qual el francès es convertiria en la llegua franca dels croats i els seus futurs estats al Pròxim Orient), encara que també hi havien normands, lorenesos i flamencs en gran nombre. Dirigits per Godofreu de Bouillon, Balduí de Flandes, Robert de Normandia i Ramon de Tolosa entre altres, els croats van arribar a Constantinoble, van prendre Nicea i van expulsar lentament als turcs d'Anatòlia fins arribar a Antioquia que va ser tornada als bizantins i gràcies això van continuar se'n la potència hegemònica en Orient i un cop reconquerida aquesta van marxar cap al sud per assetjar Jerusalem, l'objectiu de la croada. Urbà II va procurar mantenir-se informat dels avanços de l'empresa tan aviat com fos possible, però va acabar morint a Roma el 29 de juliol del 1099, 2 setmanes abans de que els croats poguessin trencar les defenses musulmanes i prenguessin definitivament Jerusalem. El seu successor en el tro pontifici seria Pasqual II.
[edita] La "cristianització" de Sicília i la Campània
Quasi tan arriscada com la proclamació de la Primera Croada va ser la política d'Urbà II de convertir al catolicisme el sud de la península Itàlica i Sicília, on tot i que la majoria dels habitants ja eren cristians, no reconeixien al Patriarca de Roma sinó al de Constantinoble i seguien el ritual grec en lloc del llatí.
El procés va consistir en la seva major part, per tant, en la substitució de l'influencia de l'Església Ortodoxa en la zona per la de l'església Romana, objectiu que Urbà II va aconseguir gràcies a les seves bones relacions amb els normands que administraven la regió. Aquests es van reforçar a partir del 1098 amb la concessió de vàries perogatives extraordinàries al rei Roger I, que el van capacitar entre altres coses per nombrar bisbes i cobrar les rentes de l'església construïdes en la regió. Aquest poder va convertir a Roger en una mena de llegat del Papa en les seves terres, i amb el temps portaria a considerar-se als reis de Nàpols i Sicília quasi com a feudataris del Papa (cosa que influiria fortament en els posteriors enfrontaments entre Franca i Aragó per el domini del territori.
A Sicília es van construir diverses esglésies, es van delimitar les noves diòcesis i es va definir una nova jerarquia eclesiàstica local des de zero. Per la seva part, Adelaida de Montferrat, l'esposa llombarda de Roger I, va dirigir personalment l'emigració de camperols de la vall del Po fons a la zona est de l'illa fins aleshores poc poblada.
[edita] Beatificació
Existeixen certs indicis de l'existència de culte a la figura d'Urbà II des de poc després de la seva mort. Aixins per exemple, entre les figures dibuixades a l'absis de l'oratori del Palau de Lletra, construït per Calixt II, pot veure's un retrat d'Urbà sota el que s'inclou el rètol de Sanctus Urbanus Secundus ("Sant Urbà II"). Dita figura apareix coronada per un núvol quadrat i situat als peus de la Verge Maria.
A pesar d'això, la beatificació no va ser proposta formalment fins que el arquebisbe de Reims va presentar la causa corresponent en 1878. El 14 de juliol del 1881, el Papa Lleó XIII va donar la seva aprovació a la proposta i va beatificar a Urbà II.
| Precedit per: Víctor III |
Papa 1088 - 1099 |
Succeït per: Pasqual II |
